En la situació actual de crisi econòmica, amb la corrupció política que existeix i amb la política migratòria (xenòfoba i racista) d’alguns partits polítics, l’Església ha d’actuar sempre d’una manera apartidista, però no neutral, per tal d’estar sempre al costat dels pobres i dels marginats i alhora, profèticament, denunciar la injustícia i l’opressió dels poderosos.
Per això el bisbe Desmod Tutu, deia: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol opressor”. Així, defensant els oprimits, és com va viure Jesús de Natzaret. I el bisbe Desmond Tutu afegia encara: “El Jesús que jo adore és un Jesucrist que va estar sempre al costat dels qui eren tractats amb injustícia i es posà en problemes, degut precisament a això”. I és que Jesús va ser anomenat amic de publicans i de prostitutes i acollí els pobres i els desvalguts. Mai no va ser amic de Pilat i d’Herodes, que el van matar. Ni dels mestres de la Llei que oprimien el poble.
Per la pretesa neutralitat de la jerarquia valenciana, quan el PP valencià robava a les institucions on governaven, els bisbes valencians mai no van ser capaços, ni valents, per denunciar la corrupció del PP des de la Generalitat del País Valencià. El mateix va passar amb la negligent gestió de la dana per part del govern valencià. Els nostres bisbes no van denunciar, amb valentia, la inútil actuació del president i dels consellers de la Generalitat. De fet, els familiars de les víctimes van quedar decebuts dels nostres bisbes que pel que fa a la dana van saber nadar i guardar la roba. I això, com sempre diuen, per no fer política. Però sí que en fan, quan defensen l’assignatura de religió a l’escola o la defensa de la vida abans del naixement. Fins i tot encapçalant manifestacions en contra del govern del PSOE.
Els bisbes tampoc no han denunciat el desmantellament de les emergències per part del primer govern, del PP i Vox, ni la falta de bombers, ni tampoc han donat a les reclamacions que han fet els mestres valencians.
També ha estat ensordidor el silenci dels bisbes pel que fa als agitadors, anomenats “periodistes”, que manipulen i enganyen els ciutadans amb mentides i falsedats.
Aquest és només és un exemple, que ara vull recordar, però n’hi ha d’altres. Així ho veiem en la resposta de pretesa “neutralitat” del qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, en la Tribuna Europa, quan li van preguntar, el 28 de maig del 2014, sobre la condemna de 8 anys a l’exconseller del PP, Rafael Blasco. L’arquebisbe Osoro afirmà que “La Iglesia no entra a juzgar”. Amb el qui era president de les Corts Valencianes i d’altres dirigents populars a l’auditori, l’exarquebisbe de València no va voler molestar el PP. I és que molt sovint (massa sovint!) s’ha vist la descarada connivència de la jerarquia valenciana amb el partit del Sr. Núñez Feijóo i amb el del Sr. Abascal. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a tota l’Església Valenciana. Sobretot entre els laics.
Van ser neutrals els bisbes que recolzaren la dictadura franquista? Ara per defensar la seua “neutralitat”, diuen que no volen fer política. I en fan. Perquè callant i no denunciant les injustícies, això també és fer política.
El cardenal Tarancon afirmava amb un gran realisme: “Una Església aliada amb els poderosos, amb els rics, amb els opressors, no mantindria una actitud radicalment evangèlica, no seguiria el camí de Jesús”.
Pel contrari, i davant l’abdicació del rei Joan Carles, el 2014, i l’anhel dels ciutadans de poder decidir entre monarquia i república, el qui va ser arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, amonestava els qui qüestionaven el model d’Estat monàrquic, perquè això seria “descoser lo que hemos cosido durante tanto tiempo”. També el cardenal Cañizares, que va ser arquebisbe de València, diverses vegades va defensar, aferrissadament, la unitat d’Espanya, fins al punt d’afirmar en una homilia, que “Dios quiere la unidad de España” (El Mundo, 26 de setembre del 2015).
Per això, quan alguns bisbes defensen la neutralitat de l’Església, no puc sinó somriure, ja que per a ells la neutralitat és l’afinitat amb les dretes espanyoles. Descaradament!
