El 4 d’abril de 2012, Dimitris Christoulas es va disparar un tret al cap a la plaça Sigma d’Atenes a prop d’una eixida del metro plena de gent i no massa lluny del Parlament grec. Tenia 77 anys. Durant tota la seua vida havia estat farmacèutic i en aquell moment, jubilat, malalt de càncer, maldava per sobreviure amb una pensió que s’havia pagat de la seua butxaca. El govern hel·lènic, ostatge dels tecnòcrates d’Europa i dels grans usurers mundials, havia convertit a força de retallades la seua pensió en una merda que no li permetia viure amb dignitat. L’esperança de Christoulas era que un dia els joves penjaren cap per avall els líders del govern com dècades abans havien fet els italians amb el feixista Mussolini.
El dia que es va suïcidar feia quatre anys que la crisi financera es menjava Europa per un garró després que els bancs hagueren entabanat milions de persones enduent-se els seus diners a paradisos fiscals a l’espera d’un altre cicle immobiliari favorable. Els grecs es van endur la part pitjor d’aquell desastre, però també patien, i molt, els espanyols, els italians o els francesos als quals, a més, des dels cercles benestants i conservadors del nord se’ls culpava de la seua pròpia ruïna.
Entre 2008 i el primer trimestre del 2026, segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), en Espanya hi ha hagut més d’un milió de desnonaments que han afectat més de 2,5 milions de persones en un país que s’ha convertit en un circ per als turistes, en una enorme caixa de cabals de tots els fons financers del món. En un país de cambrers, habitatges pastera, putes i migrants pobres i feixistes amb coneixement de causa o no.
Segons fonts del Consell del Poder Judicial durant aquests primers mesos de l’any a Espanya hi ha hagut 4.005 desnonaments, una mitjana de 44,5 al dia. En aquest balanç no hi figuren els que se’n van de casa sense necessitat que els traga la policia i les fúnebres comitives del jutjat. Val a dir, que el 65% d’aquests desnonaments han estat a causa d’impagaments de lloguer, en molts casos per impossibilitat absoluta dels inquilins i sempre perquè la llei ha estat de part dels propietaris que quasi sempre n’esperaven disposar dels habitatges per al lucratiu negoci del turisme.
El passat 7 de setembre a l’Hospitalet de Llobregat, Olga, de 54 anys, amb dues filles -una d’elles menor- se suïcidava al cap de cinc mesos d’haver estat desnonada d’on vivia des de feia més de vint anys. Un fons inversor, Promontoria Coliseum Real State és qui va estar darrere de l’execució judicial del seu desnonament. Una execució que es va accelerar quan PP, Vox i Junts van tombar en febrer el decret de moratòria de desnonaments impulsat pel Govern espanyol. La dreta d’ací i d’allà s’ha explicat el conte que els fons voltor són una llegenda urbana i que la llei perjudica una massa de “pobres multipropietaris” que necessiten els seus habitatges per a completar les seues escadusseres pensions. Com s’han inventat una legió fantasma de milions d’okupes convertits en l’enemic comú dels escamots parafeixistes que treballen per als grans propietaris. Els anuncis d’empreses de seguretat en la llar i les oficines idiotes antiocupació obertes per indigents de la política com l’alcaldessa de València María José Català, reforcen el miratge d’un problema al marge, cosa de bergants i, a tot estirar, de rojos perillosos.
Fa res hem viscut el desnonament de Maricarmen Abascal de 87 anys del seu pis de Madrid propietat de l’empresa Urbagestión. Com tots els desnonaments la posada en escena suposa la representació més excel·lida del poder en un país on els drets de la ciutadania consagrats per les seues Constitucions no són més que falòrnies del tot interpretables.
A la casa de l’executat es presenta la comitiva judicial que en dona fe de la legalitat de l’acte i amb ella un exèrcit de policies proveïts com legionaris romans que estomacaran, si cal, els qui intenten impedir el desnonament i que, finalment, arrossegaran al carrer l’executat.
El desnonament de l’anciana ha desfermat la indignació de milers de ciutadans i ha posat en relleu la impotència dels partits d’esquerra -incapaç ni d’expropiar com a demostració de força el pis de Maricarmen- i el darwinisme social de la dreta que no només no ha mogut un dit, sinó que s’ha permès -com d’habitud- totes les obscenitats possibles. Des de la infame Cuca Gamarra passant per Ayuso o Borja Semper tots han culpat Sánchez alhora que prometien als llogaters el paradís en la terra si arriben al poder. L’únic que els ha trencat el relat ha estat un tal Victor Soriano, assessor del PP en el Senat i fundador del despatx d’advocats que representen els inversors russos que estan darrere de les ocupacions dels baixos de Benicalap. El tal Soriano, ha assegurat en una piulada que tenir 87 anys no dona dret a Maricarmen a “viure d’altres en un habitatge noble d’un barri burgés”. I no com ell, a qui li paguem el seu sou públic en tal i en tal altre.
Deia que Soriano els ha trencat el relat des d’un punt de vista puntual, el de la refrega diària perquè més enllà de la piulada d’aquest personatge i de la seua petja en la vida econòmica de València, hi ha l’àtic d’Ayuso, els pisos d’HPO del PP d’Alacant, els empresaris immobiliaris d’Aliança Catalana, les reticències de Junts, etc.
Acabe de llegir de Gustau Muñoz l’aplec d’assajos Un lloc al món en un món destarotat (Afers). Aprofite per citar un fragment del capítol L’habitatge: bogeria i negoci: “(…) Cal traure immediatament l’habitatge del mercat. Del mercat especulatiu. Cal congelar els lloguers i assegurar legalment la subrogació de pares a fils. Cal dissuadir els inversors d’orientar-se a l’immobiliari, amb requisits legals i impostos. Cal aturar la proliferació dels apartaments turístics. Cal prohibir la transformació d’habitatge per a veïns, per a la vida de les persones i la comunitat, en apartaments per a turistes i el lloguer dit de temporada. Cal prohibir per llei la compra d’habitatges per a fons d’inversió (i fons voltor) o per no residents comprovats. Cal tornar a la protecció oficial i als habitatges socials i construir-ne de manera massiva. I així successivament. Tot estudiat i recomanat a bastament. (…)”. Fins ara tot han estat pegats, promeses, un cagar per mig cul enmig d’un context de malestar social que ha capitalitzat l’extrema dreta i que no ha impedit l’abús.
Del cert, doncs, que cal fer tot això i ràpid abans no ho vulguen arreglar els qui més n’estan guanyant amb aquest desastre. Recordeu el vell aforisme de Joan Fuster: “Tota política per l’habitatge que no fem nosaltres, ens la faran contra nosaltres”.
