Ser de poble és una passada. Et permet viatjar d’Alcoi a Roma en un article. Saltes de València a Pompeia en un sospir. Els de poble som així. Solquem les aigües de la Mediterrània com si res. Perquè és la nostra mar, el nostre ecosistema natural. Humils, però contents.
Al vell país d’Itàlia celebren aquests dies el Ferragosto, una festa tradicional. Tothom se’n va a la mar o a la muntanya. El 15 d’agost molts recorden la Feriae Augusti, el descans d’August. Aquest emperador va instaurar un dia per a recordar que les tasques agrícoles s’havien acabat. En agraïment, els ciutadans romans li van dedicar un mes, el d’agost. O ell mateix, que tant se val. Ser tan important et dona la possibilitat de dedicar-te un mes, o un carrer. Mireu Hortènsia Herrero, que s’ha dedicat una institució a ella mateixa. Perquè això ho pague jo, que diria aquell. Ja ho havien fet a juliol, que prenia el nom del pare adoptiu d’Octavi August, Juli Cèsar. I així, tot quedava a casa.
Sempre m’ha impressionat. L’August de Prima Porta ha ocupat les primeres pàgines del meu imaginari àlbum d’escultures clàssiques més belles. Ara forma part de la col·lecció dels Museus Vaticans. L’emperador August, investit amb la toga i l’armadura imperial, aixeca la mà dreta i eleva subtilment el peu contrari, en una posició dinàmica que intensifica l’actitud. Al pit, el marbre representa una armadura on apareix un programa iconogràfic que conta la victòria contra els parts. Al pit dret, hi apareix el carro del Sol portat per Apol·lo, un dels déus més importants del panteó romà. El Sol sembla eixir per a l’Imperi. És agost, i visitar Roma aquests dies és un suplici que només els que tenim la síndrome de Stendal podem suportar.
Aquells dies sempre fa una calor impressionant pels nostres pobles. Una situació moltes vegades insuportable, perquè en alguns indrets de la costa la calor és humida. Fa xafogor, basca… I la sensació tèrmica augmenta amb aquella humitat microscòpica que s’endinsa dins dels porus. Se’t fa mala llet i l’únic que vols és beure alguna cosa fresqueta o posar-te una barra de gel al tos…
Tot sembla que es crema. Ara i fa 2.000 anys. Bé… Ara, sembla que una miqueta més, perquè hi ha un augment progressiu de la temperatura a tot Europa… El famós canvi climàtic. Durant els quatre o cinc dies als voltants del 10 d’agost, a l’antiga Roma s’honrava a Vulcà. Però els grecs abans, celebraven unes festes ben calentes en honor al déu Hefest. Aquest Hefest era el proveïdor olímpic de les sagrades graelles solars. Lleig com un pecat, fort com un bou. Segons pensaven egipcis, grecs i romans, el foc durant aquests dies tòrrids pujava des de les entranyes de la terra i contactava amb els millors metalls. Tot cremava, i la gent buscava indrets frescos per apaivagar la calor, per calmar les espurnes que llançaven Hefest i Vulcà des de les seues encluses, des dels seus ferros roents… Uns déus tolits i deformes, coixos, torts, amb nafres per tot arreu. Fastigosos. Les entrades a les seues cases eren els volcans que de tant en tant en feien de les seues a la Campània, a Taormina, a Lipari o a Stromboli… Les pedres pumicites eixien abrasint a l’atmosfera i ascendien cap al cel… Les divinitats s’havien enfadat i rebentaven a les vísceres de la terra.
Amb tants déus pel mig, els cristians tenien la competència difícil, de manera que el que feien era adaptar les divinitats antigues a les seues mitologies. El 15 d’agost, per exemple, van decidir que era el dia en què la Mare de Déu pujava al cel en cos i ànima. Era un altre tipus d’erupció. Era l’Assumpció de Nostra Senyora. Del llit passava a l’espai. Un dels artistes que millor representa el moment és Joan Reixach en una taula exposada actualment al museu de Belles Arts de València, i que procedeix de la Cartoixa de Porta Celi a Serra. En la imatge, es veu la Mare de Déu dormint. Acaba de tancar la boca i d’ella ha eixit una silueta blanca. És l’esperit que ascendirà al cel per tal de preparar el terreny. És una reinterpretació del viatge del cos que ens fa viatjar a l’antic Egipte. El “ba” és l’ànima que no pesa. La Mare de Déu està envoltada dels seus amics, i en molt poc temps, ascendirà al cel per a col·locar-se al costat de Déu pare i del fill, del Jesús. El mite és un relat oriental, que tingué molt ressò a l’Església ortodoxa grega i que arribà a nosaltres a partir del segle XIII. Al costat d’aquest relat, una abducció extraterrestre queda molt curteta. La famosa “Puríssima”. Aquella que presidia els nostres Parlaments medievals. Lluís Dalmau la feia presidir els consellers de Barcelona. Jacint Espinosa ho feia per als Jurats de València. A Elx aquell dia es fa una de les representacions teatrals medievals més importants i impressionants del nostre país. L’obra es diu… “El Misteri”. Són els dies en què la llum fa somiar.
