Cada tardor, milions de papallones monarca (Danaus plexippus) emprenen la migració des del Canadà i els Estats Units fins als boscos muntanyencs del centre de Mèxic. El recorregut, de 4.000 quilòmetres i que pot arribar fins als 5.000, conclou als indrets on passaran l’hivern, agrupades en enormes colònies sobre els troncs dels arbres. Aquesta migració anual es considera una de les gestes més impressionants de la natura.
La papallona monarca pesa menys que un clip, a penes un gram, i té una envergadura que no supera els 10 centímetres, però, malgrat aquestes dimensions, protagonitza cada any un dels fenòmens naturals més extraordinaris del planeta.
Cap de les papallones que fan aquest viatge ha estat abans a la seua destinació, tampoc les acompanya una generació experimentada que els indique el camí. Tot i això, quan arriba la tardor, les monarques de l’est d’Amèrica del Nord recorren milers de quilòmetres fins a Mèxic. La major part aconsegueix dur a terme la travessia transcontinental que dura més de dos mesos, i quan arriba la primavera, les supervivents inicien el viatge de retorn. Finalment, seran les descendents les que continuaran l’expansió cap al nord.
Una generació preparada per a viure més
El senyal d’eixida el proporciona el canvi d’estació. L’escurçament dels dies, el descens de les temperatures i la disminució dels recursos alimentaris intervenen en l’inici del procés migratori. Una de les particularitats de la migració de la monarca és que el cicle anual supera la vida d’un individu. El procés es manté gràcies al relleu entre generacions, amb una excepció decisiva, ja que les papallones nascudes al final de l’estiu poden viure huit o nou mesos, molt més que les poques setmanes habituals de les generacions de primavera i estiu.
L’anomenada “supergeneració” o “generació Matusalem” naix amb un funcionament adaptat per a afrontar aquesta etapa excepcional. És a dir, aquestes papallones entren en un estat anomenat diapausa reproductiva o implantació diferida que té conseqüències prodigioses en la seua longevitat. Atès que no utilitzen energia per a reproduir-se immediatament, l’esperança de vida es multiplica per huit. D’aquesta manera, les elegides efectuen amb èxit el cicle complet de viatjar al sud, passar-hi l’hivern i iniciar el retorn.
Una brúixola solar i un rellotge a les antenes
Per tant, les papallones monarca hereten una predisposició genètica per a migrar que els permet fer el recorregut sense haver-lo aprés d’altres generacions. El seu GPS integrat és, en realitat, un sistema d’orientació que combina la posició del Sol amb els rellotges biològics de les antenes per a mantindre el rumb. El Sol els proporciona una referència de direcció i les antenes els permeten interpretar aquesta informació correctament.
Si la monarca vol mantindre una direcció no pot limitar-se a volar sempre amb el Sol al mateix costat, ja que acabaria desviant-se. Per això utilitza una brúixola solar compensada pel temps. Això significa que el seu sistema d’orientació té en compte el moviment aparent del Sol i ajusta el rumb segons el moment del dia. Durant la migració de tardor, aquest mecanisme l’ajuda a mantindre una direcció general cap al sud-oest.
Les antenes tenen un paper essencial perquè contenen rellotges circadiaris, mecanismes biològics amb un ritme aproximat de 24 hores que se sincronitzen amb el cicle de llum i foscor. Rellotges que proporcionen una referència interna del moment del dia que el sistema nerviós combina amb la informació visual sobre la posició del Sol. Per tant, els ulls d’aquestes papallones aporten la referència solar i els rellotges de les antenes ajuden a corregir-la segons l’hora.
A més, per als dies més ennuvolats, els seus ulls disposen de cèl·lules especials que detecten la llum polaritzada, i fins i tot es pensa que poden percebre el camp magnètic de la Terra com a sistema de suport. És un instint heretat, un mapa genètic que guiaaquestes papallones amb una precisió mil·limètrica cap als mateixos arbres que van acollir els seus ancestres.
Els boscos, un refugi imprescindible
Malauradament, recórrer milers de quilòmetres no garanteix la supervivència. Les poblacions migratòries necessiten boscos extensos i sans als indrets on passen l’hivern, a Mèxic i Califòrnia. Els arbres les protegeixen del vent, la pluja i les baixes temperatures nocturnes. La pèrdua d’aquesta cobertura les deixa més exposades a unes condicions meteorològiques que poden resultar mortals, especialment quan coincideixen el fred i la humitat.
La tala il·legal dels boscos d’avets, pins i cedres de l’altiplà mexicà ha perjudicat les monarques. Però les amenaces s’estenen més enllà dels refugis hivernals i també afecten les zones de reproducció i els territoris que travessen durant el desplaçament anual.
La dependència de llocs tan distants també explica la fragilitat del fenomen. La destrucció dels hàbitats, els pesticides i el canvi climàtic contribueixen al declivi de les poblacions. Als Estats Units i al Canadà, la conservació dels espais de reproducció és essencial perquè el relleu entre generacions permeta completar el cicle migratori.
Un extraordinari fenomen sota amenaça
Amb l’arribada de la primavera, les monarques que han sobreviscut a Mèxic abandonen els refugis i avancen cap als Estats Units. Comencen la posta durant el retorn cap al nord, a partir de març, en zones del sud dels Estats Units, com ara Texas i Oklahoma. Les generacions següents continuen reproduint-se mentre avancen cap al nord dels Estats Units i el sud del Canadà.
Ponen els ous generalment al revers de les fulles de les l’asclepíades, (Asclepias curassavica), unes plantes que resulten indispensables per a les erugues. Els adults poden alimentar-se del nèctar de diverses flors, però les larves depenen exclusivament d’aquestes plantes per a créixer. Per tant, la continuïtat del viatge està lligada a la disponibilitat d’aliment per a la generació següent.
Els pesticides com ara els neonicotinoides, una classe d’insecticida neurotòxic, afecten cadenes alimentàries senceres perquè són persistents en el medi ambient, s’infiltren en les aigües subterrànies i tenen efectes acumulatius i en gran manera irreversibles sobre les poblacions d’invertebrats.
Sense aquestes plantes, el cicle s’interromp abans que les noves papallones puguen emprendre el vol. La pèrdua de l’asclepíade dificulta la reproducció, la desaparició de flors redueix les fonts de nèctar, i la degradació dels refugis hivernals compromet una etapa en què moltes papallones es concentren en uns llocs molt determinats. A aquestes pressions, s’hi afegeixen els episodis meteorològics extrems. Conservar la migració exigeix conservar els hàbitats que permeten completar cadascuna de les seues etapes, des de les zones de cria fins als boscos on les monarques passen l’hivern.
Malgrat la seua proesa evolutiva, la migració de la papallona monarca penja d’un fil. En les últimes dècades, les poblacions han patit caigudes dràstiques. El canvi climàtic, l’ús indiscriminat de pesticides i la desforestació dels seus santuaris hivernals són amenaces crítiques per a aquestes petits insectes voladors. Els registres oficials són els més baixos des del 1997. Protegir els hàbitats de les papallones monarca és l’única manera de garantir que aquest viatge prodigiós continue travessant fronteres i generacions.
