Ja ha passat. L’interés inqüestionable del fenomen astronòmic va desfermar en molts llocs del món una autèntica bogeria per contemplar en directe el moment exacte en què el petit satèl·lit de la terra es col·locava just enmig del Sol i del nostre planeta. Gatets i gossets volien veure l’espectacle. La gent apassionada va buscar llocs lògics. Uns altres s’agombolaven en grans extensions pensant-se que contemplarien el fenomen com qui visiona una pantalla de cinemascop en un gran cinema.
Contemplar un eclipsi és la demostració que l’ésser humà encara és capaç de sentir-se atret –potser inconscientment- per la infinita grandesa del cosmos i alhora, de la seua petitesa. El moment de contemplar aquella taca negra amb una aurèola brillant, ens posa en contacte amb la immensitat de l’Univers. I amb la insignificança que representem els humans, autèntiques busques de pols d’estels. Però ja ha passat. I ara, sí. Si voleu, fem un cine.
Hi ha una seqüència encisadora en una pel·lícula mítica de principis dels anys 80. El film es basava en una novel·la de principis del segle XX que es deia La guerre du feu escrita pels germans Boex. Jean Jacques Annaud la va transformar en guió cinematogràfic amb el suggerent títol de A la recerca del foc. En la història s’enfrontaven fonamentalment dos clans humans amb un nivell diferent d’evolució. La pel·lícula acaba quan un neandertal s’emparella amb una femella cromanyoïde. L’última seqüència ens mostra la parella embarassada mirant la lluna i ell tocant-li la panxa. Una nova vida estava a punt d’aparèixer en aquell perillós món glacial de fa uns 13.000 anys. La lluna n’era el testimoni lluminós d’aquell futur que ha arribat fins a nosaltres.
La lluna ha exercit sobre nosaltres una fascinació especial. La seua influència és bàsica per a l’existència del nostre planeta blau. Ella mana sobre marees, temperatures, gravetats i equilibris còsmics. Sempre ha estat allí –pensem els humans- i l’única por de la humanitat en molts moments era mirar al cel, i no trobar-la on esperàvem i com la pensàvem.
Al llarg de la història els eclipsis sempre eren una notícia formidable. Eren una arma infal·lible que el poder utilitzava per a sotmetre les societats. El governant de torn que podia predir un eclipsi tenia un poder omnímode. Si podia vaticinar un eclipsi, és que estava en contacte directe amb els déus, i per això el seu poder era inqüestionable. Al capdavall, havia aconseguit la informació privilegiada que només tenien aquells éssers que podien fulminar amb un llamp la resta de mortals. Per això molts governants tenien un exèrcit d’astrònoms que passaven informació “privilegiada” al sàtrapa de torn. Des de molt antic, les diferents cultures l’han batejada amb noms propis: a Egipte es deia Thoth, a Sumer era Nanna, a la mitologia etrusca la coneixien com a Losne, a Roma era Selene… Fins i tot la Puríssima cristiana es recolza sobre un preciós arc de lluna esplendent.
La saviesa popular ha tingut molt present la lluna en cançons, endevinalles, refranys i relats contats a la vora del foc. Recordeu? Quan cantàvem al carrer i jugàvem a corda, ho féiem amb la cantilena que sonava més o menys així: “La lluna, la pruna, vestida de dol. Sa mare la crida, son pare no el vol”. Així, sense voler, els xiquets no només nomenàvem la lluna. També exercitàvem una prosòdia plena de vocals obertes i precioses “s” sonores.
La lluna ha ocupat gran part de les nostres nits màgiques. Molta gent es quedava “a la lluna de València” quan arribava tard a la ciutat i comprovava que les portes ja s’havien tancat. I els llunàtics ens quedàvem pensant en qui sap què cosa quan la realitat que ens envoltava ens resultava hostil i perillosa. Si demaneu “la lluna en un cove”, vol dir que demaneu una cosa molt difícil. I si recupereu de la prestatgeria de discos oblidats un vinil magistral, tornareu a reconciliar-vos amb el vostre passat: busqueu “Astres” de Lluís Llach, perquè aquest treball quedarà segurament com a herència en moltes cases.
