El 22 d’octubre del 1609 es va fer públic el ban d’expulsió de tots els moriscos de l’antic Regne de València. Se’ls donaven 3 dies per embarcar amb els seus fills i els béns que pogueren transportar damunt, deixant enrere terres i patrimonis, als ports indicats: Vinaròs, Grau de València, Dénia i Alacant. El ban es va publicar sense informar els senyors territorials valencians, que foren junt amb els expulsats, els més perjudicats per aquesta mesura. Pocs dies després començaren els embarcaments i també els rumors sobre llançaments de persones dels vaixells a la mar.
Després del ban d’expulsió, promogut per l’arquebisbe Ribera i ordenat pel virrei, Luis Carrillo de Toledo, marqués de Caracena, les autoritats valencianes van ser conscients del risc de rebel·lió morisca. La situació ja era tensa a la vall de Cofrents, la Marina i la serra d’Espadà.
Les revoltes de la mola de Cortes i la de la serra de Laguar, encara que no tenien un origen comú, tenien una mateixa causa i grans similituds, com ara el fet de produir-se en regions muntanyoses, arribant fins i tot a coincidir el dia de l’assalt contra els rebels de les dues zones, el 21 de novembre.
El 15 d’octubre, va ser assassinat el batle de la baronia de Dosaigües, enviat per fer pública l’ordre d’expulsió, a mans de moriscos. L’alçament de la vall d’Aiora i Cofrents es va forjar pocs dies després, el 20 d’octubre, en una gran assemblea que es va produir a Teresa de Cofrents, en la qual es va decidir marxar cap a la mola de Cortes. En el trajecte, es van unir altres poblacions revoltades, com ara Xalans, Cofrents, Cortes o Bicorp. El governador també va ser assassinat i un total de 6.000 moriscos es van refugiar a la mola de Cortes.
Tot i els intents de negociació amb els rebels, duts a terme per Francesc Milà d’Aragó i alguns altres nobles, els moviments de tropes no es van fer esperar. El 27 d’octubre, el marqués de Caracena va informar Felip IIl d’aquesta situació, justificant la mobilització militar de les companyies de guardes allotjades a Algemesí, Alzira i Sagunt, a més del terç de la Llombardia, acantonat a la serra d’Espadà (un altre focus de conflictivitat morisca).
Les primeres mesures van tractar d’arribar a una rendició pacífica. Es va decidir aïllar els moriscos, bloquejant amb tropes les possibles sortides de l’escarpada mola (tant cap a València com cap a Castella). Davant d’aquesta situació, els ànims d’alguns rebels van començar a defallir i el líder de la revolta, Vicent Turigi, morisc de Catadau, va enviar diversos emissaris per negociar i endarrerir al màxim l’assalt armat. Però, sense més dilació, l’exèrcit concentrat a la zona, sota les ordres de Joan de Còrdova, va començar a avançar cap a la Mola de Cortes el 20 de novembre. L’endemà van prendre, sense resistència, el castell de Ruaia i, poc després, una petita comitiva de moriscos va eixir al pas, portant una creu en una mà i les capitulacions de Turigi en l’altra. Malgrat la rendició i les promeses d’un descens ordenat, prompte van començar els saquejos i el pillatge de la soldadesca sobre aquesta població i els seus veïns.
Quan va córrer la veu d’aquests abusos, els rebels es van dispersar i molts moriscos van fugir, entre ells el capitost Vicent Turigi, al costat d’una nodrida host. Va durar poc la seua aventura, ja que es van refugiar al seu lloc d’origen i prompte va ser capturat pels homes del Comte de Carlet i, posteriorment, ajusticiat a València per la Inquisició el 16 de desembre. Amb aquesta sentència exemplaritzant se simbolitzava la derrota dels rebels i es tractava de procurar el descens dels moriscos que encara resistien a la serra de Cortes, entre els quals destaca la figura del famós bandoler morisc, Pablillo Ubecar, qui no va abandonar la mola fins a començaments del 1612.
Els revoltats foren apressats i obligats a embarcar en penoses condicions. A la majoria d’ells se’ls va prendre els fills menors de 15 anys, que foren venuts per la soldadesca com a botí de guerra.
Es calcula que el 1609 foren expulsades del regne de València unes 130.000 persones (aproximadament un terç de la població del país). Al drama humà, cal afegir-hi altres conseqüències: van quedar desertes moltes zones de muntanya de les comarques interiors i es va produir un daltabaix econòmic en el camp valencià que va tardar quasi un segle a refer-se.
Fonts: «L’expulsió dels moriscos», Història del poble valencià / Joan Morales, «Quines conseqüències va tenir al País Valencià l’expulsió dels moriscos?», Sàpiens / Viquipèdia
