El 1920, més de deu anys després d’haver començat a treballar per a lord Carnarvon, l’arqueòleg britànic Howard Carter va aconseguir el permís per a excavar a la Vall dels Reis, a Luxor. Carter va iniciar les prospeccions en una zona restringida, amb l’esperança de trobar la tomba de l’enigmàtic Tutankamon. La vall ja havia estat excavada, però no s’hi havia localitzat mai res relacionat amb el jove faraó. Només quedaven per explorar les ruïnes de les cases dels obrers que havien construït les tombes reials.
Afortunadament, Carter era un home obstinat. Tenia la certesa que el rei Tut reposava en aquell recinte funerari. Finalment, el 4 de novembre del 1922, quan Carnarvon estava a punt de deixar d’invertir diners en el projecte, l’arqueòleg va localitzar la tomba.
Diuen que la va descobrir un xiquet de la mateixa edat que tenia Tutankamon quan va ser investit faraó: deu anys. Segons aquest relat, Hussein Abd el-Rassoul, fill del capatàs que dirigia les obres, es va convertir en el protagonista d’una troballa fortuïta que va revolucionar l’egiptologia. Carter l’havia contractat com a aiguader oficial de l’excavació, l’encarregat de repartir aigua entre els arqueòlegs i els obrers, i, cada matí, Hussein carregava dos cànters plens d’aigua damunt de l’ase i feia el camí des de Luxor fins a la Vall dels Reis.
Aquell dia de novembre, després de descarregar els cànters, el xiquet va gratar en l’arena per a assentar-los sobre la base, lleugerament arrodonida, tal com feia sempre. Aleshores, la seua mà va tocar el que semblava una pedra tallada. Acabava d’eixir a la llum el primer graó de l’escala que baixava fins a la tomba del faraó.
Un silenci inusual
“Aquell matí, quan vaig arribar al treball, vaig percebre un silenci inusual. L’excavació s’havia aturat i, de seguida, vaig ser conscient que alguna cosa extraordinària havia passat. Em van rebre amb la notícia que un escaló tallat a la roca havia sigut descobert sota l’arena. Em va semblar massa bo perquè fora cert, però una neteja superficial va ser prou per a comprovar que érem a l’entrada d’una escala de pedra. Estava quasi segur que, finalment, havíem trobat la nostra tomba! Un escaló seguia l’altre i, l’endemà, poc abans del capvespre, quan vam desenterrar el que feia onze, vam veure la part superior d’una porta tapiada, lluïda i… segellada”, va escriure Carter al seu quadern de treball.
Després de reconèixer a la porta el segell de la necròpolis reial, present a les tombes dels faraons o dels seus familiars directes, Carter va enviar aquest telegrama a Londres: “Al final extraordinari descobriment a la Vall dels Reis STOP Magnífica tomba amb segells intactes STOP A l’espera de la vostra arribada STOP Enhorabona”.
La màscara funerària de Tut
Dues setmanes més tard, el 22 de novembre, lord Carnarvon va arribar amb la seua filla, lady Evelyn Herbert. Quan es van presentar al campament, Carter ja ho tenia tot enllestit per a l’obertura oficial de la tomba de Tutankamon. L’equip desconeixia què els esperava a l’interior, ja que havien detectat que, uns quinze anys després de l’enterrament de Tut-Ankh-Amun, la sepultura havia estat profanada i segellada una altar vegada . El 26 de novembre del 1922, l’arqueòleg va retirar el segell reial, conscient que s’endinsava en un indret que no havia trepitjat ningú des de feia quasi tres mil tres-cents anys.
Durant diversos mesos, va catalogar i fotografiar sense pressa cadascun dels objectes que s’acumulaven a l’avantcambra i a la cambra del tresor: mobles daurats amb incrustacions de pedres precioses, cofres plens de joies, menjar, àmfores de vi, un carro de guerra, armes, gerres d’alabastre per a perfums, els “vasos canopis” que contenien les vísceres del faraó…
Finalment, el 16 de febrer del 1923, l’equip de Carter va poder accedir a la cambra funerària i va començar a desmuntar i a obrir els diferents sarcòfags que protegien la mòmia. Una tasca delicada i molt laboriosa que els obligava a avançar molt a poc a poc, ja que l’espai era reduït i la il·luminació escassa. Tanmateix, Carter, que anhelava accedir al fèretre on reposava el seu adorat Tut, va seguir fidel al seu meticulós mètode de treball.
Quan va arribar el moment de destapar el tercer fèretre, el que preservava la mòmia de Tut, tots els presents van emmudir. La llum de les llanternes va il·luminar l’interior del sarcòfag i, aleshores, una remor d’admiració va recórrer la cambra mortuòria: una extraordinària màscara funerària d’or mostrava Tutankamon en tota la seua glòria reial. Les mans, unides, aferraven les insígnies del poder, ornades amb incrustacions de ceràmica blava. El rostre hi era esculpit en or puríssim, els ulls eren d’obsidiana i les celles i les pestanyes de lapislàtzuli.
Una corona de flors seques
Aquella nit, Carter va deixar escrit al quadern de treball que el que més l’havia captivat era una minúscula corona de flors naturals, feta amb lliris blancs i lotus, que algú havia depositat sobre el front de la màscara mortuòria del jove rei. Un manoll de flors silvestres, segurament, l’ultim homenatge d’amor de la reina Ank-sen-Amon al seu espòs mort.
L’arqueòleg va confessar que, entre totes les riqueses i els objectes de luxe que acompanyaven el faraó en el seu viatge a l’altre món, “no hi havia res tan bell com aquelles flors marcides que encara conservaven un toc de color”. Afirmava que “aquelles senzilles flors seques testimoniaven que hi havia molt poca distància entre el passat i el present”, i que aquell gest commovedor de deixar unes flors fresques sobre el taüt del jove Tutankamon, mort als dinou anys, establia un vincle entre aquella antiga civilització i la nostra. Carter defensava que el temps acaba revelant que les coses elementals, les més senzilles, són les que atresoren un valor autèntic en la vida.
Posdata musical
Del vincles entre el passat i el present, parla la lletra de la cançó que Dooley Wilson, el pianista del Rick’s Cafe, canta a Ingrid Bergman en la pel·lícula Casablanca (1942). En “As Time Goes By”, Wilson diu que “un bes és només un bes; un sospir, un simple sospir”, i nosaltres hi podem afegir “i una corona de flors només és una senzilla corona de flors”. Ara bé, com recorda la cançó de Casablanca, “les coses fonamentals perduren a mesura que passa el temps”. I del pas del temps, Howard Carter en sabia, i molt.
