La lletra quel actor del llibre tramet endreçant aquella als jurats de la ciutat de València e aquest és lo prohemi:
[…] [a] aquells qui regiment tenen de la comunitat singularment e en especial deu esser dada lum, via e manera de aquella be e saviament governar, regir e mantenir, com en aquells siga la salut del poble e sien als altres proposats axi com specials spills […]
Francesc Eiximenis, Dotzè de lo Crestià,
“Regiment de la cosa pública”, 1383.
A mitjan agost, quan la majoria de la gent desconnecta –amb tot el dret– estirats a la platja, gaudint de l’art o pujant muntanyes, la meua empresa pública, la Conselleria d’Educació, em trau de les mans l’última novel·la d’estiu i em col·loca davant dels nassos les instruccions d’inici de curs. És un document oficial al qual m’he de plegar, com a funcionària pública que soc. Encertadament, com les muses, m’ha pillat treballant. He ocupat bona part de l’estiu pensant, redactant i corregint la programació didàctica del nou curs, en la qual ara he d’incloure mil i un supòsits, adaptacions, ampliacions, reconsideracions i sense ni un gram d’improvisació insana. A més a més, cal organitzar i temporitzar les unitats, activitats o programacions d’aula o com vulga que es diguen enguany.
No és una tasca nova per als docents. Tanmateix, cada any els caps polítics posats a dit ens adoctrinen un poc més en tot allò que podem ensenyar i què no. Mentre llig i rellig les instruccions de la Conselleria d’Educació per al nou curs 2026-27, m’assalten els dubtes. No sé si això la Consellera ho trobaria adient per a un professor, però és, senyora, el millor que li pot passar a qualsevol persona. El dubte en qüestió és que no sé com volen que encaixe el deure d’ensenyar a pensar de manera crítica amb un text legal que, sota l’excusa d’evitar “adoctrinaments” sembla que ens demane una obediència absoluta, amnèsia científica i silenci?
En el debat polític que es viu des de la pugna periodística de la transició fins a les xarxes socials actuals, la paraula “adoctrinar” relacionada amb l’espai educatiu s’utilitza amb una lleugeresa que espanta. Però els que estem a les aules sabem perfectament on estan les línies vermelles. Adoctrinar és imposar “veritats” úniques, cloure els debats i exigir que els alumnes repetisquen dogmes de fe.
Els docents ensenyem, donem eines científiques, busquem les fonts de la informació i la comparem, analitzem fets històrics i li demanem a l’estudiant: “Ací tens les dades. Ara raona, extreu les conclusions i aporta arguments”. I això, senyora consellera, a segons qui, li fa por.
Com deia Joan Fuster, el qual no poden prohibir per haver nascut a Sueca, no facis del teu desconeixement una llei. Encara que, posats a dubtar, dubtaré també que desconeguen les conseqüències del que estan fent.
El vertader parany lògic del rumb polític valencià és fer de la ignorància acadèmica una norma obligatòria, per fer creure a la societat que respectar la realitat del català és un atac a la neutralitat. I, pensant-ho bé, la neutralitat no és allò desitjable en una societat.
La pressió de la sospita damunt dels caps dels docents no és nova, i es nota de manera asfixiant en l’àmbit lingüístic i literari del català. Enguany hem de programar sota la prohibició tàcita, quasi fantasmagòrica però ben real, d’anomenar “català” al català. I hem de fer-ho, els professors, sabent que estem negant la realitat? Hem de negar el consens de les nostres pròpies universitats i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Aquesta crossa ideològica ens aboca al despropòsit d’esporgar els temaris de literatura, com aquell que elimina Rubén Darío, Gabriel García Márquez o Vargas Llosa de la literatura espanyola o castellana. Com puc jo explicar un sense sentit? I he de posar-me una cuirassa, a defensar-me amb valentia i elevar-me al nivell d’heroïna per simplement poder explicar la nostra història literària a classe? Per què pensen que ens acovardirem i no inclourem grans autors nascuts a les Balears o al Principat? Què fem amb Eiximenis, senyora consellera, que nascut a Girona va viure i escriure la major part de la seua vida a València. I com vol que expliquem l’obra d’Isabel de Villena sense l’obra de l’anomenat franciscà, si va ser una de les fonts de referència cabdals de la monja clarissa per escriure la Vita Christi. I tot plegat, en el marc de la cultura medieval valenciana.
S’intenta des de les institucions, per la via de les amenaces, del silenci i de l’oblit, fer veure que la nostra cultura va néixer en un bolet aïllat? El professorat no tenim cap intenció de trencar els lligams evidents amb escriptors imprescindibles com Joan Alcover, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu o Maria Mercè-Marçal.
L’esperit crític que volem a les aules sols s’aconsegueix alçant la mà i preguntant. Què s’intenta aconseguir amb aquest arraconament de la literatura compartida a tots els territoris de parla catalana? Per què alguns noten urticària quan senten alguna paraula del camp semàntic o família lèxica de Catalunya?
No ens incloguen de nou en batalles que no estan dins del nostre camp. La finalitat de l’enfrontament és purament electoral i de falsa identitat: es busca crear una frontera cultural entre territoris dividits sols de forma administrativa. En lloc d’enriquir l’alumnat mostrant-li que la seua parla catalana els obri un mercat cultural de més de deu milions de persones (molts més que els 400.000 parlants d’islandés, els 5,3 milions de noruec, els 6 milions d’usuaris del danés –incloent-hi Groenlàndia i les illes Fèroe- per a qui els interessen les xifres). Al contrari, les nostres institucions públiques intenten empetitir la realitat lingüística dels nostres alumnes per motius de rèdit polític. Volen fer creure que reconèixer la ciència filològica significa “ser colonitzats” i utilitzen la por històrica com a cortina de fum.
Reduir els referents literaris a les aules valencianes no és buscar la neutralitat, és tindre por de la veritat, por que els joves descobreixen que la seua llengua no s’acaba on s’acaben els vots al seu partit.
Davant d’aquest intent d’amagar la història lingüística del català i l’àmbit territorial dels Països Catalans, podem recordar-li als polítics de la nostra Conselleria d’Educació els versos d’Estellés: Allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble. I un poble o una nacionalitat no es pot construir des de la desmemòria forçada o les fal·làcies culturals.
L’escola pública no pot esdevenir un espai asèptic o poruc on es passe de puntetes pels temes que ens defineixen. De vegades, els polítics obliden una llei filosòfica i fonamental de la ment humana: que tota prohibició és una invitació a la recerca, i que cada intent de censura actua com un bumerang en les ments lliures.
Els polítics que ens paguen el sou volen que eduquem fills orfes de la seua pròpia cultura, ja siga biològica o adoptada. Però la tisora ideològica –eixe verí que intenten inocular-nos– tindrà la màgica potestat de despertar més curiositat i alimentar, precisament, un criteri propi més fort i valent. Crearem un antídot contra la ignorància. I ho farem a partir de programacions didàctiques que no estiguen guiades ni per la por ni per la sospita. Jo no dissenyaré les meues classes pensant que ensenyar català i la seua literatura és adoctrinar. La meua feina no és dir-los què han de pensar per acontentar el partit que governa en cada moment, sinó ensenyar-los a pensar, per tal de ser ciutadans amb criteri i lliures de doctrines. Uns parlants i lectors de català sense complexos de ser valencians.
