Sense cap mena de dubte, el futbol suposa una de les mostres empíriques més pures de la meritocràcia arreu del món. Només hem de vore l’extracció social de gent com Maradona, Cristiano Ronaldo, Messi, Eto’o o Lamine Yamal per a adonar-nos-en. En l’àmbit del tenis o del golf, per exemple, també hi ha meritocràcia, però es tracta d’una meritocràcia influïda per restriccions socioeconòmiques de base: tots no tenen una pista de tenis o un camp de golf a l’abast per a demostrar les seues habilitats amb la raqueta o els bastons. Amb el futbol, n’hi ha prou amb un creïllar i una pilota de paper d’estrassa ben compactada amb la corresponent cel·lofana; això fa que eixe esport siga el més igualitari i meritocràtic del món. Per això, els equips de futbol del Primer Món estan plens de gent vinguda dels països africans i d’altres llocs d’allò que anomenem el Tercer Món. El futbol és un àmbit a on tothom sap què s’espera d’ell i possiblement és, com creia el mateix Camus, una de les millors escoles de la vida. Algunes persones alienes al món del futbol critiquen ferotgement els generosos emoluments dels jugadors de primera fila, però jo crec que molts ho fan des de la mera enveja i que no tenen en compte que allò que més feliç pot fer una persona és posseir un talent que la societat a on viu valora en gran manera. Hi ha altres talents que antany eren molt valorats, però ara ja no ho són tant, penseu en les honorables arts de l’esgrima i de la cal·ligrafia.
Altres arts i esports també meritocràtics són cultivats amb intensitat i passió per moltes persones amb talent, per exemple el joc d’escacs; però no tenen, ni de bon tros, l’impacte social del futbol. A França, tot el món coneix a Kylian Mbappé, no obstant això són pocs els qui saben qui és Maxime Vachier-Lagrave; a Catalunya tothom coneix a Lamine Yamal, ¿tanmateix quants coneixen a Miguel Illescas o a Àlvar Alonso Rosell? Vos he de confessar que em susciten més interés persones com Vachier-Lagrave o Illescas que no gent com Mbappé o Yamal, però em fa l’efecte que forme part d’una insignificant desviació estadística. Ara bé, allò que més m’emprenya, a hores d’ara, és el constant atac que la meritocràcia està rebent des de l’àmbit de cert progressisme cool, sense massa fonament, confonent els térmens i no tenint en compte que no disposem, de moment, d’un sistema de selecció més fiable, i que em perdone el senyor Michael Sandel, autor del famós assaig La tirania del mèrit.
Les institucions acadèmiques més meritocràtiques de què tinc constància són les Grandes Écoles franceses, però heus ací que darrerament també són criticades perquè la majoria dels jóvens que hi accedixen són eixits de famílies benestants, sobretot de famílies formades per progenitors que són docents. No cal esforçar-se molt per a arribar a la conclusió que els jóvens francesos que hui en dia accedixen a les Grandes Écoles venen de famílies que, segurament, valoren en gran manera la ciència i la cultura i que, malauradament, això no passa en moltes llars de França. Però la culpa de tot això no correspon a eixes famílies preocupades per la ciència i la cultura, ni a les Grandes Écoles.
Si ens traslladem al món del management empresarial i financer, vorem que, a voltes, com afirma Sandel, la tan al·ludida meritocràcia sol constituir una coartada que amaga coses tan inconfessables com les relacions familiars i socials, el clientelisme i el pur nepotisme. Però resulta difícil separar el gra de la palla i, malauradament, moltes de les competicions meritocràtiques que conec s’assemblen més al golf que als escacs o al futbol. Però és que, si anem una mica més enllà i ens posem a analitzar la situació del jove africà talentós que està jugant a futbol en un descampat de Mali, podem arribar a intuir que ha tingut molta sort en la vida, si el comparem amb el seu hipotètic cosí que viu postrat en una cadira de rodes. A fi que el talent florisca en este món tan caòtic i incert, és imprescindible un element tan misteriós i inassequible com el de la sort, que era representat per la deessa Fortuna en l’època dels antics romans. Fins i tot, per a ser un bon jugador de futbol es requerixen unes condicions vitals prèvies que estan fora de l’abast de la voluntat humana, com són el fet d’haver nascut amb el talent requerit, amb unes bones condicions físiques i mentals, no haver sofrit cap malaltia greu incapacitant… Vull dir que, en última instància, allò que anomenem meritocràcia és un fenomen social fortament influït per la sort i per la misteriosa distribució dels dons divins (o naturals, si no sou creients).
