Com que la Xina, des que Mao Zedong es va fer amb el poder, ha estat un país molt tancat, fins no fa gaire ningú no sabia que al sud-oest, en la província de Yunnan, fronterera amb el Tibet, a 2.685 metres d’alçària hi ha la muntanya de la deessa Gemu i, als seus peus, el llac Lugu o Xienami (Mare), que fa 9,4 km de llarg per 8 d’ample i té nou illes repartides per dins del seu perímetre, una d’elles amb temple budista inclòs. La regió és plena de boscos i tot al voltant del llac hi ha diverses aldees o poblacions de l’ètnia Mosuo, que són uns 40.000 membres i formen una societat matriarcal, de les poques que en queden. La cantant mosuo Yang Erche Namu (que actualment viu entre Beijing i San Francisco) i l’antropòloga francesa Christine Mathieu van publicar el 2003 el llibre Leaving Mother Lake (Eixint del llac Mare), on parlen de l’ètnia en qüestió; Mathieu diu així:
“Yongning [la capital del territori mosuo] es troba al sud d’un antic estat qiang descrit als relats imperials de les dinasties Sui (581-618) i Tang (619-907) com una «Terra de les Dones» (Nǚ guó), que sens dubte devia ser no només matrilineal sinó també matriarcal. Aquests documents són extraordinàriament minuciosos, ja que detallen la situació geogràfica exacta de l’esmentada regió, amb els noms dels rius, de les poblacions i els límits territorials, a més d’oferir informació sobre la seua organització política, social i econòmica. La «Terra de les Dones» estava governada per reines i un consell d’estat integrat exclusivament per ministres. Segons els escribes imperials, els homes, que no eren tinguts en gran estima, portaven el cognom matern, llauraven la terra i anaven a la guerra.”
El metge, fotògraf i periodista argentí Ricardo Coler va llegir un article d’una revista italiana sobre aquesta ètnia, hi va anar a fer turisme a començament del mil·lenni i hi va quedar tan fascinat que va decidir de tornar-hi. Va carregar a la motxilla la càmera fotogràfica, un parell de gravadores i altres estris, hi va aterrar a la petita ciutat de Lijiang i amb un quatre per quatre va agafar un camí de terra que al cap de mig dia de viatge el va portar a la vila de Luoshui, una de les més poblades, a la vora occidental del llac, on s’hi va estar una temporada fotografiant i entrevistant els habitants. El 2005 va publicar el llibre El reino de las mujeres.
El Regne de les Dones és com anomenen els seus veïns de l’ètnia Han, la majoritària a Xina, aquesta tribu. Ací manen elles o, per ser més exactes, manen les matriarques (dabu en llengua mosuo). Les cases són grans (Reggala és la deïtat de la casa i Daggala la de la terra on s’hi construeix), fetes de troncs d’avet (algunes de pedra), són de planta baixa i un pis i hi viuen una trentena de membres, entre mares, filles, netes, ties, fills, oncles i germans. A la planta baixa hi ha una sala comunal amb una llar que fa de cuina, menjador i dormitori per als homes, al costat hi ha un pati i al primer pis cada dona té la seua habitació pròpia, espaiosa, on disposa del llit i algun moble. S’anomena babajuago (cambra o habitació de les flors) i és on rep per la nit l’amant que vol, si vol rebre’n cap, però sembla que la norma és que sí. Les dones són les encarregades que el foc de la llar no s’apague mai, perquè el Foc és sagrat, és el déu Zabbala o Zanbala. A un costat hi ha una habitació santuari (galayi) amb una figura de Buda, que és en una mena d’altar, però també són animistes i adoren Gemu (per nom complet Segge Gemu: Lleona Blanca). Tothom treballa, bé siga a l’hort o a casa. A aquella alçària les terres no són tan productives com ho poden ser a vora mar, a més que a l’hivern hi sol nevar amb molta freqüència, però conreen arròs, dacsa, patates o girasol, i també són caçadors i recol·lectors. Al corral crien porcs (que maten i deixen assecar sencers), cabres, ovelles i aviram (pollastres, oques, ànecs). Per a llaurar fan servir cavalls, iacs o búfals d’aigua. I també pesquen al llac, mai no els falta de menjar. Fan servir diners en els intercanvis comercials, que sempre guarda la matriarca, i també bescanvien alguns productes, però no hi ha acumulació de béns, no entenen ni saben res de la lògica