El dia 15 d’agost, precisament, es produeix un fenomen solar màgic a la torre de la Seu de València que ajuda a celebrar aquest esdeveniment. Durant uns minuts cap a les deu del matí, un raig de sol entra per una de les finestres de la torre octogonal de la Catedral. Uns minuts abans, les campanes han repicat per anunciar-ho… És un homenatge a la llum, que en aquests dies sembla allargar-se sobre les tenebres. La Mare de Déu està a punt de pujar al cel. Però tornem a Roma. Ser de poble ens permet viatjar en el temps i l’espai on ens done la gana.
Roma bullia de calor i de festa aquells dies. Eren les Vulcanàlia. El dia 10 d’agost era un dels jorns més calorosos de l’any, on s’assolia el zenit canicular.
Les divinitats a la Roma imperial eren molt nombroses i anaven arribant a la societat a mesura que les calçades i les legions connectaven l’Urbs amb la resta dels territoris. Els déus i les deesses d’altres pobles s’incorporaven sense cap problema a la vida transcendent de la societat llatina.
Apol·lo, Hèracles, Orfeu, Osiris… eren déus ctònics, que visitaven l’inframon amb freqüència. Alguns, tenien relació directa amb el Sol i la seua escalfor. Igual que Hefest i Vulcà, que anaven entre martells, espurnes, manxes i ferros roents…
En la mitologia clàssica, el déu Apol·lo se’l representava amb la imatge d’un déu Sol coronat de raigs i els primers cristians representaven Jesús sota la imatge d’un Crist solar, com el déu de la llum, la veritat i la sanació; i se’l venerava amb llorers i palmes. Al déu Apol·lo se’l coneixia també com “stephanos”, el “coronat”… que ràpidament mutà en l’Esteve cristià… D’allí venen les aurèoles dels sants cristians. Nihil novum sum solem, que diria aquell.
El cristianisme va fer una mena de centrifugació sincrètica de moltes divinitats masculines i creà Llorenç, un sant que era la síntesi de tot. Seria com una navalla suïssa d’ara, polivalent. Sant Llorenç és un patró d’ampli espectre, dels pobres, de moltes corporacions, gremis i oficis. A més, com que era un diaca “intel·lectual” i en edat “universitària”, era el patró dels bibliotecaris i llibreters, perquè els diaques eren els responsables de cuidar i guardar els llibres sagrats. Fins i tot s’acudia a ell quan algú tenia un mal que cremava a la cintura, que era una mena de lumbàlgia greu, coneguda amb el nom de “graella de Sant Llorenç”. Les llàgrimes de Sant Llorenç es diuen així, perquè el dia de la seua festa és un dels jorns en què es veuen aquells estels. Són punts de foc que cauen –llisquen- pels cels: són els Perseids. Pols d’estels… El seu dia era el 10 d’agost, on les graelles del Sol comencen a mostrar el vermell roent de les temperatures màximes.
Com que a una part del cristianisme més convencional i salvatge, els agradava molt el patiment i el martiri, a Llorenç li inventen una història delirant. Llorenç se l’imaginen guapíssim i joveníssim, com un Apol·lo. Igual que els altres megalomàrtirs, homes o dones: Eulàlia, Caterina, Vicent, Esteve, Sebastià… Va ser tant l’èxit de Llorenç que esdevindrà el patró de Roma, perquè no ho oblidem, era l’alter ego d’Apol·lo. Serà un dels sants més presents del món cristià. En l’edat mitjana era venerat per tots els oficis que tenien relació amb el foc: els ferrers, els forners, els vitrallers, carboners, cuiners, rostidors, planxadores, bombers… Els seus amulets eren pedres blanques o negres, que si les portaves al damunt et protegien d’incendis, d’escaldades i de cremades. En alguns pobles, encara conjuren el foc amb la següent cantilena: “Palaia maleïda, com sant Llorenç moriràs rostida”, mentre la gent llançava peixos a les flames. La palaia és un peix, però també pot ser una forma de dir “pal·làdia” que en l’antiga Grècia era una imatge protectora, la Pal·las Atenea, l’Atenea apotropaica.