Per això l’Església no pot ser neutral, i amb valentia ha de denunciar tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans, com ho va fer l’arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio (el qui va ser papa Francesc), que a propòsit de la nova pobresa, convidava a indignar-se, pel fet que ”que el pa i el treball no arriba a tothom”. I encara, Jorge Mario Bergoglio deia també: “Des de fa uns quants anys l’Argentina viu una situació de pecat, perquè no es fa càrrec de la gent que no té pa ni treball”. El govern valencià del PP es fa càrrec de la gent que “no té pa ni treball”? O pel contrari, com veiem que passa, menysprea i criminalitza els immigrants?
El P. Josep M. Soler, actualment abat emèrit de Montserrat, fa uns anys denunciava una economia que funciona “com un interminable canibalisme d’egoismes i d’interessos”, amb “l’especulació dels mercats financers” i les seues “repercussions sobre les famílies i les classes socials més dèbils”.
Hui i sempre, l’Església (i més concretament els bisbes), amb valentia, ha d’estar al costat dels indefensos i dels més dèbils, per defendre els seus drets i la seua dignitat, trepitjada pels polítics que es diuen cristians, però discriminen els més desafavorits de la nostra societat. I és que els cristians hem d’ajudar “els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps 71) L’Església no pot viure amb por, ni tampoc no ha d’adular els opressors. Al contrari, ha de denunciar l’abús de poder d’aquells que xafen els pobres.
El cardenal Tarancon deia també: “L’Església ha de conrear les exigències de l’amor i de la justícia, encara que això siga incòmode”! Però dissortadament, la majoria dels bisbes valencians, a diferència de Tarancon i de Bergoglio, continuen demanant una “neutralitat” que només afavoreix els interessos dels poderosos. Per això el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, deia en una entrevista al diari Sur (31 d’agost de 2014), amb motiu de la tragèdia dels immigrants morts a la platja del Tarajal: “Alguns preguen, però no hi ha prou amb això, hem de protestar”. I afegia encara el P. Ángel: “Mai no he militat en partits, només en l’Església. I fins això em dóna maldecaps, per dir coses que no agraden als jerarques”. I amb tot, s’han de dir, ja que els cristians no podem ser neutrals.
L’exemple més eloqüent (però no l’únic) de “neutralitat” de l’episcopat espanyol durant el franquisme, el trobem l’1 de maig de 1968, quan la policia va envoltar l’església del Sagrat Cor de Sabadell, on s’hi havien refugiat 35 persones, entre homens, dones i menors, perseguits per les Forces d’Ordre Públic, tal com recordava Eduard Fornés, en aquell moment capellà d’aquella parròquia. Els capellans van obrir les portes de l’església, perquè segons el Concordat la policia no podia entrar als temples. La policia, que va tallar l’aigua, la llum i el telèfon de l’església, l’endemà va entrar al temple, gracies a una carta de l’aleshores arquebisbe de Barcelona, Marcelo González Martín, que autoritzava les Forces d’Ordre Públic a assaltar el temple (Vilaweb, 8 de gener de 2022). Ací hi ha la diferència entre la “neutralitat” de l’arquebisbe (a favor de la policia) i els capellans que van acollir els qui eren perseguits.
I és que, com va dir Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, en la mateixa línia del P. Ángel García, “cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes”. Per això el papa Francesc, amb valentia, deia el 5 de juliol del 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això l’Església Valenciana hauria d’estar al costat dels més pobres i dels més vulnerables de la nostra societat, que són precisament els qui els partits de la dreta tracten pitjor.
L’exemple de valentia del bisbe Desmond Tutu i la seua no neutralitat (com van fer els bisbes Casaldàliga, Romero, Càmara o Angelelli), el seu compromís amb els més dèbils i a favor de la pau i la seua lluita contra l’apartheid, ens encoratja a fer realitat la utopia d’un món més fratern i més solidari. Un món on no tinga cabuda el racisme i la xenofòbia, que són l’ADN d’alguns partits polítics.
Per això, davant unes eleccions, els bisbes no han de dir-nos a quins partits hem de votar. Però sí que haurien de denunciar les polítiques, del tot anticristianes, d’aquells partits que arraconen i menyspreen les persones més fràgils i més vulnerables de la nostra societat. Però una vegada més, els bisbes no faran això, emparant-se amb una pretesa neutralitat, que només afavoreix els opressors. No els oprimits!
