A l’antiga Xina, hi havia la creença que els eclipsis es produïen quan un drac intentava devorar el Sol o la Lluna. Per això, cada vegada que tenia lloc un d’aquests fenòmens astronòmics, la població feia molt de soroll per a espantar la criatura i aconseguir que deixara marxar l’astre.
A Europa, durant l’edat mitjana, les cròniques relataven els eclipsis com a advertiments apocalíptics. Parlaven de cels enrogits i pobles aterrits, uns esdeveniments que a poc a poc van impregnar la poesia, les cançons populars i la pintura.
Si fem un recorregut ràpid per la història de l’art es pot comprovar l’admiració, l’estupefacció o el terror que l’ésser humà ha experimentat davant d’aquest fascinant espectacle astronòmic a través de les obres dels artistes que van provar de representar el moment exacte en què el drac es menjava el Sol.
Els pintors d’eclipsis
El Llibre dels Miracles d’Augsburg, un manuscrit il·luminat de mitjan segle XVI, recull il·lustracions d’eclipsis al costat d’altres fenòmens extraordinaris de caràcter astronòmic, bíblic i meteorològic. Dins d’aquesta magnífica col·lecció il·lustrada destaca una làmina que representa amb gran realisme l’eclipsi total de Sol del 1483, relacionat amb la plaga de llagostes que va assolar Itàlia aquell mateix any. Així, el manuscrit associa diferents esdeveniments excepcionals que les cròniques de l’època interpretaven com a fets miraculosos i que van quedar recollits en aquest singular testimoni històric.
Al Museu Thyssen-Bornemisza, hi ha una altra representació de l’eclipsi solar que suposadament va acompanyar la Crucifixió. L’obra, d’un pintor anònim valencià del segle XV, presenta el Sol amb una tonalitat ocre, amb una superfície escrostonada que delata la presència de la Lluna davant del disc solar. Malgrat això, el fenomen no ve acompanyat per un enfosquiment notable del cel; probablement, l’autor no havia vist mai en directe un eclipsi total de Sol i no sabia com representar-lo bé.
Una de les representacions pictòriques del manierisme més singulars d’un eclipsi total de Sol és la que va realitzar el 1570 Antoine Caron en la pintura Dionís Areopagita convertint els filòsofs pagans. Tot i que el títol remet a un episodi de caràcter religiós, la composició centra l’atenció en una figura que assenyala el cel amb la mà dreta, dirigint la mirada cap a un fenomen que s’interpreta com un eclipsi solar. Aquesta lectura explica que el quadre també siga anomenat Astrònoms observant un eclipsi solar.
L’astre apareix representat amb una intensa tonalitat rosada, envoltat per una resplendor groguenca que recorda la corona solar visible durant la fase de totalitat. La interpretació astronòmica es veu reforçada pels nombrosos detalls distribuïts per l’escena: en primer terme hi ha un personatge que sosté un globus celeste; més avall, es pot identificar una esfera armil·lar i un home dedicat a efectuar càlculs geomètrics; i, al fons, a la banda dreta, s’alça una columna coronada per una escultura que podria representar Urania, la musa de l’astronomia. El conjunt d’aquests elements apunta clarament que Caron va voler plasmar un eclipsi total de Sol.
El 1609 Galileu va dirigir per primera vegada un telescopi cap al cel, un gest que marcaria un abans i un després en la història de l’astronomia. Ben prompte, aquell instrument va transcendir l’àmbit científic per a instal·lar-se també en l’imaginari artístic, transformat en un objecte de moda i en un símbol de coneixement i prestigi social.
Els artistes del Barroc van incorporar els eclipsis a les seues obres com a símbol de la força de la natura i de la fragilitat de l’ésser humà. A través del contrast entre la llum i l’ombra, característic d’aquests fenòmens, van crear escenes carregades de dramatisme sota cels enfosquits.