Un dels escriptors més famosos de vides de sants és Aureli Prudenci, que dedica l’himne II del seu Peristephanon a Llorenç. És cap al segle IV dne. Però cap al segle V ja tenim la descripció del personatge que ha arribat fins a nosaltres. El personatge ja el tenim perfectament definit en la seua versió cristiana. En la ficció escrita conta que Llorenç era un diaca del papa Sixt II, i que quan l’emperador Valeri va iniciar una persecució contra els cristians, el pontífex va donar a Llorenç diversos objectes sagrats. L’objectiu era salvar-los. Entre ells, el calze de la Santa Cena. Per salvar el calze, el jove l’envia a la seua ciutat, a Osca. També conten que Valerià empresonà Llorenç i el sotmeté a uns terribles turments damunt d’unes graelles. Però Osca podria ser perfectament Capua Osca, a la Campània, prop de Nàpols. Perquè uns altres biògrafs del jove no diuen res d’on va nàixer, ni menys encara que posseïra en algun moment el calze d’aquella nit. El relat terrible del jove Llorenç recorda molt el de l’altre gran màrtir del món cristià d’aquells primers temps: Vicent. La devoció d’aquest personatge arriba fins a Rússia. Alguns erudits pensen que potser és una llegenda adaptada que vingué d’Orient, ja que allí hi ha textos que ens narren la Passió dels màrtirs frigis, que van morir damunt de graelles. O fins i tot d’un error de transcripció en les primeres hagiografies, ja que l’expressió “passus est”, hauria estat transformada per un copista que no havia dormit prou en “assus est”.
Als nostres pobles hi ha una gran presència aquest tipus de màrtirs. Els carrers demostren la importància d’aquests superherois; la famosa toponímia urbana: al carrer Sant Llorenç d’Alcoi es feien les millors barcelles del món. Unes converses entre dones i homes que pujaven i baixaven al mercat. Santa Rita, Sant Francesc, Sant Gregori… Al costat de la plaça de les Gallines, i a prop del carrer de les Xiques Guapes.
Sense dubte, el primer lloc l’ocupa Vicent, i després ja venen Esteve, Caterina, Eulàlia, Llorenç, Sebastià… Tots joves i atractius. Joves i atractives. Llorenç segurament ve de “laurós”, que era la planta que representava Apol·lo, la divinitat solar per excel·lència. Per la Corona d’Aragó, aquest personatge és especialment important, perquè segons la tradició és el que conserva i porta cap ací una de les relíquies més venerades de la cristiandat: el Calze de la Santa Cena. Però recordeu: tot són llegendes, contes que han anat transformant-se al llarg dels segles. Aquest tipus de relíquies arribaven a Occident perquè eren o botins de croats o regals que els reietons musulmans feien als seus homòlegs cristians. La copa que hi ha ara a la Seu de València l’encarrega Martí l’Humà el 1398 als monjos de Sant Joan de la Penya. Aquests, tenien un recipient que els arribà segurament de Terra Santa per valisa diplomàtica. Ells s’ocuparen de redecorar-la.
Arqueològicament, la part superior sí que és coetània a Jesús, però no podem assegurar res més. La llegenda uneix el jove Llorenç amb la vinguda de la peça a la Corona, que a partir del 1399 formarà part de la col·lecció de relíquies dels nostres reis. Ara, el calze podeu admirar-lo a l’Aula Capitular de la Seu de València.
Ací el teniu. En primícia mundial. És el recipient que hi ha a la part superior del Calze de la Seu de València. No tothom pot veure aquesta imatge. El que diu l’arqueologia és que aquesta copa correspon a una tipologia perfectament definida que cronològicament situem en algun taller del Llevant –possiblement Alexandria- del segle I dne. Res més. I res menys. La seua visió és fascinant, perquè exerceix en nosaltres una mena de fascinació per la transparència de la pedra. Ens importa molt poc si és o no el que va tocar aquella nit aquella colla de dones i d’homes que van fer un àpat especial. Tan especial que van crear una de les franquícies religioses més importants d’Occident. Grecs i romans pensaven que beure vi en una copa d’aquestes característiques augmentava el poder etílic del beuratge. Però d’aquestes copes n’hi havia centenars en les col·leccions de les famílies riques romanes de l’època. Neró en tenia una col·lecció impressionant que passà en l’edat mitjana a formar part de les vaixelles de les famílies riques d’arreu d’Europa. Però això, és una altra història.
