Fa només dos anys, el soterrani del Mercat de Colom de València –enmig d’un estany artificial daurat- t’oferien una figura sorprenent: es tractava d’una estàtua femenina eixint de l’aigua. Ara mateix, l’escultura s’ha mogut misteriosament, ha mutat de color i s’ha amagat enmig d’una selva luxuriosa. Quina és la història d’aquesta dona, qui la va fer i per què la van posar allí? I sobretot… Qui l’ha ocultada?
En algunes pel·lícules de James Bond apareix una dona bellíssima eixint de l’aigua. En el primer film, Ursula Andrews surt de les ones. Era el 1962 i semblava que tot era possible: Al Vent de Raimon i del “blow in the wind” de Bob Dylan donaven arguments a l’esperança. La iconografia d’aquella imatge era una adaptació moderna de la nimfa clàssica , de criatures que vivien en rius, tolls, llacs i estanys, de la donzella medieval que surt del líquid de la vida. De les nostres “dones d’aigua”. De l’Encantada de Planes…
Des de l’antiguitat les deesses han eixit de l’aigua. Del bany, per exemple. A Roma, al Palazzo Altemps, tenim una de les peces més desconegudes i fascinants alhora, que ens mostren una dona eixint de la dutxa.
És el Tron Ludovisi: potser ens trobem davant de la millor obra i més poètica de l’art de la Magna Grècia. Encara que alguns la consideren una falsificació, el ben cert és que es trobà a Roma el 1887, durant les reformes urbanístiques de la via Piemonte, Abruzzi, Compagni i via Sicília. La temàtica, la qualitat i l’aura de misteri amb què es va descobrir col·loquen aquesta peça com un dels relleus més fascinants de l’estatuària tardohel·lenística de la història de l’art occidental. La imatge frontal del relleu representa la mítica naixença d’Afrodita de l’escuma, quan Urà va deixar caure el seu semen a la mar. El vel que tapa la deessa estava antigament pintat de blau amb estels daurats, i se superposava a la roba d’Afrodita d’una manera gairebé màgica. La deessa és ajudada a eixir de l’aigua per les Hores. A costat i costat del plafó central –i formant com una caixa- apareixen dos plafons que representen una flautista nua i una jove esposa que escampa encens vestida amb un mantell. Potser és la representació de l’amor cast i l’amor profà, les dues cares d’Afrodita. Tot el conjunt respon possiblement a una mena de mòdul que es trobava a la part de davant de l’altar del temple de la divinitat. Fins i tot, es proposa que el conjunt formava part de l’escenari d’una representació teatral on gràcies a una tramoia de fusta es feia aparèixer la deessa mentre es recitava el fragment homèric on el naixement d’Afrodita es feia real. Un poc com ara la part escenogràfica del Misteri d’Elx, posem per cas.
L’encant de la deessa, les teles sàviament plegades, el cos de la divinitat semiamagat per les transparències, els imaginaris perfums, ens fan pensar en un ritual teatralitzat. Unes dones humanes i divines que ens mostren un dels primers nus de l’estatuària grega. Potser l’obra ve de Locri –al sud de la península itàlica- on el santuari de Persèfone va ser saquejat per Escipió l’Africà el 205 ane. Potser fins i tot, seria l’ofrena d’un temple de Sicília als nous conqueridors romans. Així, els pobladors sicilians també se sentirien “parents” dels troians, els fundadors de Roma.
I si avancem en el temps i oblidem els gairebé mil anys que el cos nu va estar prohibit a Occident, trobem una reinterpretació meravellosa d’aquesta dona que ix de l’aigua. Cap al 1482, Botticelli recupera Policlet i Praxíteles, i torna a col·locar en una Florència espectacular l’antiguitat perduda. El pintor proposa el Zèfir amb les galtes inflades. És el vent de l’oest. El que ho desferma tot. En el Naixement de Venus, l’artista prestigia de nou l’harmonia i la bellesa del cos. La restauració del 1987 tornà a il·luminar una tela que s’havia atenuat amb el pas del temps. Perquè el llenç conta molts mites dins d’un: comença amb una pluja de roses. Segons que conten, el primer roser cresqué quan la deessa posà el peu en terra. La història és la mateixa que el Tron Ludovisi, i l’obra es trobava cap al 1550 penjada al Castello, una vil·la propera a Florència. L’arquitecte de l’edifici era Vasari, aquell que començà a recordar aquella plèiade d’artistes que van fer d’aquells dos segles els moments més pirotècnics d’un Occident que iniciava el seu camí cap al passat, cap a l’antiguitat sense dogmes. Anys abans, l’Església de Roma havia considerat Afrodita com l’encarnació de la luxúria i el pecat. I fins i tot les figures antigues de Venus eren perseguides i trencades. Però Florència estava cansada de les tradicions fosques medievals i volia proposar nous models trobats. Començava el Renaixement, la nova proposta, la revisió i el redescobriment del passat. Afrodita era “la sorgida de les aigües”. Cronos vencé i castrà el seu pare Urà, el Cel. Ja sabeu: quan el semen d’aquest es vessà al mar, sorgí la deessa de l’amor, fruit de la unió del cel i de l’aigua. El seu naixement era un misteri. I el seu símbol era la petxina: el símbol de la fertilitat i la sexualitat. Curiosament, el mateix símbol dels pelegrins cristians de l’Edat Mitjana. Que havien plagiat els pelegrins d’abans, als viatgers que anaven a venerar… la deessa Afrodita. “Venerar” ve de “Vè nera”, “petxina”. I se les penjaven al coll. “Jo hi he estat” deien tot cofois quan arribaven als seus pobles de tornada. Tot s’agita en el Naixement de Venus, des de les ones del mar fins als tarongers del fons, les ones, els cabells i els mantells…
El Naixement és el primer llenç en gran format conegut a Toscana. És llenç, no taula. I ha arribat fins a nosaltres perfecte, amb una Venus –Afrodita- eixint de l’aigua. La tela s’ha conservat perfectament. Botticelli pinta l’obra al tremp. Però amb gallines de ciutat. Les de camp tenien fama de traure els colors més intensos. I això no era tendència en aquell moment. L’artista dissolgué els pigments en un mínim de matèria grassa, i va permetre que els colors arribaren fins ara mateix gràcies a un vernís que hi va aplicar… Però tota aquesta meravella podria haver acabat a la foguera.
