El nounat regne «cristià» de València no sorgí per generació espontània. L’habitaven els xarc-andalusins, els andalusins —àrabs— de l’est d’Alandalús. Foragitats de la capital, València, aquell territori encara era terra andalusina quan Jaume I entrà a València el 9 d’octubre de 1238. Els autòctons, sotmesos per conquesta, hagueren de suportar des d’aleshores els abusos i les violències dels nouvinguts cristians, com succeí a la Palestina dels croats i, tot salvant les distàncies, encara succeeix en aquella dissortada terra del llevant mediterrani, ara amb invasors que exhibeixen l’estel de David per bandera. Terra de croada, el «Regne» —de València— esdevingué país de promissió, amb la connivència de les autoritats, per a aventurers ambiciosos, cavallers de fortuna, oportunistes, facinerosos i malfactors de tot pelatge: els John Glanton, Rufus Buck o Cherokee Bill a la valenciana. A això, per a enriquir el pastís, cal afegir les notícies que arribaven de les victòries dels marínides nord-africans i els granadins a Andalusia en 1275, que provocaven un clima d’incertesa i inquietud entre els colons cristians que desencadenà assalts i pillatges indiscriminats contra les moreries d’arreu del territori. Tot plegat, un desordre que Jaume I no podia consentir i, assabentat dels fets, vingué expressament a València a combatre aquells malfactors.
Jaume I explica a la seua crònica que era a Lleida (octubre-novembre de 1275), quan fou informat de la revolta de «tot lo poble de València» contra el mal govern. Els oficials reials eren acusats d’abusos i corrupció, que no era la primera vegada que succeïa, i això desembocava en avalots ciutadans. Hui dia, però, la corrupció acampa i hi ha imbècils que la continuen votant. Calia, doncs, anar a la ciutat a restablir l’ordre malmès. A més a més, explica el rei, que també tingué notícia que un tal Miquel Peris, al capdavant d’una gran companyia de peons (homes de guerra sota el seu comandament), saquejava alguns llocs de sarraïns del Regne de València. Miquel Peris —diguem-ne— era una mena de precedent del John Glanton assassí d’apatxes, però amb els andalusins com a víctimes. El medievalista estatunidenc Robert I. Burns, bon coneixedor del segle XIII valencià, suggereix que podia ser l’escuder que havia servit en el passat al ric home aragonès Pero Cornell en la conquesta d’Almassora (1234). Ai Pero Cornell! Aquest seria —com us ho diria?— una mena de William Quantrill, el sanguinari guerriller sudista, traslladat a les terres de la Plana. Miquel Peris surt esmentat al Llibre dels feits, on s’explica que parlava l’àrab dialectal xarc-andalusí i negociava el rescat de captius. Aquest Miquel Peris és el prototipus de l’aventurer facinerós que abundava aleshores a València, la Dodge City de l’Horta del Guadalaviar, que vivia de les armes i no anava a renunciar, d’una manera o una altra, a fer-ho. Miquel Peris aprofità el moment d’incertesa que es vivia per a organitzar una «gran colla de peons» dedicada a saquejar llocs de sarraïns, tants que li calgué a Jaume I enviar el seu fill Pere Ferrandis d’Híxar a reprimir-los. Ara bé, els bandits responsables de l’atac a les poblacions andalusines, en saber que el rei havia enviat una host contra ells, fugiren del regne, Miquel Peris entre ells, igual que els de Nord-amèrica, segles després, escapaven a Mèxic. Els que s’hi quedaren i foren capturats acabaren ajusticiats.
El mal, però, ja estava fet i els llocs de sarraïns, per les promeses d’ajut provinents de Granada i, doncs, possibilitats de reeixir militarment, començaren a aixecar-se contra el domini cristià. De mica en mica el poble andalusí, des de la serra d’Espadà fins a l’extrem sud valencià, l’Alandalús —diguem-ne— irredempt, esperonat pels èxits marínides i granadins, despertà de l’abatiment i es disposà a plantar cara a l’invasor. Al nord del Xúquer, terra particularment afectada per les correries de Miquel Peris i d’altres facinerosos com ell, la rebel·lió sarraïna fou aviat aixafada. Jaume I recorda a les seues memòries que la host de Garcia Ortís d’Assagra i els templers de Pere de Montcada, mestre del Temple de la Corona catalanoaragonesa, desferen totalment el miler de «peons de moros» que pretenien devastar Llíria quan ell era a València (gener de 1276). Ara bé, el sud del Xúquer, les terres que quan la conquesta de València en 1238 reconeixien la sobirania de l’emir Ibn Hūd de Múrcia, era una altra cosa. A partir de març de 1276 començaren els aixecaments. El primer a fer-ho fou el qa’id Abū Isḥāq Ibrāhīm al-Axqarī, que reconstruí el castell de Serra, a Finestrat (Marina Baixa), i se sollevà contra Jaume I. A continuació ho feu el castell de Tous i aviat, des de Finestrat, la rebel·lió s’estengué per les valls de tota la Marina, la Baixa i l’Alta (meridional i septentrional).
