Aquelles persones que pateixen la síndrome d’Ambras, també anomenada hipertrichosis universalis congenita, presenten vellositat llarga i abundant en totes les parts del cos, sobretot a la cara, les orelles i el tors. Una vellositat que els confereix l’aparença d’un animal. En realitat, es tracta d’una alteració genètica en el cromosoma 8 molt poc freqüent, ja que només hi ha un cas cada 8 milions. Curiosament, tot i que, a més del pèl, pot haver-hi alguna lleu deformació facial, la síndrome no afecta cap altre òrgan.
El primer cas documentat d’hipertricosi és el de Pedro González, nascut a, Tenerife, a les illes Canàries, el 1537. Una criatura rara, tan especial, que, als deu anys va ser enviat a Brussel·les com a obsequi per a l’emperador Carles V i la seua tia, la governadora dels Països Baixos. Un present que no va arribar mai al seu destí, ja que durant la travessia, un grup de corsaris francesos va assaltar el vaixell i va capturar el xiquet pelut, que van regalar al rei de França Enric II de Valois amb motiu de la seua coronació a la catedral de Reims el 1547.
Giulio Alvarotto, un diplomàtic italià que en aquell moment era al palau, va ser una de les primeres persones que va descriure la singularitat de la criatura que havia arribat a la cort francesa: “La seua cara i el seu cos estan recoberts per una fina capa de pèl d’uns cinc dits de llarg de color castany. La vellositat és més fina que la de la marta gibelina i deixa entreveure els trets del rostre.”
Els orígens
Al segle XVI, el mite dels homes salvatges feia pensar que aquell infant era meitat persona i meitat animal. Influenciat per aquesta idea, el monarca va llatinitzar el seu nom, Petrus Gonsalvus, i es va encarregar de civilitzar-lo per a contrarestar-ne l’aspecte feréstec. Així, va ordenar que el vestiren amb robes sumptuoses i que li ensenyaren llatí i altres llengües, i els refinats costums socials de l’època. Poc després la cort parisenca l’anomenaria el Salvatge de les Canàries.
Petrus Gonsalvus va gaudir de la protecció reial i, quan va créixer, va ocupar el lloc de sommelier de panneterie bouche du roy (servei de boca del rei), reservat per als nobles de rang més elevat i amb un sou de 240 lliures anuals. La Bouche du Roi era el departament encarregat exclusivament de la taula, els aliments i la seguretat de la família reial. Només hi havia una diferència respecte a les altres persones que el sobirà tenia al seu servei, havia de mostrar-se als convidats sempre que li ho demanara. Malgrat això, tothom havia d’adreçar-se a aquella criatura insòlita amb el tractament de don. Enric II el considerava descendent del cap d’una tribu guanxe.
El matrimoni: l’experiment de Caterina de Mèdici
El 1559, quan Enric II va morir, la seua esposa, Caterina de Mèdici, va decidir concertar el matrimoni del Salvatge de les Canàries, que aleshores tenia vint-i-dos anys, amb Catherine Raffelin, una de les joves més belles de la cort, filla d’un ric comerciant de teixits de París. La reina no va deixar que la núvia poguera veure el futur marit fins al moment de la cerimònia, i, evidentment, la jove, que havia accedit a casar-se per obediència a la corona, va quedar horroritzada en descobrir la persona elegida.
Ara bé, en contra del que s’esperava, la peculiar parella va congeniar de seguida. El matrimoni va tindre sis fills, tres homes i tres dones, dels quals, quatre van heretar la hipertricosi del pare. Henri, Horace, Madeleine i Antonietta també tenien el cos i la cara recoberts de pèl.
Els nobles acudien a palau per examinar-los com si foren bèsties extraordinàries, i es van pintar retrats de Gonsalvus i de tota la família que es van repartir entre monarques, prínceps i aristòcrates d’arreu d’Europa que no podien contemplar-los personalment. Fins i tot els metges que els tractaven també solien demanar registre pictòric d’aquestes meravelles de la naturalesa. Els quadres els mostraven en una de les sales del palau o a l’interior d’una caverna, sempre amb vestits de gala i amb gorgera, un element característic de la classe alta.