capitalista, tot i que sí els agrada recollir i emmagatzemar tot el que poden a l’estiu per tal de no patir gana a l’hivern. Les dones només celebren tres festes personals, una en fer un mes de vida, una altra als tretze anys i una altra en morir. Com és natural, només se n’assabenten de la segona, que solen fer a la primavera i consisteix a declarar-les adultes amb un ritus d’iniciació i assignar-los una habitació en exclusiva, on viuran fins que els arribarà el dia final. A partir de llavors pot rebre per la nit l’home que vulga, a la seua casa-habitació. Si li agrada el deixarà passar, i en cas contrari li ho farà saber d’alguna manera. El costum, quan un amant entra a l’habitació, és de deixar a la part exterior de la porta una gorra penjada en un ganxo que hi ha per al cas, i d’aquesta manera, si cap altre home passa pel davant sap que la dona en qüestió no vol que la molesten. De la sessió de sexe, si la visita és ocasional, en diuen nana sisi. La propietat és de les dones i la van heretant de les successives matriarques, ells no hereten res però tampoc ho desitgen, no volen res més del que tenen i de fet no van fer cas de les autoritats comunistes, després de la revolució, que van voler convertir-los en un patriarcat per la força. Escriu Coler:
En el resto del planeta los hombres ocupan, por amplia mayoría, los lugares de decisión y los puestos de poder. No es así entre los Mosuo. En Luoshui, la propiedad está siempre en manos de la mujer y, llegado el momento, sólo pueden heredar las hijas. Ellas son dueñas de hacer y deshacer a su antojo. En la aldea no hay dama que carezca de oportunidades, que no sea digna de consideración o que se encuentre sometida al arbitrio de la sociedad. Aquí es imposible dirigirse a un hombre para hacerle un planteo y reclamarle reconocimiento o trato igualitario. El macho de la comunidad es un macho sin autoridad, subalterno y dominado. En cuestiones de poder, dentro del ámbito familiar, los varones ocupan siempre un lugar inferior. Por eso, si a alguna mujer se le ocurriera querer protestar, buscar reivindicarse frente a los ojos de un hombre, se vería en el aprieto de una situación sin sentido. Esto implica que aquí no hay quien necesite liberarse por su condición de mujer. Son y fueron libres des de siempre. Lo que ocurre en una sociedad matriarcal es producto de una cultura donde la condición femenina se impone sin restricciones femeninas.
Si la matriarca no té filles es considera que ha tingut poca sort, però l’herència no anirà a parar a cap fill sinó al parent femení més pròxim (una germana, una neboda). És una societat matrilineal (el parentesc es realitza per línia materna), el que vol dir en la pràctica que no hi ha pares, només saben qui són els seus pares en aquells casos d’enamorament que duren molt de temps (d’aquests en diuen Axia: matrimoni ambulant, i de les nits d’amor i sexe gipi sisi), en els altres, lògicament, no és possible, perquè cada dia s’enlliten o es poden enllitar amb un home diferent, un home, d’altra banda i per regla general, d’una edat no massa diferent de la seua. Però, fins i tot en els casos en què els pares coneixen els fills són les mares i la família (germanes, germans, oncles) els qui se’n fan càrrec, tot i que els homes sempre son molt amables amb els nens. Coler una altra vegada:
No existe la paternidad como se la conoce en Occidente pero los hombres son afectivos con los pequeños de la aldea. Es frecuente ver varones con niños en los brazos, sosteniéndolos con las manos, llevándolos a horcajadas o meciéndolos con paciencia para que por fin se duerman. Lo más probable es que no sean sus hijos, ni que se sientan responsables de su sustento. Eso no impide que se los vea sentados, en la puerta de sus hogares, intentando concentrarse en la partida de cartas mientras calman, cambiando de postura una y otra vez, a una personita que requiere toda su atención.
Cuando un hombre, de cualquier edad, entra en una casa con chicos, se acerca a decirles alguna cosa, se agacha y les sonríe. Ese cariño hacia los menores se despliega con naturalidad y no implica grandes responsabilidades. Si bien la exigencia no es mucha, el amor prodigado es abundante.
