“Que la confiança en Déu els protegisca com un escut i apague les fletxes enceses que llança el diable”. Efesis, 6:15
Conta la llegenda que una nit el Diable es va situar sobre How Hill (North Yorkshire, Anglaterra) i va llançar fletxes de pedra en direcció a Boroughbridge que no van arribar al seu destí. Molts segles després, una investigació ha permès determinar la procedència geològica de les Fletxes del Diable, l’alineació de pedres prehistòriques de més alçària conservada a la Gran Bretanya. El treball, desenvolupat per investigadors de la Universitat Curtin en col·laboració amb la Universitat de York, ha arribat a la conclusió que aquests tres menhirs colossals, de més de 25 tones de pes cadascun, van ser transportats uns 18 quilòmetres des de Brimham Rocks.
La investigació, els resultats de la qual es publiquen en la revista Proceedings of the Royal Society A, ha resolt així un debat acadèmic que es prolongava des del segle XIX, quan ja s’especulava amb la possibilitat que els monòlits no foren blocs erràtics d’origen glacial, sinó el resultat d’una empresa constructora deliberada.
El conjunt mil·lenari s’ubica als voltants de Boroughbridge, en un paisatge de terres baixes on les pedres, que arriben als set metres d’altura, constitueixen una presència especialment inusual. Tot i les grans dimensions i la singularitat, la procedència exacta era una incògnita fins ara, malgrat que diverses hipòtesis havien situat l’origen en fonts geològiques més pròximes.
Una obra d’una magnitud extraordinària
Els tres enormes pilars, que encara s’alcen als afores occidentals del municipi anglès, separats de manera desigual al llarg de 174 metres, són les restes d’un conjunt que va arribar a tindre almenys cinc exemplars, i probablement més, segons testimonien els registres antics.
La nova recerca ha determinat que el transport i posterior alçament de les pedres es va produir entre el neolític tardà i l’edat del bronze primerenca, probablement cap a l’any 2000 aC. A més, els resultats han evidenciat la magnitud del treball d’enginyeria que les comunitats prehistòriques van haver de dur a terme per a traslladar i erigir roques d’aquestes dimensions. La descoberta també ha apuntat que l’elecció del lloc d’on procedien les pedres no hauria sigut casual.
En aquest sentit, el doctor Anthony Clarke, autor principal de l’estudi i membre del grup d’Escales Temporals de Sistemes Minerals de l’Escola de Ciències de la Terra i Planetàries de la Universitat Curtin, ha assenyalat que aquests resultats posen en qüestió les idees existents fins ara sobre les decisions adoptades per les comunitats antigues a l’hora de construir monuments de gran escala.
Un paisatge “desafiador”
Fins ara la hipòtesi que es barallava situava l’origen de les pedres a Plumpton Rocks, un indret situat a menys distància. Tanmateix, les anàlisis han descartat aquesta possibilitat i han identificat Brimham Rocks, un paisatge molt accidentat i rocós, com el lloc real de procedència. “La nostra recerca mostra que aquestes pedres no es van agafar simplement de la font més pròxima disponible: van ser triades deliberadament d’un lloc difícil a 18 quilòmetres”, ha declarat Clarke.
El transport d’aquests blocs, cadascun dels quals supera les 25 tones, hauria requerit un grau extraordinari de planificació, coordinació i habilitat tècnica. L’investigador ha subratllat que, aquest esforç evidencia que les comunitats d’aquella època concedien un valor específic al paisatge. Per tant, la tria no respondria únicament a criteris de conveniència, sinó que el lloc d’origen probablement tenia un significat cultural o espiritual.
Per la seua banda, el doctor Jim Leary, coautor de l’estudi i investigador de la Universitat de York, ha remarcat que els resultats obliguen a replantejar la manera com s’ha interpretat la construcció dels monuments prehistòrics. “Aquestes troballes mostren que les comunitats antigues prenien decisions deliberades i significatives sobre l’origen de les pedres”, ha apuntat.
Així mateix, Leary ha posat l’accent en la rellevància del paisatge i dels sistemes de creences compartits, i també en el considerable esforç que calia dur a terme per a transportar i alçar roques d’aquestes dimensions.
Un roll de cinta adhesiva
Per a esbrinar d’on procedien les pedres, els investigadors van recórrer a una tècnica de mostreig de baix impacte. Així, amb l’ajuda d’un roll de cinta adhesiva, van extraure diminuts grans minerals dels blocs sense provocar danys al monument. Posteriorment, van estudiar les “empremtes dactilars” d’edat d’aquests grans i les van contrastar amb mostres geològiques procedents de diferents possibles llocs d’origen. Els resultats van revelar una coincidència amb Brimham Rocks i, alhora, van permetre descartar definitivament la hipòtesi que foren dipositats per glaceres durant l’última edat de gel. D’aquesta manera, s’ha confirmat que els monòlits van ser traslladats intencionadament.
El miracle de l’enginyeria antiga
Per tant, l’estudi no sols ha resolt el misteri de l’origen material d’un dels monuments més imponents de la prehistòria britànica, sinó que també ha demostrat el valor simbòlic del paisatge en les decisions de les societats antigues.
Per això, Anthony Clarke ha avançat que l’equip té previst utilitzar aquesta mateixa tècnica no invasiva per a estudiar altres pedres similars, la procedència de les quals encara no s’ha pogut determinar. A més, els investigadors també esperen executar excavacions focalitzades tant a les Fletxes del Diable com a la zona d’origen que acaben d’identificar. Finalment, Clarke ha augurat que “aquests pròxims passos podrien ajudar-nos a comprendre millor quan es van moure les pedres i com es van construir aquests monuments extraordinaris”.
