Hui es commemoren els dos anys d’una de les pitjors tragèdies que ha viscut el País Valencià. La catastròfica barrancada del 29 d’octubre del 2024, que va deixar 233 morts a més de danys materials inqualificables i nombroses conseqüències que encara s’arrosseguen -per posar només un exemple, la plantilla de la planta de Torrent de Campofrío encara es troba en ERTO.
Dels dies posteriors a aquella dana ens quedarà sempre la lliçó de dignitat i solidaritat que va donar el poble valencià, amb una mobilització històrica, sorgida des de baix, especialment per la gent més jove, i sense atendre a diferències d’origen, llengua o ideologia, i que va organitzar-se, sovint amb l’oposició de les administracions, per afrontar l’emergència humanitària que vivien centenars de milers de persones inundades de fang. El nostre reconeixement públic i l’agraïment a tot el moviment solidari del poble valencià, la resta dels pobles germans de llengua i de la resta de l’estat espanyol.
I, naturalment, també quedarà gravat en la memòria l’actitud miserable i covarda dels membres del PP amb suport de Vox, Consell llavors presidit per Carlos Mazón. Davant l’evidència que la conseqüència de la seua incapacitat manifesta per gestionar, i fins i tot treballar, era l’única responsable de la terrible xifra de morts, des del minut zero, l’única prioritat del Partit Popular va ser intentar embullar la situació, repartir culpes indiscriminadament. Recordem que el primer consell d’Alberto Núñez Feijóo a l’expresident Mazón va ser “has de controlar el relat”. I com mesos després el flamant i ja oblidat conseller especial de Reconstrucció, Francisco Gan Pampols, va arribar a acusar els morts de no haver-se sabut protegir.
La màquina del fang -mai millor dit- de la dreta i l’extrema dreta i els seus terminals mediàtics va estar mesos intentant marejar tothom, inventant mentides, generant confusió i por i repartint acusacions per tot arreu per tal de camuflar la responsabilitat d’un president que, dos anys després encara no ha explicat que feia a El Ventorro durant aquelles hores.
Més enllà de les responsabilitats del Govern espanyol en la lentitud amb què arribava l’ajuda d’emergència, que també n’hi ha, no es pot intentar dissoldre o difuminar el fet que va ser l’expresident Mazón i el seu Consell els qui no van saber protegir les vides valencianes ni després organitzar una reacció d’emergència i reconstrucció mínimament eficient, a banda del repartiment de contractes entre amics.
Però, de nou, el poble valencià va saber sobreposar-se a aquesta allau de mentides i va mobilitzar-se de forma honrosa i constant durant un any seguit fins aconseguir la dimissió de l’expresident Mazón, ara fa un any.
La victòria, però, només va ser parcial. No només l’expresident Mazón continua com a diputat -el que li permet gaudir de la impunitat judicial de l’aforament-, amb sobresous a càrrec de comissions parlamentàries inoperants i prebendes d’expresident i en unes semivacances de luxe pagades per tothom. També continuen al Govern bona part dels consellers responsables d’aquell desastre, com Susana Camarero -que encapçalarà la llista del PP al Senat en les eleccions del 29-N-, José Antonio Rovira o Vicente Martínez Mus.
Dos anys després, i en bona mesura gràcies a la tasca incansable de la jutgessa que està portant la instrucció del cas, bona part de la veritat ja ha eixit a la llum, i, gràcies també a la feinada dels funcionaris adscrits al jutjat d’instrucció núm. 3 de Catarroja, així com la resta de professionals i operadors jurídics que intervenen en defensa de les víctimes. Però cal encara acabar la faena i no permetre que els responsables de la tragèdia se n’acaben anant sense pagar les seues responsabilitats, tant polítiques com penals. No volem un nou cas metro de València! Recordem l’accident del 3 de juliol del 2006, que va causar la mort a 43 persones i ferides a 47, també sota el Govern del PP de la nostra Generalitat, que va guanyar per majoria absolutíssima les eleccions autonòmiques del 2011, i respecte del qual es va reobrir la investigació penal en 2018.
Per açò, caldrà continuar mobilitzant-se, donar suport a l’Acord Social Valencià que representa i coordina les reivindicacions dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLERs), Associacions de Víctimes de la DANA i una àmplia representació dels moviments socials del País Valencià, no deixar de parlar de la dana, que estiga contínuament en l’agenda mediàtica i social fins que es condemne els responsables, de donar veu a víctimes i afectats perquè aquesta tasca de recordatori tinga un resultat definitiu tan a les urnes com als jutjats.