Malauradament, tot va canviar quan va morir Caterina de Mèdici, ja que la família al complet va ser regalada a Margarida d’Àustria, governadora de Flandes i duquessa de Parma. Posteriorment, els va heretar el seu fill, Alexandre Farnese. La vida dels Gonsalvus continuava envoltada dels mateixos luxes, però durant un temps van passar d’una cort a una altra, on eren exhibits com a bèsties ensinistrades, d’educació exquisida.
Més tard, els fills de Petrus i Catherine van ser separats i oferits com a regals a diferents nobles. Al castell de Blois, a França, es pot contemplar un magnífic retrat d’Antonietta Gonsalvus pintat per Lavinia Fontana cap al 1595. El rostre pelut de Tognina contrasta de manera contundent amb el vestit luxós i elegant, i les petites mans, lliures de vellositat, sostenen un full en què es pot llegir, en unes línies, la seua història: “De les illes Canàries fou portat / al rei Enric II de França / don Petrus, l’home salvatge, / i d’allí vingué a la cort / del duc de Parma amb mi, / Antonietta, i ara estic a casa de la senyora / Isabella de Pallavicino, marquesa de Soragna”.
La síndrome d’Ambras
Més tard, l’arxiduc Ferran II d’Àustria va adquirir molts d’aquests quadres, que es van incorporar a la “col·lecció d’anomalies humanes del castell d’Ambras”, a Innsbruck. Per aquest motiu, els experts van decidir denominar aquesta classe d’hipertricosi la síndrome d’Ambras.
Cal tindre en compte que, en aquella època, les malalties s’atribuïen a poders ocults, a la màgia i a la bruixeria. Per aquest motiu, la medicina del moment incapaç d’oferir una explicació va comparar Petrus i la seua família amb els animals. De fet, en el tractat de rareses Monstrorum Historia escrit pel prestigiós metge i naturalista Ulisse Androvandi, els Gonsalvus apareixen catalogats en un dels volums junt amb insectes i ocells.
A causa del seu aspecte, Petrus Gonsalvus i els seus fills no van ser considerats mai éssers humans. De fet, diuen que, el 1618, quan el Salvatge de les Canàries va morir als huitanta anys a Capodimonte, a Viterbo, el seu cadàver no va ser enterrat en un cementeri cristià.
Posdata cinematogràfica
La inusual història d’amor de Petrus Gonsalvus i Catherine va inspirar la creació del relat La Belle et la Bête de Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve, editat a París el 1740; tanmateix, el famós conte que ens ha arribat a nosaltres, i a partir de la qual s’han fet totes les adaptacions posteriors, és obra de l’escriptora Jeanne-Marie Leprince de Beaumont i va ser publicat el 1756.
Dos segles després, el 1946, el poeta i director de cinema francès Jean Cocteau va estrenar La Belle et la Bête, una obra mestra del cinema fantàstic. Una pel·lícula màgica i hipnòtica -amb els inoblidables Jean Marais, en el paper de la Bèstia, i Josette Day, en el de la Belle-, que no té res a veure amb les versions edulcorades i kitsch de la factoria Disney, basada en la narració homònima de Beaumont i inspirada, quant a la caracterització dels personatges, en les il·lustracions del matrimoni Gonsalvus que el pintor flamenc Joris Hoefnagel va dur a terme el 1580 per a la sèrie Animalia Rationalia et Insecta.
Resulta evident que la caracterització de la Bèstia de la pel·lícula de Cocteau reprodueix a la perfecció la imatge dels retrats conservats de Petrus Gonsalvus; però encara podem establir una altra influència una mica més actual, perquè també és innegable que Chewbacca, l’enorme i pelut Wookiee de Star Wars (1977), el company inseparable de Han Solo, també deu el seu físic a Cocteau, a Petrus Gonsalvus i altres criatures fascinants afectades per la síndrome d’Ambras. Ara bé, això és una altra història…