En el fons, allò que molesta els crítics contemporanis de la meritocràcia és que, moltes vegades, es tracta d’un concepte enganyós, amb parany, perquè tots no comencen a córrer des de la mateixa línia de partida. Però és que la mateixa natura no afavorix la generació espontània de situacions “pures” de competició meritocràtica, ben al contrari, penseu en la forma de la distribució estadística normal de Gauss. Em fa la impressió que per als igualitaristes més extrems la distribució estadística normal ideal hauria de tindre una forma ben distinta, però, desgraciadament, la natura no funciona així: és profundament injusta. I després també hi ha el fet que la meritocràcia té efectes perversos com són la supèrbia i la prepotència dels guanyadors (“el benestar econòmic i el reconeixement social de què gaudisc són el fruit exclusiu del meu esforç”) i el ressentiment i l’enveja dels perdedors (“eixe ha tingut èxit perquè és fill de qui és”, “a qui té padrins, el bategen”). El “guanyador” que considera que el seu èxit és degut exclusivament al seu esforç està autoenganyant-se profundament perquè no considera eventualitats tals com el fet d’haver nascut sa i amb òptimes capacitats físiques i intel·lectuals, el fet d’haver vingut al món en un àmbit familiar no excessivament disfuncional i amb un mínim d’havers econòmics i de capital social, el fet d’haver nascut en un Estat disposat a finançar bona part dels costos de la seua formació o el fet d’haver tingut sort en els exàmens d’accés.
Per la banda dels “perdedors” la situació resulta més dolorosa i consistix en l’enveja i el ressentiment que molts senten envers els “guanyadors”. Bertrand Russell considerava que l’enveja era una de les principals causes d’infelicitat en la vida humana i la va descriure com un sentiment universal que afecta tant el qui la patix com els qui l’envolten. Sostenia que l’enveja sorgix de l’impuls de comparar-se amb els altres i que, en comptes de motivar la millora personal, tendia a generar ressentiment i el desig de perjudicar les persones objecte de l’enveja que u sent. Eixe filòsof britànic també veia l’enveja com una emoció que podia tindre una funció evolutiva positiva i que podia incitar les persones a millorar i a assolir metes supraindividuals positives. Va arribar a afirmar que l’emoció de l’enveja estava en l’origen dels mateixos sistemes polítics democràtics, tot i que estava convençut que, en la major part dels casos, era profundament destructiva i generava sentiments d’amargor i de ressentiment.
Hi ha intel·lectuals catòlics que creuen que l’atàvic anhel d’igualtat, per damunt del mèrit, només és una sacralització de l’enveja i que això és molt greu perquè eixa passió va en contra del repartiment dels dons divins i és una emoció corrosiva i eminentment destructiva.
Comptat i debatut i, ateses les circumstàncies i l’escassa capacitat intel·lectual de què dispose, només vos puc fer un parell d’aportacions personals en este assumpte tan espinós i complex: en el fenomen de la meritocràcia hi ha una tensió dialèctica molt forta entre la potencial supèrbia dels “guanyadors” i la potencial enveja del qui no ho són. En eixes condicions només puc recomanar vivament senzillesa, humilitat, responsabilitat, empatia i solidaritat per als primers i temprança, gradualisme, esperança, paciència i resiliència per als segons. Mai la vida no ha sigut fàcil per a ningú, creguen-me. Al meu entendre, l’autèntica igualtat d’oportunitats consistix a fer que florisquen al màxim les nostres potencialitats, els nostres dons (divins o naturals) i aconseguir que la majoria de nosaltres (amb dons o sense) puguem tindre una vida mínimament digna i serena en esta vall de llàgrimes; no consistix a aconseguir que tots siguem absolutament iguals en tot, cosa, d’altra banda, absolutament impossible.
