Pompeia: sota la còlera del volcà (I)
Viatgem tres dies abans, quan la ciutat ofereix l’activitat d’un dia normal. El cor de Pompeia és com una ciutat moderna, perfectament equipada: grans superfícies comercials, temples, edificis institucionals, mercats, bugaderies, bordells… Nou bordells té Pompeia, la ciutat de Venus: “Colònia Venèria Cornèlia”. Nou bordells que donen vida a una ciutat d’unes trenta mil persones. Però si voleu més informació sobre tot aquest tema, haureu de consultar un altre article.
Visitem algunes cases. Les portes s’obren per a nosaltres. Però els seus visitants porten 2.000 anys morts. Fantasmes togats, dones que atenen una termopòlia, xiquets que juguen a pilota, gossos lligats que esperen que algú els solte… Pertot arreu, grafits electorals. Pocs dies després del terrabastall, s’havien d’elegir representants a la ciutat: Vota Gaius Rufus, un home honrat... En un altre mur apareix: Caius Secundus fa bé el pa: farà bé també d’administrador?. Una agència de publicitat s’anuncia en un altre cartell: Emilius Célere, el ràpid, i una mica més enllà Ampliatus, Ícar et sodomitza o aquest anunci de gladiador: “Celadus Octavianus, traci, tres victòries: sospir de les dones”…
Aquestes presències vagaregen pels peristils i els atris que avui ocupen uns altres fantasmes més… banals: desenes de milers de visitants molts dels quals van a Pompeia per moda: és la frivolització del “Grand Tour” del XVIII. Tots aquests grumolls de gent t’impedeixen contemplar amb respecte el “bosc” de les ruïnes.
Ah, sí… la casa… Algunes són mansions, amb reformes que les han fetes més grans, modulars, amb dobles i triples peristils… Per mantenir fresc l’atri, l’aigua de pluja cau a l’impluvium –l’estany-. Quan sobreïx, la cisterna subterrània s’ompli i emmagatzema l’aigua. En moltes cases, es pinten falses finestres on es veu l’exterior, que també està pintat. Les portes dobles aïllen del soroll. Parets i columnes estan pintades com si fossen marbre de gran qualitat. Al tablinum –una mena de despatx- la gent important rep les visites. Sempre amb vistes al gran claustre, al peristil hi ha plantes de tota mena… Els ocells –reals i pintats- són presències normals en aquests ambients que integren vida domèstica i camp.
Als termopolium, els forasters compren menjar i els pompeians l’adquireixen per emportar-se’l. Els lliberts solen regentar els bars on es menja peix fresc que es cuina al moment. Menjar ràpid. Ací es deia “cibus celer”, perquè el “fast-food” encara no existia. S’hi venen begudes calentes, amb uns recipients per als líquids de terracota encaixats al taulell. Menjar és obligat. I la gent potent menja molt bé. El Satiricó ens parla de menges exquisides. Observem el menú en un dia que hi ha convidats a menjar: senglar amb ratllonets de massapà mamant. D’aquests pengen dels ulls dos cistellets de dàtils. Tords farcits de panses, codonys que semblen eriçons, oca amb peixos i ocells que de veritat és carn. Creativitat que fa empal·lidir el mateix Ferran Adrià. Recordeu que els pompeians no han tastat ni s’imaginen l’existència de les taronges, ni el sucre, patates, tomaques ni cafè, ni té ni xocolata…
La gent passa admirada per la casa dels Vetis. La quantitat de murs pintats que hi ha! S’hi ha pintat a partir de la gran reforma que van haver de fer per culpa del terratrèmol de l’any 62. La casa està dividida en dues zones ben diferents: la residència dels senyors, amb les habitacions de representació, entorn d’un atri toscà, i les estances de servei, tot al voltant d’un atri secundari. Els temes de les pintures del quart estil que decoren els diversos espais són variats: van de les arquitectures fingides a les escenes mitològiques i heroiques, embellides amb frisos delicats i pintures en miniatura. Les famílies riques pompeianes volen tenir la natura a dins de casa, volen trencar els murs amb pintures fingides. Aquests temes s’imitaran arreu d’Europa i Amèrica durant tot el segle XIX. Va ser la “pompeiomania”. La gent poderosa a Europa volia fer-se una saleta pompeiana. Fins i tot els constructors de mobles s’inspiraren en una certa estètica que pouava de la vora del Vesuvi… El famós estil “pompeià” i “imperi”…
Sembla que els déus somriuen al Sol de la Campània. Com de costum, aquells dies del Ferragosto, les famílies més riques han posat a l’exterior de les seues vil·les –ben visibles- les noves taules on exhibiran els estris més sumptuosos que han adquirit aquell any. Els vianants passen pel costat i admiren els objectes que mostren que els negocis han anat molt bé.
És molt conegut el fris dels amorets de les arts i els oficis que hi ha al gran triclini que dona al peristil. A la cambra de l’esquerra, entre falses arquitectures i plafons amb vistes, hi ha pintades tres escenes amb l’Hèrcules escapçant l’Hidra de Lerna, el suplici de Penteu i el de Dirce. La gent rica comença a viure molt bé i els llits són còmodes i plens de coixins… Sembla mentida que una erupció ho espatlle tot.
“Als graons de l’Odeó he escoltat el vent gris que feia parlar els arbres: ell recitava l’oblit mut de les pedres i els pins, i els xiprers, les alzines, les palmeres, com un cor musical, feien sonar les notes del verd silenci, del mar distant, d’aquest hivern”. Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Als afores de Pompeia, hi ha la via funerària, la dels panteons. La ciutat dels difunts. Allí, els pompeians soterren els seus morts. En un d’aquells sepulcres silenciosos, hi posa: “Caminant; detén-te i llegeix, perquè no t’entretindré molt. Aquesta humil làpida cobreix la tomba d’una dona bella. Els seus pares li digueren Clàudia. Estimà molt el seu marit. Tingué dos fills: un el va deixar darrere en el món. L’altre el sepultà al si de la terra. Era d’amable conversa, de noble compostura, cuidava la casa i teixia teles primoroses. Això és tot. Continueu el vostre camí”.
