La història de les princeses guerreres egípcies es remunta a les excavacions que l’arqueòleg francés Jacques de Morgan va dirigir al complex funerari de Dahshur, a uns quaranta quilòmetres del Caire, entre el 1894 i el 1895. Els treballs van permetre recuperar les restes de sis membres de la reialesa: el rei Hor i cinc princeses, Ita, Khenmet, Itaweret, Noub-Hotep i una altra anònima. Quatre d’elles eren filles del faraó Amenemhat II, de la dinastia XII.
Durant més de cent anys, les despulles es van considerar pràcticament perdudes. Finalment, el 2020, en el transcurs d’uns treballs d’inventari, van aparèixer guardades en unes caixes de fusta al soterrani del Museu Egipci del Caire. La troballa va animar un equip d’experts, encapçalat per la bioarqueòloga Zeinab Hashesh, de la Universitat de Beni Suef, a tornar a estudiar-les, aquesta vegada amb les tècniques actuals.
Ara la investigació sobre els cinc esquelets del Regne Mitjà, publicat el 17 de juliol a la revista Frontiers in Environmental Archaeology, ha revelat que aquestes princeses egípcies van utilitzar les armes de caça i combat amb què van ser enterrades. Un descobriment que qüestiona la imatge tradicional que s’ha tingut de les dones de la reialesa egípcia.
Les armes de les princeses de Dahshur
Els aixovars de les tombes incloïen arcs, fletxes, maces i una daga molt treballada que va aparèixer dins del sarcòfag de la princesa Ita. Durant generacions, els arqueòlegs havien donat per fet que la presència d’aquestes armes en tombes de dones responia a una funció merament simbòlica, uns objectes concebuts com a regals per al més enllà i res més.
Tanmateix, l’anàlisi d’aquests esquelets ha aportat una troballa inesperada. L’estudi bioarqueològic ha revelat que, fa quasi quatre mil·lennis, les princeses egípcies de Dahshur practicaven amb destresa el tir amb arc i la caça. Així ho demostren les adaptacions biomecàniques detectades en els ossos, compatibles amb una pràctica intensiva d’aquestes activitats, habitualment reservades als homes.
Unes evidències que apunten a la possibilitat que algunes dones de la reialesa no exerciren únicament un paper cerimonial, sinó que reberen alguna mena d’entrenament especialitzat, participaren en activitats de caça o, fins i tot, desenvoluparen funcions militars.
Com eren les germanes guerreres?
L’equip d’investigadors ha detectat “un desenvolupament notable en les extremitats superiors d’aquests individus, la qual cosa es correlaciona amb accions repetitives i d’alta intensitat, com tibar la corda d’un arc o estabilitzar una arma. Això explica directament la presència d’arcs, fletxes i maces en les tombes de les dones; no es tractava només de regals simbòlics, sinó d’eines que usaven activament”.
A més, els experts han assenyalat que les robustes insercions musculars observades en els ossos de les germanes revelen que eren dones molt actives físicament, una característica que concorda amb la presència d’armes a les tombes.
Encara que les cinc princeses havien estat momificades, el teixit tou es va polvoritzar i alguns ossos no es van conservar. Tampoc els cranis de les princeses, que es van perdre a principis del segle XX. No obstant això, els ossos restants estaven en bon estat, un fet que va permetre als arqueòlegs estimar l’edat, l’alçada i el sexe en el moment de morir, així com descobrir indicis de malalties o lesions.
Segons ha explicat la bioarqueòloga de la universitat egípcia, la princesa Ita, una dona d’entre 28 i 34 anys, presentava una musculatura forta en la part superior del cos, un tret que suggereix que solia utilitzar armes com ara maces o dagues. Per part seua, Khenmet, que tenia entre 30 i 40 anys, mostrava signes d’aprimament ossi, però també uns lligaments molt resistents, i Itaweret, a qui situen entre els 20 i els 34 anys, havia sobreviscut a fractures a les costelles i als peus i, a més, era una arquera experta.
Una atenció mèdica molt avançada
Així mateix, la recerca també ha evidenciat que les germanes de Dahshur compartien anomalies rares a la columna vertebral, la qual cosa indicaria que els seus pares i la resta de la família estaven estretament emparentats. A més, la presència de fractures cicatritzades als ossos aporta informació molt valuosa tant sobre les lesions que van patir les princeses guerreres al llarg de la seua vida. Laceracions, com ara les costelles trencades de la princesa Itaweret, probablement van ser provocades per accidents, caigudes, colps forts o altres impactes relacionats amb un estil de vida actiu, ja fora per la pràctica de la caça, l’entrenament militar o altres activitats molt exigents físicament. El més notable, però, és que aquestes lesions van sanar bé, fet que suggereix que les dones van tindre accés a una atenció mèdica molt avançada per a l’època.
Malgrat la rellevància dels resultats de l’estudi, els arqueòlegs han subratllat que la pèrdua dels cranis de les princeses ha limitat les possibilitats d’obtindre més respostes. De fet, han confessat que el seu somni seria arribar molt més enllà de la simple identificació de la reialesa de Dahshur: “Intentaríem recuperar amb el màxim detall possible les seues històries de vida completes i les de la família, saber més coses sobre la seua salut. Fins i tot, els seus rols polítics. Més enllà de la ciència, preservaríem les restes, crearíem impressions 3D destinades a l’ensenyament i a exposicions virtuals, i els exhibiríem, amb el respecte que es mereixen, juntament amb les joies, els objectes funeraris i les armes”.
