S’estima que els éssers humans observen eclipsis des de fa aproximadament cinc mil anys. Una mostra d’això és un monument megalític situat a Irlanda que conté diversos petròglifs en forma d’espiral i que podrien correspondre a un eclipsi ocorregut el 3340 aC.
Les investigacions més recents apunten que el primer eclipsi solar registrat va tindre lloc el 5 de març del 1223 aC, segons el testimoni d’una tauleta d’argila descoberta a l’antiga ciutat d’Ugarit, a l’actual Síria. Igualment, se sap que els babilonis observaven els eclipsis de manera sistemàtica i que fins i tot eren capaços de predir-los.
Així mateix, els grecs deixaren constància d’aquests esdeveniments. És especialment coneguda la reflexió del poeta grec Arquíloc després de contemplar un eclipsi el 647 aC: “No res pot ser sorprenent, impossible o miraculós ara que Zeus, pare dels Olímpics, ha fet la nit del migdia, ocultant la llum del sol brillant. Una por que afebleix l’ànim va sobrevenir a la humanitat. Després d’això, els homes poden creure i esperar qualsevol cosa”.
La primera filmació d’un eclipsi solar
El 1900, només cinc anys després de l’estrena de la primera pel·lícula de la història, un mag britànic va fer un pas més enllà del que havien aconseguit els germans Lumière. Era John Nevil Maskelyne, il·lusionista, inventor i pioner del cinema, que ha passat a la història, entre altres coses, per haver filmat per primera vegada un eclipsi solar.
La cinta es va gravar el 28 de maig d’aquell any durant una expedició de la British Astronomical Association a Carolina del Nord, als EUA. Aquell, però, no era el primer intent de Maskelyne. Dos anys abans, el 1898, havia viatjat fins a l’Índia per filmar un altre eclipsi solar, que va aconseguir captar amb èxit. Malauradament, la pel·lícula va ser robada durant el viatge de tornada al Regne Unit.
Enregistrar un eclipsi amb la tecnologia de l’època no era gens senzill. Per assolir-ho, Maskelyne va haver de dissenyar i construir un adaptador telescòpic específic per a la seua càmera que li permetera enregistrar el fenomen amb prou precisió.
El fet que un mag aconseguira aquesta fita no és gens casual. Molts dels primers cineastes i empresaris de l’espectacle, com ara George Albert Smith i Walter Booth, havien treballat prèviament en teatres de màgia o s’havien dedicat a l’il·lusionisme abans d’endinsar-se en el món del cinema.
El mateix Nevil Maskelyne i el seu soci David Devant dirigien el prestigiós Egyptian Hall de Piccadilly, a Londres, considerat el teatre de màgia més antic de la ciutat. Tots dos van ser també pioners a aprofitar les possibilitats del nou invent cinematogràfic, incorporant pel·lícules amb efectes i “trucs” als seus espectacles, una combinació que va captivar el públic de l’època.
La màgia i els orígens del cinema
El cinema ha estat vinculat a l’il·lusionisme des dels seus orígens. Tots dos combinen art i ciència, i els seus límits sovint es confonen. La recuperació de la pel·lícula de Nevil Maskelyne n’és un bon exemple.
Amb el projecte de la filmació de l’eclipsi solar del 28 de maig del 1900, Maskelyne pretenia unir la màgia, l’art, la ciència i el cinema, explorant els límits entre aquestes disciplines. El seu objectiu era captar un eclipsi solar i incorporar el cinematògraf, aquella extraordinària novetat, als seus espectacles de prestidigitació, oferint als espectadors una experiència mai vista fins aleshores. Poques coses podien resultar més espectaculars que projectar el fenomen natural més impressionant de tots.
Enregistrant l’eclipsi, Maskelyne no només volia sorprendre els assistents, sinó també explorar les possibilitats d’un mitjà que tot just començava a desenvolupar-se. Com molts altres mags de l’època victoriana, compaginava l’art de l’il·lusionisme amb una gran fascinació per la tecnologia i pel cinema, que llavors iniciava el seu camí com a gran forma d’entreteniment universal.
L’interès per la innovació li venia de família, ja que el seu pare també havia sigut mag i inventor científic, una herència que va marcar profundament la seua trajectòria artística. A més, la passió per l’astronomia va portar J. Nevil Maskelyne a ingressar a la Royal Astronomical Society, convençut que la cinematografia podia convertir-se en una eina útil al servei del desenvolupament científic, més enllà del seu valor com a espectacle.
Maskelyne, en el manual La nostra màgia, escrit junt amb el també mag David Devant i publicat l’any 1911, resumia així la seua concepció sobre la innovació en l’il·lusionisme: “La màgia, com qualsevol altra cosa al món, no pot romandre estàtica. O avança amb el temps o es queda enrere. I, en aquest sentit, la qualitat essencial per a progressar és la novetat”.
La pel·lícula de l’eclipsi desapareguda
Els primers historiadors del cinema van buscar durant molts anys la pel·lícula de l’eclipsi fins que, com si fora un dels trucs de Maskelyne, aquesta peça única va reaparèixer. Gràcies a les tècniques de restauració del segle XXI, aquesta joia cinematogràfica del segle XIX ha pogut tornar a veure’s.
La pel·lícula que s’ha recuperat i a hores d’ara forma part de la col·lecció d’astrofotografia de la Royal Astronomical Society, una institució que va entendre molt prompte la importància de la fotografia i de la filmació per a la investigació. Per aquest motiu, el 1887 va crear un comitè fotogràfic permanent i, des de la dècada del 1880 fins a la del 1970, va actuar com a centre de recepció i distribució de fotografies astronòmiques destinades tant a la recerca com a l’ensenyament.
La importància d’aquesta troballa va més enllà de la història del cinema. Probablement, la filmació astronòmica de l’il·lusionista anglès és la més antiga que s’ha conservat fins als nostres dies i un testimoni excepcional, tant dels inicis del cinema com de l’observació dels eclipsis durant la darrera etapa de l’època victoriana. Curiosament, la filmació del 1900 és, a més, l’única obra cinematogràfica de Maskelyne que es conserva en l’actualitat.
El fragment original, filmat a Carolina del Nord, ha pogut arribar fins a nosaltres gràcies al treball dels especialistes en conservació del British Film Institute National Archive, que el van escanejar i restaurar en resolució 4K recentment. Dura poc més d’un minut i capta amb sorprenent nitidesa el fenomen astronòmic.
Així, 126 anys després que el mag britànic convertit en cineasta, John Nevil Maskelyne, gravara aquelles imatges, el primer eclipsi solar filmat de la història continua fascinant tant els amants de l’astronomia com els estudiosos dels orígens del cinema. Però això és una altra història.
Postdata musical
El 1973, Pink Floid va publicar The Dark Side of the Moon, un àlbum mític del qual “Eclipse” és la desena i última cançó. Escrita per Roger Waters, la peça serveix com a culminació del disc i resumeix els grans temes tractats: les pressions de la vida, les contradiccions i les dualitats de l’existència humana. La cançó conclou amb un clímax èpic i una reflexió memorable sobre el lloc que ocupem a l’univers.