Un dels exemples més destacats és el gran tríptic L’alçament de la creu, que Peter Paul Rubens va pintar entre el 1610 i el 1611 per a la catedral d’Anvers. En aquesta obra, que mostra la violència dramàtica del moment, s’hi pot identificar una representació força fidel de l’inici d’un eclipsi de Sol. Tot i això, el pintor flamenc va decidir dibuixar el contorn complet de la Lluna, encara que en les primeres fases d’un eclipsi solar no és visible. Una llicència artística amb la qual Rubens pretenia facilitar que tant el satèl·lit com el Sol foren fàcilment recognoscibles.
Josep de Ribera
El pintor de Xàtiva, Josep de Ribera, l’Spagnoletto, també va sucumbir a l’atracció hipnòtica dels eclipsis i el 1643 en va representar un en l’obra Crist crucificat, conservada actualment al Museu de Belles Arts de Vitòria. L’artista va pintar al cel el fenomen per a representar de manera dramàtica la foscor miraculosa que, segons els evangelis, va caure sobre la Terra quan va expirar Jesucrist.
En aquesta obra, el disc lunar apareix gairebé translúcid i deixa entreveure el perfil del Sol al darrere. Tot i tractar-se d’una representació més estilitzada i menys realista, permet identificar clarament el fenomen i aporta un dinamisme més gran a l’escena astronòmica.
Donato Creti
A principis del segle XVIII, el pintor italià Donato Creti va crear una sèrie de pintures a l’oli dedicades a l’observació del cel, en les quals el telescopi adquiria un protagonisme inqüestionable. Aquest conjunt d’obres va ser encarregat l’any 1711 pel comte Luigi Ferdinando Marsili amb una finalitat molt concreta: presentar-les com a regal al papa Climent XI per tal d’aconseguir el seu suport a la construcció d’un observatori astronòmic a Bolonya. La iniciativa va assolir l’objectiu, i al cap de poc temps la ciutat inaugurava un observatori de caràcter públic sota el patrocini pontifici.
Els vuit llenços, tots de petit format, representen el sistema planetari conegut en aquella època: el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, Saturn i un cometa. Urà no hi apareix perquè encara no havia estat descobert, fet que no es produiria fins a l’any 1781. En totes les composicions, els astres ocupen un lloc central i són observats amb telescopis i altres instruments òptics, seguint les instruccions precises que va rebre el pintor, per petites figures humanes vestides segons la moda del segle XVIII, immerses en la immensitat d’un paisatge nocturn.
D’entre totes aquestes pintures, la dedicada al Sol destaca perquè hi apareix representat el mètode de projecció amb telescopi, una tècnica especialment adequada per a observar els eclipsis de manera segura.
Ippolito Caffi
Es va haver d’esperar al segle XIX, perquè el moviment romàntic convertira l’eclipsi en un símbol del sublim, és a dir, de la coexistència entre la bellesa i el terror. Artistes com Friedrich van recórrer als cels del capvespre i als paisatges immersos en la penombra per a evocar la dimensió espiritual i la idea de l’infinit.
Així, a mitjan segle XIX, encara sota la influència del Romanticisme, van aparèixer diverses representacions d’eclipsis totals de Sol, algunes amb un cert caràcter pintoresc. Entre aquestes destaca Eclipsi de Sol a Venècia, d’Ippolito Caffi, una obra que recrea l’eclipsi solar del 8 de juliol del 1842 des d’una perspectiva aèria.
Caffi era a Venècia el dia que el Sol va desaparèixer sobre els canals i, en lloc de limitar-se a contemplar el fenomen, el va immortalitzar amb els seus pinzells. L’eclipsi solar total del juliol del 1842 va ser el primer visible a Europa des del 1816, un esdeveniment llargament esperat tant per artistes com per astrònoms.
En la seua obra, Caffi va captar l’instant en què la foscor de la Lluna avança sobre la llum del capvespre, mentre la població es congrega al moll davant d’un cel insòlit. Lluny de la tradició de les vedute venecianes, no buscava representar una postal de la ciutat, sinó fixar un moment únic i irrepetible: una Venècia aturada, amb la mirada alçada cap al firmament.
