Homenatge a Josep Piera | Un bellíssim cadàver barroc (I) | Un bellíssim cadàver barroc (II) | Homenatge a Josep Piera. Josep de Ribera, un geni a Nàpols | Homenatge a Josep Piera. Quan el triomf es fa marbre: Alfons el Magnànim a Nàpols (I)
Alfons el Magnànim va deixar una empremta molt profunda en el teixit vital del Nàpols. El far que sintetitza aquesta presència és possiblement el Castell Nou. I l’obra més espectacular és sense dubte el programa escultòric que Francesco Laurana va crear en la porta de la fortalesa. Una de les obres d’art que ens conten més coses de la ciutat i del Magnànim.
Damunt de la porta hi ha els quatre pals reials flanquejats amb dos corns de l’abundància. Les portes de bronze continuen parlant-nos de batalles i de triomfs. Una bala de canó ha foradat el metall, però es veuen perfectament les escultures que representen els soldats del fill d’Alfons –Ferran- combatent contra les tropes angevines el 1462.
L’escenificació de les victòries a la manera romana era un clàssic entre els nostres reis. Jaume I ja començà a jugar amb vaixells sobre rodes i a escenificar batalles per a explicar al seu poble el “poder” de la Corona i la seua flota. Pere IV per exemple, va rebre Marta d’Armanyac –la nóvia del seu fill Joan- amb dues galeres sobre dos enormes carros que portaven mariners barcelonins vestits de cristians i de musulmans. I li van fer allí el simulacre d’una batalla. El principi dels nostres moros i cristians, sense dubte. I és que sempre ens ha agradat el “teiatro”.
Alfons –amb la seua entrada triomfal a Nàpols- senzillament seguia la tradició de la Corona d’escenificar una victòria. I era en aquell moment quan els reis mostraven tots els seus poders de seducció, mentre desplegaven recursos escenogràfics importants: banderes portades per cavallers i infants, actors que dansaven i declamaven, músics que feien sonar instruments, sense oblidar el costum de repartir menjar i beure. “Repartir caramels” per entendre’ns. Cosa que encara fem en algunes “cavalcades” tradicionals. Així, el poder compartia la mel de la victòria amb uns ciutadans que se sentien part de l’èxit, en un ecosistema estable, segur, festívol i tranquil.
“Sobre un gran carro daurat de quatre rodes tirat per quatre cavalls blancs amb un arnès de seda “groga e vermella”
Moltes fonts parlen d’aquella entrada triomfal a la romana que Alfons va voler perpetuar en marbre. Dos dies després de l’entrada tenim una carta on es descriu el fet, Il Beccadelli també ens la conta, el capellà d’Alfons ens la relata al seu dietari, Antoni Vinyes…
Sobre el carro, una cadira d’or i porpra amb coixins: un per al cul i l’altre per als peus. I davant de la trona reial, el “siti perillós”, en forma de flama. El rei arribà a cavall, baixà de la bèstia i pujà amb cerimònia al carro. Immediatament, el cobriren amb el pal·li:
“ab cara molt ardent, clara e alegra, descavalcant de son cavall, pujà sobre lo dit carro” escrivia Vinyes.
Mentrestant, se succeïen les actuacions: “e aquí aturat li vench un molt poxant entremès ab gran cadafal, fet per los mercaders catalans…” continua Vinyes. Després, un actor que feia de Juli Cèsar declamà davant del rei un parlament recordant-li que la justícia i el diàleg eren la màxima virtut per a governar. Humanisme, ètica i –sí, també- poder, es donaven la mà aquell dia de 1443.
L’arc de triomf que trobem enmig d’aquelles dues torrasses medievals és una obra mestra del Renaixement. Començà a construir-se el 1453 i s’acabà el 1471. Tant Donatello com Pisanello estaven ocupats, de manera que Pietro da Milano i Francesco Laurana s’encarregaren del projecte. Un projecte que era molt més que l’entrada triomfal a una ciutat: era proposar la pacificació i l’estabilització d’una zona de la Mediterrània fonamental per a la geopolítica del moment. I anunciar-ho amb l’aparell de propaganda públic més poderós que hi havia en aquell moment: la façana del gran castell. Fins i tot els Sforza estaven preocupats pels moviments d’Alfons, perquè estava aconseguint un poder massa gran. El famós “siti perillós”…
El marbre ho explica tot. Sobre dos grius, meitat àguiles, meitat lleons que sostenen els quatre pals reials de la Corona d’Aragó. Flanquejats per corns de l’abundància. Alfons apareix damunt d’un carro tirat per quatre cavalls blancs. Recorda el relleu de triomf de l’arc de Tit o el de Marc Aureli a Roma.