Perquè dimarts de Carnestoltes del 1497 el dominic Savonarola va manar cremar quadres lascius en una foguera, al costat de perruques, joies i postissos. Una “foguera de les vanitats”… A Florència. Centenars d’obres d’art van desaparèixer gràcies al supremacista de Savonarola, que dos anys després, acabà alimentant la foguera d’odi que ell havia ajudat a crear… I ara anem a la nostra Afrodita, perquè sembla que ara mateix hi ha “Savonaroles” solts per la ciutat.
Perquè els valencians en teníem una extraordinària, que cada dia –fes fred o calor- es banyava a un estany al costat del que era un rebost ubèrrim ple de vida. Per arribar a la nostra dama del llac particular ens havíem d’endinsar en les vísceres d’un dels rebosts més extraordinaris de la ciutat, dirigir-nos a l’interior de la panxa d’un edifici molt especial. Havíem de baixar a les catacumbes del Modernisme: calia anar al mercat de Colom.
Dins del Mercat de Colom l’any 2017 van posar una escultura que havia estat dormint durant més de 50 anys en una casa molt prop d’allí. Exiliada, amagada, confinada, com l’autor: Tonico Ballester. Aquest escultor extraordinari va haver de fugir de casa seua igual que altres creadors al final de la Guerra Civil espanyola, el proemi de la II Guerra Mundial. El seu delicte: ser d’esquerres, valencià, progressista i creatiu. La xicona del llac està esculpida en bronze per un autor silenciat i desconegut pels seus conciutadans. Tonico Ballester va ser una de les figures més importants de l’avantguarda artística del segle XX, al costat de Ricard Boix, Jordi Ballester, Manuela Ballester i Josep Renau. Alguns van haver de fugir a Amèrica o a l’est d’Europa per poder continuar el seu compromís ideològic, artístic i social. Els “Savonaroles” de torn els perseguien. A Amèrica, Tonico va treballar per al cinema, per a temples que necessitaven grans obres escultòriques. Fins i tot molts museus de cera a Amèrica del Nord tenen ninots de personatges fets per Ballester. Gràcies a Anna Rosa Ballester, la seua filla, la dama del llac va acabar compartint espai amb els ciutadans que tenien l’amabilitat de visitar-la, subjectant-se el vestit cada matí per eixir d’una aigua neta, democràtica i lliure.
Però sembla que el joc s’ha acabat. D’una manera més o menys subtil, ens estan eliminant els referents. Són els mateixos –i les mateixes- que a finals del segle XV cremaven escultures i llibres. Similars als inquisidors que van cremar la Bíblia en català el 1498. La quarta del món, segons que diuen. Els mateixos nazis que en els anys trenta del segle XX feien pires amb llibres i obres d’art decadents. Les mateixes pors que cremaven llibres a la plaça del País Valencià a principis dels anys 80 de la centúria que fa 26 anys vam abandonar… Ara “cremen” Vicent Torrent, Isabel Clara-Simó, tots aquells que no pensen com ells…
Perquè la nostra Afrodita, aquella que eixia tímidament de l’aigua i que Tonico Ballester havia esculpit i volia compartir amb nosaltres, s’ha mogut del lloc. Misteriosament, han fet una reforma de la bassa on es trobava la imatge. Sembla una tomba. Ja no té la il·luminació daurada. Ja no raja la cascada horitzontal darrere d’ella. L’han apartada del seu indret primigeni. Hi han creat un mur i hi han plantat bona cosa de vegetals amb fulles enormes. Han pintat la dona de negre i ara descansa dins d’un entorn selvàtic. Quasi oculta, fosca… Nosaltres, la recordarem com abans: daurada, discreta, emergint d’una boira que transformava el dubte i la por en esperança. Savonarola n’està content. “Sin que se note el cuidado…”
