Tres-cents espartans comandats per Leònides van resistir davant d’un exèrcit persa immens. Aquesta és la imatge que ha convertit la batalla de les Termòpiles, de l’any 480 aC, en un símbol de valentia i sacrifici. Poques imatges de l’antiga Grècia han arrelat amb tanta força en l’imaginari col·lectiu; tanmateix, el relat popular deixa fora una part fonamental dels combatents. En realitat, Leònides no va defensar el pas únicament amb els seus homes. Al seu costat hi havia milers de soldats procedents d’altres ciutats gregues, i alguns d’aquests aliats també van romandre amb ell en la resistència final.
Els espartans van tindre un paper central en la defensa dels últims moments, però van compartir el combat amb guerrers d’altres polis. La memòria col·lectiva ha concentrat la glòria en els 300 i ha deixat en segon terme els noms i la contribució dels seus aliats.
7.000 homes
Els 300 eren els hoplites espartans, però no constituïen tot l’exèrcit grec desplegat a les Termòpiles, un corredor estret entre les muntanyes i el golf Malíac que facilitava la defensa davant d’un exèrcit més nombrós. La coalició grega incloïa tebans, tespis, corintis, arcadis, locris i fòcids, entre altres contingents. Segons les últimes estimacions dels experts, les forces perses de Xerxes I sumaven entre 70.000 i 300.000 homes, davant d’uns 7.000 grecs. Una desproporció colossal que ajuda a comprendre la magnitud de la defensa, sense reduir el protagonisme als hoplites.
El recompte dels espartans tampoc no reflecteix tots els homes que els acompanyaven. Hi havia també els ilotes, esclaus que assistien els hoplites en campanya com a escuders o portadors i que, en alguns casos, combatien. Per tant, si s’hi inclouen aquests acompanyants, el contingent que va partir d’Esparta podria haver superat el miler d’homes. La seua presència, però, ha quedat eclipsada per la dels guerrers que protagonitzen la llegenda.
La defensa de les Termòpiles
Davant d’aquesta superioritat, els grecs van aprofitar les característiques del pas de les Termòpiles per a resistir els atacs i causar baixes als invasors, ja que la falange comandada per Leònides era una unitat de combat ferm, una roca inamovible en la qual venien a estavellar-se les contínues onades d’homes enviats per Xerxes. Cada soldat protegia el seu company amb el seu escut mentre avançaven cap a l’enemic.
La defensa va ser feroç i, malgrat les expectatives, va durar dos dies complets. Els grecs van explotar cada avantatge que el terreny els oferia, infligint baixes significatives a l’invasor. No obstant això, la campanya va canviar dràsticament a causa de la traïció del grec Efialtes, que va revelar als perses una senda secreta que els permetia envoltar les posicions gregues i superar el pas custodiat per Leònides. Llavors la batalla va quedar sentenciada i l’exèrcit del rei espartà va assumir la inevitable derrota.
La batalla final
En l’últim dia de la batalla, quan Leònides va decidir resistir fins a la mort amb els seus homes per a cobrir la retirada de la resta de l’exèrcit grec, no s’hi van quedar a morir només els espartans. L’episodi que ocupa el centre del relat heroic no va correspondre exclusivament als espartans, altres contingents van compartir la defensa final del pas.
Entre aquests hi havia 700 tespis encapçalats per Demòfil, que van decidir quedar-se voluntàriament. També hi van romandre uns 400 tebans, encara que, segons l’historiador grec Heròdot, ho van fer a contracor i es van rendir posteriorment. El material aportat situa en aproximadament 1.500 els participants en la darrera resistència, una xifra que torna a mostrar la distància entre el nombre dels defensors i el record popular dels 300.
La persistència d’aquesta simplificació s’explicaria per la força simbòlica del sacrifici espartà. L’honor i la disciplina encaixaven amb els valors d’una societat orientada a la guerra. A això, s’hi afegiria la càrrega narrativa del relat d’Heròdot i la posterior idealització cultural d’Esparta com a exemple de valentia davant de la tirania.
Reconèixer els altres combatents no disminueix el paper de Leònides i els seus homes. Permet entendre la defensa de les Termòpiles com una acció col·lectiva i donar espai als qui el relat més conegut ha deixat en segon terme. Darrere de la xifra que ha travessat els segles, els 300, hi havia també aliats grecs i ilotes, homes que van formar part de la mateixa gesta, però que no han obtingut el mateix reconeixement en la història.
