Homenatge a Josep Piera | Un bellíssim cadàver barroc (I) | Un bellíssim cadàver barroc (II) | Homenatge a Josep Piera. Josep de Ribera, un geni a Nàpols
Benvinguts i benvingudes a l’univers de Josep Piera des de Nàpols. Avui, farem un viatge al “siti perillós” i a una època de cavallers, batalles, grials i princeses immerses en un polsim d’humanisme.
En la llegenda artúrica, el “siti” o seient perillós era el lloc vacant a la Taula Rodona que Merlí havia reservat per al cavaller que hauria de ser digne d’assolir l’èxit en la recerca del Sant Greal. En canvi, tot aquell que no ho fóra, seria engolit a les profunditats de la terra. I com totes i tots sabeu, Alfons era el propietari del Greal –del sagrat Calze de Jesús- perquè l’havia heretat del seu avantpassat Martí l’Humà. Per això el “siti” perillós de la llegenda artúrica li corresponia a ell. Ell era el Perceval del relat d’Artur i Merlí. Ell era la connexió amb els cavallers de la Taula Rodona. Ell era… Alfons.
Amb prou feines alguns guies li dediquen uns segons en el relat. Davant del Maschio Angioino –el Castell Nou de Nàpols- diuen un parell de banalitats i passen de llarg. És de l’època dels espanyols –proclamen alguns amb un orgull inconscient – i passen a unes altres històries. Però –com tots els contes- la realitat és molt més complexa i cal explicar-la amb detall. Confondre per exemple, el moment de relacions de la Corona d’Aragó amb aquesta banda de la Mediterrània, i tot el període posterior dels Augsburg i els Borbons. Perquè aquest castell-palau, un dia, va ser el centre de la romanitat recuperada: va ser el galvanitzador d’un dels ordes de cavalleria més importants d’Europa i el lloc secret on un rei va voler ser el rei Artur i Juli Cèsar, tot alhora. Prepareu-vos, perquè comença l’espectacle.
El 22 de juliol del 1455 un espia de Francesco Sforza li enviava un missatge encriptat al seu senyor a Milà: “son giàgitadi li fonamenti et lavorasse per li marmorii con Studio et singular diligentia…” En certa manera, li estava enviant el microfilm d’una arma secreta del seu enemic de Nàpols. Una arma secreta que ajudaria a seduir un poble. Es deia: “L’arc de triomf del Castell Nou que immortalitzaria Alfons el Magnànim”. Un monarca que s’enfrontava al poder dels Anjou, la dinastia que no acabava de convèncer els napolitans.
“En trobar-lo sempre cobert del mateix embolcall, sorneguer, em repetesc calladament: “S’acabarà el curs, te n’aniràs d’ací i no hauràs ni ataüllat allò que, abans d’arribar-hi, consideraves la peça carismàtica de la mítica Nàpols, exaltada de lluny”…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
El Castell Nou és una imponent massa ombrívola amb unes torres massisses que domina el port, i es construí el 1442 sobre l’anterior Maschio Angioino: el “mascle” dels Anjou. Aquest gegant el van encarregar fer Alfons el Magnànim i el seu fill Ferran. De l’antiga construcció dels Anjou no queda més que la nau gòtica alta i esvelta de la capella palatina dedicada a santa Bàrbara. Tots els afegits que van anar acumulant-se fins al segle XX van desaparèixer amb la intervenció i restauració de l’equip de Gaetano Filangieri. De manera que avui el contemplem més o menys com era el 1500.
La fortalesa se suavitza en la façana que mira cap al mar, amb una llotja diàfana que recorda que el castell també era una residència reial. Entre les dues torres massisses sorgeix una porta de marbre blanc que és una de les fites de la història de l’escultura d’Occident. És un grandiós arc de triomf que commemora la victòria d’Alfons el Magnànim sobre els Anjou el 1443. Entre 1445 i 1470, un equip d’escultors- comandats per Francesco Laurana- van representar Alfons que entra a Nàpols pujat en un carro triomfal i acompanyat pels seus seguidors més fidels. Entre ells Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Enyego d’Àvalos…i Lucrezia. Aquest Enyego era un toledà que havia fet uns cursos de català per correspondència i que havia estat capaç d’escriure una obra fascinant, que ha tornat bojos a moltes ments erudites de la cosa nostra: ell va crear el Curial e Güelfa, una de les obres cabdals de la nostra literatura de l’edat d’or. Això demostrava que integrar-se en aquesta llengua i en aquesta cultura valia la pena en aquell segle XV. Ell n’era un de tants. El fet que el joveníssim Jordi de sant Jordi siga en aquesta mola de marbre ens permet una llicència literària… Va estar aquest convers empresonat al Castell Nou? En una masmorra fosca? Imaginem-ho, perquè allí va crear el seu poema més profund i sentit. Imaginem-nos-el ple de grillons, en un cubicle sòrdid, humit, amb l’aigua cobrint-li els turmells. I amb l’amenaça que apareguera un d’aquells monstres marins que la gent contava…
“Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de més haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.”
Recordem que molts homes d’Alfons va ser capturats i empresonats. Que a conseqüència de les seues aventures bèl·liques, ell mateix va estar engarjolat. Deixem Jordi de sant Jordi en aquest espai, llòbrec, humit i fosc. Encadenat i sentint com la solitud passa a ser una companya. L’han empresonat i se sent abandonat: “Desert d’amic, de béns e de senyor… “ Sol.
