Esta setmana hem tornat a veure una imatge que ens hauria d’avergonyir com a societat: el desnonament de Maricarmen a Madrid. Una dona de 87 anys que no havia deixat de pagar el seu lloguer cap mes de la seua vida fins que un fons voltor va comprar el seu edifici i, d’un dia per a l’altre, li va multiplicar la renda de 500 a 2.550 euros. Una xifra inassumible per a qualsevol pensió, una xifra pensada directament per a expulsar-la.
Tanmateix, el més preocupant no és només la voracitat d’estos fons especialitzats a fer negoci amb una necessitat bàsica, sinó el miratge ideològic en què vivim immersos. El dia de hui, molts joves pensen que estan més a prop del fons d’inversió que ha desnonat una dona vulnerable que de ser els pròxims a ser expulsats de sa casa. S’ha anat assumint una narrativa de meritocràcia i d’èxit individual que fa pensar que qualsevol dia un serà qui acumule immobles i cobre rendes.
Quina desconnexió de la realitat tan alarmant. La realitat material és molt més tossuda: qualsevol persona jove de la nostra societat està a només un mal mes de la precarietat. Un acomiadament inesperat, un problema de salut que no et permeta estar al dia dels pagaments, o simplement que la propietat de l’immoble on habites decidisca aplicar la lògica d’un mercat desregulat per a apujar el preu un 50% o no renovar el contracte. A quantes mensualitats de la ruïna està la major part de la joventut? A dues? A tres?
El que li ha passat a Maricarmen no és un cas aïllat ni una desgràcia inevitable; és el resultat de tractar l’habitatge com un actiu especulatiu en lloc de com un dret fonamental. Quan un fons d’inversió internacional adquireix immobles en un barri, no ve a aportar cap valor afegit: ve a extreure el màxim rendiment financer possible dels salaris de qui hi viu.
Cal començar a dir les coses pel seu nom. No hi ha projecte de vida ni autonomia personal possible si no es té un sostre garantit. Cal intervenir d’una vegada en els preus del lloguer, posar fre a la conversió massiva de vivendes en pisos turístics i construir un parc públic d’habitatge realment significatiu que protegisca la població.
És hora de despertar-se d’este miratge. Cap jove que treballe de sol a sol per a destinar més de la meitat del seu sou al lloguer té res a veure amb els fons que buiden els nostres barris. La realitat de la majoria és la de Maricarmen. I només si es pren consciència d’esta vulnerabilitat compartida es podrà exigir un futur en què tindre una casa no siga un luxe inaccessible o una loteria en mans del mercat.
Jordi Masià és candidat de Compromís a l’alcaldia de Moncofa (la Plana Baixa).
