Barbara Urselin, també anomenada Barbara Ursler i Augusta van Beck, va nàixer el 1629 a Kempten, Alemanya. Probablement, el nom artístic Urselin feia al·lusió al pelatge que la cobria, similar al d’un os, motiu pel qual, els seus pares, que no compartien aquesta particularitat física, la van exhibir des de ben menuda a canvi de diners com “la xiqueta amb la cara coberta de pèl“. Més endavant, la van casar amb el neerlandès Johan Michael van Beck, el seu nou propietari a partir de llavors i amb qui va tindre un fill.
Durant trenta anys, el marit va continuar explotant-la arreu d’Europa. Barbara va recórrer el continent com a part d’un espectacle d’alta gamma en què també participava una atractiva funàmbula, encarregada d’executar acrobàcies molt perilloses sobre la corda amb els ulls embenats. Així, el 1637 va fer una estada a Londres; el 1639, a Copenhaguen; el 1646, a París; el 1647, a Roma, i el 1648, a Milà.
Un dels testimonis més reveladors de l’impacte que causava la jove amb hipertricosi és el de John Evelyn, qui el 1657 va escriure al seu diari que la muller de Van Beck tenia els cabells daurats i sedosos, una barba rossa amb dos grans mostatxos i unes patilles arrissades que li queien fins a la base del coll. Evelyn va assegurar que els braços i l’esquena, les parts del cos que el vestit deixava al descobert, també presentaven una vellositat llarga i abundant, i va recalcar que “no era hermafrodita, sinó una autèntica dona”.
A més, va deixar constància que la “singular criatura”, que parlava diversos idiomes i sabia tocar el clavicèmbal, li havia explicat que el seu fill no tenia aquella característica física, com tampoc els seus pares ni altres familiars.
La manera en què Van Beck presentava Urselin al públic s’allunyava de la imatge monstruosa que se li atribuïa. De fet, la documentació conservada subratlla que, malgrat l’aspecte salvatge que li conferia la hipertricosi, Barbara era dolça, afectuosa i una bona conversadora, unes propietats que li van permetre assolir fama i estabilitat econòmica.
L’última notícia coneguda la situa a Londres el 1668, però no hi ha constància de la data en què va morir. De fet, no se sap quasi res de la seua vida. En els retrats que es conserven, la “dona amb la cara coberta de pèl” apareix abillada amb vestits glamurosos de seda i brocat, unes peces distingides i molt cares que ressaltaven la seua feminitat sense ridiculitzar-la. Tanmateix, no ens hem de deixar enganyar per les aparences, al segle XVII, Barbara Urselin era considerada un “espècimen” més de l’extraordinària fauna exòtica que col·leccionaven els nobles.
Stephan Bibrowski, l’Home amb cara de lleó
A partir del segle XVIII, l’exhibició de persones amb particularitats físiques va eixir de les corts, però no va desaparèixer. Al contrari, va guanyar popularitat a les places públiques. Durant el segle XIX i els primers anys del XX, aquesta pràctica es va consolidar als circs i a les fires ambulants i va alimentar un negoci considerable de targetes postals amb fotografies de persones anunciades com a “monstres” o “rareses humanes”.
Stephan Bibrowski, nascut a Polònia el 1890 de pares sense la síndrome d’Ambras, va ser una d’aquestes persones marcades per l’estigma de la hipertricosi. Quan tenia quatre anys, l’empresari alemany Seldmayer el va descobrir i el va comprar per a exhibir-lo al Panoptikum de Berlín, un gran parc d’atraccions situat als afores de la ciutat.
Des d’aleshores, l’infant va patir les conseqüències del miserable i nefast negoci de l’exhibició humana. La hipertricosi va alimentar la imaginació de Seldmayer, que va decidir rebatejar-lo amb el nom de Lionel per a la seua aparença i va inventar una història sobre el seu origen. Quan s’alçava el teló i el petit Lionel apareixia al bell mig de l’escenari, l’empresari, explicava al públic que, durant l’embaràs, la mare havia presenciat horroritzada com un lleó devorava el seu marit.
Al principi, la funció de Stephan es limitava a deixar que el fotografiaren al costat de la gàbia dels lleons, però el 1901, als onze anys, va desembarcar als Estats Units contractat pel circ Barnum & Bailey amb l’objectiu de substituir Fedor Jeftichew, el Xiquet amb cara de gos, que acabava de morir. Una experiència exigent i molt poc satisfactòria, ja que tan bon punt va finalitzar el compromís, convertit en un jove ben plantat de complexió atlètica, va tornar a treballar al Panoptikum de Berlín.
El 1910, la seua popularitat es va disparar gràcies a la Fira de Primavera de Basilea, on Lionel apareixia amb roba exquisida i era presentat com una persona culta i intel·ligent, aficionada a la lectura i l’escriptura, capaç de conversar en cinc idiomes. Ara bé, per als espectadors, el més fascinat de l’Home amb cara de lleó era el seu físic. La llarga cabellera rogenca, sempre ben cuidada, despertava una atracció tèrbola entre el públic femení. Un desig pertorbador que augmentava amb les demostracions de força que Lionel combinava amb les demostracions gimnàstiques i els trucs de màgia.
Coney Island
La fama de Bibrowski va créixer tant que el 1923 va tornar als Estats Units després d’acceptar una generosa oferta de 500 dòlars setmanals per actuar al Dreamland Circus de Coney Island, on de seguida es va erigir en un heroi popular, el resident més pintoresc i sol·licitat de l’illa.
Diuen que Lionel tenia un caràcter divertit i un gran talent per a l’espectacle, i que el seu èxit radicava en mostrar al públic la seua faceta més humana. Els espectadors adoraven el contrast entre l’aspecte ferotge de la primera impressió i la tendresa que destil·lava quan parlava.
A finals de la dècada del 1920, després d’una exitosa carrera, l’Home amb cara de lleó es va retirar del món de l’espectacle i va regressar a Alemanya, on va morir d’un infart en un hospital de Berlín el 1932, als 41 anys.
Stephan Bibrowski, que va confessar a un amic que el seu somni era ser dentista, va gaudir de reconeixement artístic i va guanyar prou diners per a no dependre de ningú. Segurament, la por de transmetre la hipertricosi a la seua descendència el va fer renunciar al matrimoni i a tindre fills. No ho sabrem mai. Malgrat tot, va ser afortunat i no va córrer la mateixa sort que altres persones amb la síndrome d’Ambras, com ara Julia Pastrana, la Dona simi, qui va viure una existència atroç. Però això és una altra història…
