A mig estiu i a punt d’entrar en l’any electoral, em trobe amb un reel del diputat -i exregidor d’aigües de Xaló- en resposta a l’alcalde de Llíber, José Juan Reus, absolt per corrupció urbanística (falta de proves determinants, diu el jutge), on sí que van ser condemnats l’exalcalde, tres promotors urbanístics i un tècnic municipal, tots ells de l’equip del Pepe Juan, per la construcció il·legal de 300 xalets.
De la poca vergonya i falta de rigor i veracitat del comunicat de l’alcalde en relació amb el PAI-Medina de Llíber no diré res, ja està tot dit, ara bé, del discurs del diputat hi ha dos punts de ben escandalosos a parer meu i que ens poden servir per reflexionar comunitàriament.
Diu el diputat, cite textualment: “Jo no estic en contra de la construcció… ni estem en contra del turisme”. Aquestes no són afirmacions banals, ans al contrari, són tota una declaració dels principis polítics que han regit els nostres Ajuntaments i determinat la nostra situació actual, ací a la Marina Alta, alhora que un intent de criminalització i ridiculització de la resistència ecologista activa al nostre territori.
Primerament, no conec ningú que estiga en contra de la construcció com a concepte, així, en general, com a activitat productiva, seria estúpid, els obrers de vila han estat sempre més que necessaris, imprescindibles, una de les bases del nostre desenvolupament com a poble. Les que vivim en cases antigues sabem del valor del treball dels obrers de vila, quan no és la pica és l’albelló…
El debat és altre, molt més seriós i profund, que sembla que la classe política no vol ni que en pensem: els PAI que ens amenacen no són més que la punta de l’iceberg d’uns Plans Generals d’Ordenament Urbà que ens executen territorialment, identitària i econòmica, pensats des dels despatxos de les capitals, desconeixent el territori, amb criteris només especulatius, d’una estètica més que qüestionable i absolutament insostenibles ecològicament i econòmica.
La pregunta és: volem uns PGOU que avantposen i protegeixen el creixement natural dels nostres pobles en funció de les necessitats REALS d’habitatge de la població local, de forma integrada i sostenible o volem continuar amb uns PGOU especulatius, que busquen el màxim benefici econòmic en el més curt termini possible mitjançant la sobreconstrucció, l’artificialització i la humanització dels terrenys agroforestals, completament aliens a les necessitats reals dels habitants, al servei dels interessos dels agents urbanitzadors i en contra de la classe treballadora? Més tenint en compte que la Marina disposa d’un parc d’habitatges buits, estrictament buits, sense comptar segones residències, de prop de 13.000 habitatges.
En segon lloc, el turisme, si és que no són la mateixa cosa. “El turisme és una activitat econòmica altament depredadora dels recursos naturals i humans d’on es desenvolupa”, així ho definia a la Facultat d’Econòmiques de València el professor Josep Vicent Boira (lluny de poder ser acusat de turismofòbic), ara fa 25 anys. També ens deia des de la seua llibertat de càtedra que el turisme té un gran efecte multiplicador en l’economia, el que no ens va dir és que allò que multiplica exponencialment és la pobresa crònica dels pobles que el pateixen.
Amb l’experiència marcada a la pell, aquestes definicions científiques se’ns queden curtes. Seguir parlant de turisme ecològic és parlar de continuisme turístic, amb una diferència de grau amb el PP, sí, amb ells els darrers 20 anys hagueren sigut molt pitjors, sí, però sense canvi de direcció, sense trencar el marc estructural que ens ha dut a encapçalar la llista de les comarques més pobres del País Valencià durant una dècada, amb els habitatges més cars, els salaris més baixos, l’índex d’economia submergida més elevat, deshidratades, incendiables, gentrificades, usurpades, expulsades i substituïdes.
A hores d’ara totes hauríem d’estar d’acord que pensar a tallar l’aigua al turisme no és turismofòbia, és POBLEFÍLIA, no és una opció, és una necessitat real present urgent i un deure amb el futur, amb el dret al futur dels nostres fills sense haver de migrar per necessitat. Hauríem de poder debatre el “com ho fem” però “el què” trobe jo que és evident i inqüestionable.
Per últim, la sobreexplotació hídrica, el diputat parla de la sobreexplotació com si aquesta fos un subjecte, o millor dit, ometent el subjecte, els responsables de la situació de sobreexplotació, aquells que tenen el deure legal de garantir la nostra accessibilitat a l’aigua present i futura, els Ajuntaments i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, d’açò tampoc volen que en parlem. La sobreexplotació és una decisió política, com la del model d’ordenament urbà i la subvenció il·limitada al sector turístic en tots els seus àmbits. No s’entén el que fan els nostres Ajuntaments, ni que la CHX permeta la sobreexplotació i molt menys, que aquesta continue sense pronunciar-se en el cas del PAI Medina mentre les obres avancen ferotges devastant un territori estratègic per a la recàrrega de l’aqüífer, més tenint en compte que és una decisió política i per sobre de la CHX està el Ministeri d’un govern del PSOE del qual Compromís n’ha format part. Què passa? Què no pintem fava a Madrid? No sabem o només busquem la foto, el titular? Fast food?
Podria seguir, però avorriria el meu poble i ens perdríem de l’objectiu darrer d’aquesta carta: desmentir el determinisme turístic institucional i agitar les consciències cap a un canvi real estructural en què protegim l’interior i reequilibrem la balança fiscal costa-interior mitjançant la implementació de polítiques que facen que l’activitat turística de la costa siga limitada i fortament estimulada a menjar i vestir-se de l’activitat ecològica agroforestal i tèxtil de l’interior diànic, amb una gestió circular dels recursos agroforestals, sense malvendre’ns ni prostituir-nos, sense sobreexplotar-nos ni gentrificar-nos.
Els vam demanar honestedat, coherència i responsabilitat, que foren exemple i feren de la política municipal punta de llança d’un poble que vol viure sostenible, digne i honorant la nostra identitat.
Tenim set mesos per reflexionar, corregir i autodefinir-nos com a poble, en el sentit més transversal de la paraula.
Raquel Vives i Cano, mare i activista. Un empelt de l’Horta a la Vall de Pop.