Ara bé, l’angle cobert per la zona il·luminada no respon del tot a la realitat. Probablement, pretenia condensar en una mateixa composició l’impressionant canvi de llum que es produeix tant abans com durant l’ocultació del Sol. L’instant congelat en què el cel es parteix en dos: la foscor lunar avançant sobre la llum crepuscular.
El tràgic final de Caffi
La trajectòria de Caffi està marcada per un final tràgic. L’home que havia retratat tants eclipsis com escenes de carnestoltes, guiat per l’obsessió de captar la intensitat de l’instant, va deixar Venècia rumb a Florència i, posteriorment, a Tàrent, amb la voluntat de pintar la guerra en temps real. No ho va aconseguir, va morir l’any 1866, als 57 anys, en l’enfonsament del vaixell Rei d’Itàlia durant la batalla de Lissa, en el marc de la tercera guerra d’independència italiana.
Per la seua banda, el pintor romàntic rus Ivan Konstantínovitx Aivazovski va recrear amb una gran sensibilitat, en un suggestiu nocturn, l’eclipsi total de Sol del 1851 observat des de Feodosia.
La precisió de Howard Russell
Howard Russell Butler (1856-1934) va ser un pintor i fundador de l’American Fine Arts Society. Tot i que també va conrear l’autoretrat i el paisatge, va assolir un reconeixement especial per haver representat amb una extraordinària precisió els eclipsis solars en una època en què la fotografia encara era incapaç de registrar fidelment aquests fenòmens naturals.
Abans de dedicar-se a la pintura d’eclipsis, Butler ja havia realitzat estudis d’aurores boreals i postes de Sol. La seua trajectòria resulta peculiar, ja que es va llicenciar en Ciències a la Universitat de Princeton l’any 1876, però finalment va optar per desenvolupar una carrera artística, una doble formació que explicaria el rigor amb què afrontava la representació dels fenòmens astronòmics.
Els primers intents de fotografiar un eclipsi solar es remunten a 1842, però la intensa lluentor de la corona solar impedia captar-la adequadament. En aquest context, la precisió científica de les observacions de Butler continua sorprenent encara hui la comunitat científica.
L’any 1918, va realitzar el primer retrat d’un eclipsi solar basant-se en les notes taquigràfiques que havia pres durant l’observació sobre el color, la llum i els tons del fenomen. Aquest mètode li va permetre reproduir amb una gran fidelitat el rang de brillantor de la corona solar i el color de les prominències.
Butler no es va limitar a aquell primer treball. També va pintar els eclipsis solars de 1923, 1925 i 1932. Amb motiu de l’exposició en línia dedicada a la seua obra, es va crear un espai interactiu que permet fins i tot escoltar una recreació de la conferència que el mateix artista va impartir l’any 1918 per explicar la seua metodologia d’observació i representació dels eclipsis.
En l’actualitat, la fotografia astronòmica és l’encarregada de capturar la bellesa del moment en què el drac torna a aparèixer amb la intenció de devorar el Sol.
Postdata musical
Després de l’èxit de Tales of Mystery and Imagination, inspirat en l’obra d’Edgar Allan Poe, The Alan Parsons Project va sorprendre el món l’any 1977 amb I Robot.
El títol no és casual. L’àlbum va nàixer com un homenatge a Jo, robot (1950), la cèlebre obra d’Isaac Asimov, i comparteix el seu eix temàtic: la intel·ligència artificial i els dilemes ètics que planteja la robòtica. El resultat és una obra conceptual que recorre el camí que va des de la creació d’éssers artificials fins a un inquietant nou Gènesi, en què l’ésser humà deixa de ser el centre de la creació.
Entre les peces del disc destaca “Total Eclipse”, un tema completament instrumental que evoca l’atmosfera de 2001: A Space Odyssey. Sense necessitat de paraules, combina una orquestració solemne amb cants gregorians per crear una sensació de misteri, transcendència i inquietud.
I Robot es desplega com un viatge conceptual dividit en deu etapes. Cada composició representa una fase de la relació entre humans i màquines, des del naixement de la intel·ligència artificial fins a la possibilitat que la seua evolució acabe relegant el paper de l’ésser humà, fins al punt que la humanitat quede eclipsada.