Una lluna en forma de cara plena de nata va iniciar el nostre llarg romanç amb la història del cinema. Una lluna amb cara i ulls, com la que avui dia veiem a vegades quan els cels dels nostres pobles ens recorden que allà lluny hi ha un tros de pedra que algun dia va eixir d’una roca enorme, potser de la mateixa Terra.
I què me’n dieu d’aquells dies on tot déu volia arribar a Selene? Eren els anys 60 del segle passat. El 1969 totes miràvem la lluna, aquella boleta de golf que algú havia disparat molt lluny de l’últim berdie. Els americans tenien l’objectiu d’arribar-hi. Els soviètics semblava que volien fer el mateix. Era la Guerra Freda traslladada a l’espai, on l’arribada a la lluna significaria el triomf tecnològic i militar d’un dels dos grans blocs. Perquè qui fos capaç d’enviar un coet a la lluna, seria capaç d’enviar amb precisió un cap nuclear que ens faria desaparèixer com a espècie. Encara que la cursa la guanyaven aparentment Korolev i els seus, els americans van fer un pas de gegant. Aquell projecte Apol·lo va enviar una V-2 nazi modificada al nostre satèl·lit. Aquelles imatges en blanc i negre borroses que arribaven amb un decalatge d’uns 10 segons a la terra van ser història. Amb Armstrong fent saltets pel Mar de la Tranquil·litat de la nostra boleta blanca, les va veure tothom que tenia tele aquell 1962. El senyal tardava uns quants segons a arribar a la terra, i aquell astronauta anava emetent frases que mostraven el caràcter fascinant de la missió. Allò del pas insignificant per a ell, i alhora gegant per a la humanitat.
Però en un moment la conversa es va posar interessant. Això conta el mite. Perquè una de les frases causà estupor al centre de recepció de Cap Canaveral. “Records al senyor Gorsky” exclamà mentre feia saltironets l’astronauta. Els analistes se sorprengueren. Aparentment, la frase no tenia cap sentit. Era un missatge en clau? Armstrong era un espia soviètic que enviava una clau als seus amics? La CIA posà en marxa immediatament tots els seus mecanismes per tal d’esbrinar la frase misteriosa. “Records al senyor Gorsky”… Era un missatge xifrat al KGB?
Temps després, i quan la missió arribà a la Terra, preguntaren a Armstrong el significat d’aquella misteriosa declaració. Què volia dir “Records al senyor Gorsky!”
Armstrong esbossà un somriure sorneguer, abaixà els ulls i parlà mentre ho recordava: “Quan era un adolescent, vivia en una casa amb jardí amb els meus pares. Quan jugava fora, escoltava les converses dels meus veïns més enllà de la tanca. El matrimoni s’anomenava Gorsky… A vegades, a boca de nit, el marit manifestava el desig que la senyora Gorsky li fes una fel·lació. La senyora Gorsky –més divertida que ofesa- li contestava: et faré una mamada quan l’home pose un peu en la lluna. I en aquell moment que jo caminava sobre el satèl·lit, vaig recordar el senyor Gorsky, que per fi gràcies a mi, tindria aquell desig tan cobejat”. Això conten que conten.
La lluna ha ocupat pàgines i pàgines en la història de la literatura universal, i molta gent ha somiat que hi viatjava. La ciència-ficció se n’ha fet un fart d’imaginar que el nostre satèl·lit tenia vida i fins i tot, que era una mena de nau espacial creada per extraterrestres. La lluna continua exercint en nosaltres una fascinació fora mida. Perquè amb els seus cicles continua mantenint-nos vius i –més o menys- sans.