No era aquella revolta —val a dir-ho— un moviment desorganitzat. Al sud del regne assolí totes les terres que en el passat havia controlat el wāzīr andalusí Abū ‘Abd Al·lāh Muḥammad ibn Hudayl al-Azraq. A més a més, des de l’exili granadí, al-Azraq aspirava a tornar algun dia al seu país. Hi tenia els contactes i la gent disposada a secundar-lo de nou si hi tornava, com el qa’id Ibrāhīm de Finestrat. A Granada, al-Azraq hagué d’atènyer notorietat i tenir accés a l’emir. El nassarita Muḥammad II al-Faqīh i el soldà magribí Abū Yūsuf Ya‘qūb somiaven amb reconquerir Alandalús i això alimentava les esperances que a Múrcia i a València tornés a ressonar ufana la veu del muetzí als minarets. Però una cosa són els somnis i una altra la realitat, sempre tan tossuda, que imposava l’autoritat cristiana a la vella Alandalús. Mentre el soldà marínida de Fes fou a la Península les ràtzies contra territori controlat pels cristians se succeïren per la vall del Guadalquivir i l’amenaça d’arribar més enllà sempre estigué latent. Tanmateix, sense que se sàpiga la causa concreta de tal decisió, el marínida Abū Yūsuf Ya‘qūb decidí abandonar la Península i tornar al Marroc el 19 de gener de 1276. Posà, de sobte, fi a la campanya, però hi deixà, a Granada, una part del contingent que l’acompanyà. Aquests genets, o guerrers zenates magribins, es posaren al servei de l’emir granadí. Amb ells, al-Azraq organitzà una força expedicionària de fins a dos-cents cinquanta genets per a tornar a la seua terra. Aquest contingent entrà a la foia d’Alcoi per la Canal a la fi d’abril. La vila d’Alcoi, cristiana de nova planta, s’havia reforçat amb quaranta cavallers enviats per Jaume I des de Xàtiva. A primers de maig els genets d’al-Azraq escometeren la vila, que resistí i en els frecs morí al-Azraq d’una ferida de fletxa (l’origen de la llegenda de sant Jordi mata moros alcoiana). Els genets, diu Jaume I, «prengueren aquí, al combatre, gran mal, e encara que hi perderen llur cap, per nom Aladrac, lo qual ja altra vegada s’era alçat ab alguns castells del dit regne». Els atacants, mort el seu cap, es retiraren i els defensors eixiren contra ells, però ―ai llas!― era un parany, ja que foren emboscats i derrotats a la Canal.
Aquest contingent marinidogranadí que atacà Alcoi gaudia de la col·laboració dels moros del país. Molts d’ells s’integraren en les seues files. Aquella partida militar no tornà a insistir contra Alcoi i deixà de banda Cocentaina. Travessà el Benicadell i s’endinsà a la Vall d’Albaida amb la intenció de dirigir-se cap a la Safor, on Beniopa, aixecada en armes, resistia els atacs de la host de Pere Ferrandis d’Híxar. Abans de travessar el port de Llautó, els adalils advertiren que Beniopa havia estat presa. Aleshores els genets giraren cua i assaltaren Llutxent, una pobla de cristians al bell mig d’una comarca sarraïna i hostil. A mitjan juny, Llutxent fou assaltada, saquejada, cremada i els seus habitants, els que sobrevisqueren, reduïts al captiveri. Jaume I s’assabentà de la presa de Llutxent de Xàtiva estant, on s’estava des del 30 de març. La notícia l’enfurismà i, de seguida, organitzà la seua host per a venjar el saqueig de Llutxent, amb ell al capdavant. Amb l’exèrcit a punt d’eixir de Xàtiva, el fill del rei, secretari personal i bisbe d’Osca, Jaume Sarroca, i els comandants de l’exèrcit Garcia Ortís d’Assagra i el mestre templer Pere de Montcada li pregaren que restara a Xàtiva. Feia aquell dia de juny molta calor, que podia ser perjudicial per a la salut del rei i, a més a més, Jaume I ―com ell mateix reconeix― estava «d’àvol delit». El convenceren. El rei restaria a Xàtiva.
Finalment, aquest exèrcit, comandat per Garcia Ortís d’Assagra, el George Armstrong Custer —i setè de cavalleria inclòs— de la nostra història, s’enfrontà a la coalició de marínides, granadins i xarc-andalusins autòctons a Llutxent, el 23 de juny de 1276. Guanyaren els «indis». Què dic? Els moros. No sabem qui eren els Tatanka Iyotake (Bou Assegut) i Tasunka Witko (Cavall Boig) dels andalusins. Un d’ells podria ser Abū Isḥāq Ibrāhīm al-Axqarī de Finestrat? Potser. El cert és que en aquell Little Bighorn a la valenciana triomfaren els autòctons contra els invasors i el comandant catalanoaragonès, com el Custer —si més no, com el de pel·lícula—, morí with his boots on.