Amb aquest, connecta amb aquella antiguitat perduda que a poc a poc està descobrint-se. Però Alfons els supera: sosté a la mà un globus que simbolitza el poder i amb l’altra sostenia un ceptre que ha desaparegut. Va sota pal·li, com els emperadors carolingis, com els papes de Roma, Avinyó, Pisa i Peníscola. Davant del monarca, als seus peus, la divisa del “siti perillós” que és una flama. Darrere d’ell, el seu fill Ferran –el futur Ferrant I de Nàpols- i a l’esquerra Giovanni Antonio del Balzo Orsini, príncep de Tàrent. Davant la carrossa, joves trompetistes i la Fortuna, que és la seua dona napolitana, Lucrezia. Al capdamunt “Alfonsus, Regum Prínceps, hanc condidit arcem” Alfons, rei de reis, erigí aquesta fortalesa. A dins de l’arc continua l’autobombo: amb pals reials, victòries, virtuts i dos rius colossals que sintetitzen els territoris del monarca: l’Ebre a l’esquerra i el Sebeto a la dreta. Les dues llengües mediterrànies s’abracen en aquest tros de marbre. I a dalt de tot, el gran superheroi de l’edat mitjana: l’arcàngel sant Miquel.
El registre central el representa damunt d’un carro triomfal, a la manera romana, envoltat de patges, d’homes notables, soldats, cavallers… I una dona. Alguns historiadors de l’art han interpretat aquesta figura femenina com una al·legoria de Partenope, però és difícil: no l’haurien representada mai amb un cos sencer, perquè –recordem-ho- era una sirena… La major part d’especialistes opten per una altra possibilitat molt més atractiva: es tracta de Lucrezia d’Alagno, el gran amor del rei Alfons… amb permís de la seua dona, Maria de Castella, que s’havia deixat als regnes hispànics de la Corona. Maria va gestionar perfectament els territoris del Casal de Barcelona des del seu quarter general: el convent de les Clarisses de València. I això que tenia uns problemes econòmics importants. Però, mentrestant, Alfons a Nàpols feia “la seua vida”. Oblidem-nos, però, de les desgràcies i passem al paper “couche”.
Lucrezia tenia 18 anys i ell 53 quan es van trobar per primera vegada el 23 de juny de 1448. Era la nit de sant Joan i ella passejava tranquil·lament amb unes amigues. Es van saludar i Alfons li va donar una bossa plena de monedes d’or. Aquestes es deien “alfonsos”. Conten que ella va obrir la bossa, va agafar una moneda i en donà la resta al rei.
–Amb un “alfons” en tinc prou, magestat, diuen que li va dir.
A partir d’aquell moment, i fins la mort del rei deu anys després, durà l’idil·li. Alfons la va fer immensament rica i la considerà la seua companya. La feia seure a la seua dreta en tots els actes. Encara que va demanar el divorci de la malaguanyada Maria moltes vegades, el papa no li’l concedí mai. En una de les ocasions, Lucrezia va viatjar a Roma per demanar a Calixt III poder casar-se amb Alfons. El seguici de Lucrezia va ser de més de 500 cavallers. Una bona manera de persuadir el papa. Però ni això. L’enemistat entre els dos titans es feia cada dia més forta: un Trastàmara contra un Borja. A la mort d’Alfons, el poder de Lucrezia va desaparèixer a poc a poc i acabà els seus dies en un convent.
Com podeu comprovar en algunes imatges, i d’una manera intermitent, aquesta part del Castell Nou, ha romàs “camuflada” per una xarxa… Ara mateix, l’any 2026, la tela foradada sembla que continua cobrint tota aquella coreografia de gent que d’una manera triomfal, entrava el 1446 a Nàpols…
El castell també és un palau, que té una capella palatina i sales de representació. Molts dels taulells que decoraven les estances van ser enviats per terrissaires de Manises i Paterna… Joan Al-Murci i equip, es van encarregar de multiplicar per desenes de milers les armes i divises del senyor rei: els quatre pals de la Corona…
Una part de l’espai de les estances palatines anaven plenes dels senyals reials… Escales, paviments i murs plens de la nostra marca corporativa.
La Sala dels Barons on actualment es fan les sessions plenàries del Consell municipal té una coberta de voltes octogonals ogivals feta pel mallorquí Guillem Sagrera i els seus deixebles, i és una versió millorada de la volta del capítol de la Seu de València.
En 1456 la naturalesa de la Campània vaticinava desastres: abril va portar una gelada que va cobrir molts camps de glaç. Juny portà el cometa Halley. La tardor, pluges i tempestes. El 5 de desembre, en llostrejar, un terrible terratrèmol sacsejà tot el Regne de Nàpols. El Vesuvi, l’autèntic emperador, havia parlat. Alfons fugí amb la seua cort persuadit per un astròleg. Aquell any, semblava el de l’apocalipsi: anells solars, cometes, eclipsis, pluges bíbliques, nevades… Alfons va passar les seues últimes hores envoltat de monjos. Volia penedir-se de tots els mals que havia ocasionat: personals i col·lectius. Morí mirant el tapís de la Crucifixió que li havia fet el seu admirat i amic Roger Van der Weiden. Havia regnat 42 anys, més que la major part dels monarques europeus del segle XV. La seua conquesta de Nàpols decidí el futur de la Mediterrània Occidental. Però ell sabia que el que deixava el faria immortal.
Amb un element de l’antiguitat clàssica –l’arc de triomf- Alfons perpetuava la seua victòria i la pacificació d’una ciutat importantíssima dins de la geopolítica mediterrània d’aquell moment. Una massa nívia que destaca enmig d’una superfície fosca i arcaica. Alfons viurà sempre dins d’aquest bloc de marbre. Però molt pocs guies ho expliquen.