Els artistes han plasmat la lluna en moments especials de la seua història com a satèl·lit i ha servit de decorat per a diferents esdeveniments humans: aquelarres, terrabastalls, terratrèmols, erupcions volcàniques… Semblava que la lluna afegia molt més dramatisme a tots aquells fets. Però també ha servit per a il·luminar tranquil·lament fets i escenaris on la humanitat avançava lentament.
John of Derby potser és un dels pintors més desconeguts pel gran públic i, no obstant això, potser és un dels creatius que va saber combinar el mètode científic que naixia de la Il·lustració amb les emocions i els mites que durant 15.000 anys han conformat l’ésser humà i el seu llegat. Aquest pintor acadèmic extraordinari ens planteja en una de les seues obres més conegudes, una lluna que com sempre, resta en un discret segon pla, però que és fonamental perquè la història siga possible. Perquè és ella la que ens permet assistir a un moment estel·lar de la Humanitat. Aquella humanitat que començava a fer-se preguntes i mirava de respondre qüestions que fins aquell moment només estaven reservades per a la veu omnipotent i infal·lible de Déu.
L’obra es diu Experiment amb campana de vidre i un colom. És de 1786 i la trobem a la National Gallery de Londres. La genialitat de Derby és immensa, perquè és capaç de representar en una superfície relativament menuda, moltes històries alhora. És capaç de mostrar en un decorat allò que els erudits denominen “el gran teatre de les emocions”. Perquè en aquell llenç està a punt de passar de tot.
En primer lloc, el científic boig: cabells esbullats, mans en l’aire que expliquen l’objectiu de l’experiment…
L’investigador ha agafat una campana de vidre plena d’oxigen. I ha ficat un colom a dins. És en aquell moment quan l’auditori escolta el relat del científic: “Si tape el broc de la campana, el colom es quedarà sense aire, i morirà”. Però si no ho faig, l’animal viurà. És el poder de donar la vida o infligir la mort. Un poder que fins aquell moment, tenia Déu.
L’artista aconsegueix plasmar en imatges les reaccions dels diferents assistents. A l’esquerra, una parella d’enamorats està festejant. Poc els importa que el colom s’ofegue o no. Els fluids sexuals de la parella són molt més forts que la incertesa de la vida de l’animal. Ells, a la seua. Hi ha un home que escolta atentament el relat de l’il·lustrat, i reflexiona sobre la transcendència del mètode científic, que potser s’imposarà al funcionament que fins aquell moment havia prevalgut a Occident. Potser ara la paraula de Déu i els dogmes humans no serien suficients per a calmar el populatxo, sotmés multisecularment a una classe dominant que “dominava els astres”. Hi ha una figura que mira d’explicar el sentit de l’experiment. És el docent, el mestre, el que ajudarà tota una societat a sorgir de les tenebres de la incultura i de la ignorància.
Les úniques que sembla que han rebut el missatge són un parell de nenes que pateixen per la vida del colom. El mestre els diu que no cal patir, que el científic obrirà el broc i permetrà que el colom respire. Però l’autèntic protagonista de tota aquesta història és un jovenet. Discret, Derby el disposa al costat dret de l’escena. Aparentment, ell és l’autèntic protagonista de tot el relat: aixeca la persiana perquè la llum de la lluna permeta el miracle. Una lluna que ens ha acompanyat des que aquells neandertals van relacionar les fases de la lluna amb els cicles de la seua vida.
Sau va ser un grup que va escriure una de les cançons pop més boniques en la nostra llengua: es diu “Boig per tu”. I no parla d’un amor entre humans. Parla d’un amor profund i màgic entre una persona i la lluna, que mira a través del vidre d’una copa mig buida. Perquè la lluna sempre serà la nostra companya. I els llops continuaran udolant a aquella boleta blanca que ens dona la seguretat que continuem sent un puntet minúscul en l’immens oceà còsmic.