Totes aquestes diferències entre homes i dones no provoquen cap fricció, són hàbits naturals i ningú no es queixa de res, és així com han viscut de sempre i no volen canviar, als homes els sembla molt bé que siguen elles les que manen. Tampoc no hi ha cap mena de robatoris ni de baralles ni gelosies però, si hi ha cap discussió, que son molt i molt rares, perquè les matriarques i tothom en general no les toleren, hi ha un home designat per al cas (quan Coler hi va anar n’era un anomenat Lu Gu Pintsa) que és l’encarregat d’apaivagar els ànims. Si algú, ja hem dit que molt rarament, té tendència a buscar raons no és acceptat per la nit i pateix la pitjor de les situacions. Yang Erche Namu escriu en Leaving Mother Lake:
Als ulls d’un mosuo no hi ha ningú tan ridícul que un amant gelós, i de no ser que es cometa un delicte com el robatori, no hi ha res més deshonrós que una discussió violenta o la manca de generositat. Tant és així que ara com ara no hi ha ningú a tot el territori mosuo que recorde un assassinat, una pallissa o un robatori, ni una baralla de veritat entre veïns o amants ofesos.
Coler no ho ha dit abans però ho direm ara: als homes tampoc no els fa falta de res, cap home es veu privat de menjar ni de lloc on dormir perquè tots viuen a la casa de la matriarca, igual que les dones de la família, i no se’ls exigeix res de l’altre món, només treballar una mica, no pas el dia sencer perquè una de les ocupacions favorites són els jocs de taula al carrer, si fa bo. Elles diuen que si no treballen gaire estan més descansats i són més apassionats per la nit. En una entrevista publicada el 8 de juliol de 2018 al digital Tiempo Argentino la periodista Mónica López Ocón va preguntar a Coler si hi havia cap discriminació cap als homes i ell va respondre això:
—No, al contrario. Defienden el matriarcado con uñas y dientes porque lo pasan muy bien. Trabajan mucho menos que la mujer, casi no tienen responsabilidades, viven toda la vida con la madre, nadie les critica nada acerca de su relación con las mujeres. Tienen menos peso sobre sus espaldas y creo que un poco se aprovechan. Duermen mucho la siesta mientras la mujer trabaja.
Com que els enamorats no comparteixen res, tret de l’amor, quan aquest s’acaba es diuen adeu i en paus, els homes no han de pagar a les dones cap manutenció pels fills i quan es fan vells en tenen cura els familiars. L’encarregat de vetllar per la pau al poble li va dir això:
—Tengo a mi cargo la organización de festivales y cualquier reunión que tenga que ver con nuestras costumbres. La administración de los recursos en común y la relación con nuestros vecinos.
—¿Con los Han?
—Sí, aunque ellos son muy diferentes.
—¿Por qué?
—Cuando se casan abandonan para siempre el hogar de sus padres y gran parte de sus mayores son dejados sin atención cuando envejecen. No hay quien se ocupe de ellos. Entre nosotros es diferente. Nuestra abuela, tías y tíos ancianos, comparten el hogar con el resto del grupo. Son nuestra sangre y están integrados a la rutina familiar. Nuestros jóvenes no abandonan el hogar para casarse, como en el caso de los Han. De hecho, nuestros jóvenes no se casan. Esto sumado al hecho de que el dinero lo administre una mujer, permite mejores resultados económicos. En cambio, los Han deben dividir la propiedad entre sus hijos, que a su vez la comparten con miembros de otras familias, es decir, sus esposos o esposas. Eso siempre trae conflicto. Cada miembro de la pareja trata de inclinar la balanza en pro de la familia y además, a la larga, todos se olvidan de los mayores.
Tothom s’alça ben d’hora i la matriarca dona ordres al mig de pati amb veu ben alta (cridant, generalment) i homes i dones corren a fer les faenes que els han estat encomanades. Malgrat això, tant les matriarques com la resta de dones, tot i ser de caràcter fort i dominant, només ho són a l’hora de fer les faenes, després el seu tarannà és més dolç, més natural, i els homes hi estan encantats, cada nit que volen poden tenir una trobada amorosa amb una dona meravellosa i femenina, que abans haurà estat una bona estona pentinant-se i embellint-se per a ell al davant de l’espill, perquè els agrada, com a totes les dones, estar ben arreglades a l’hora de tenir una trobada l’amorosa. Ells, al seu torn, a vegades els porten algun regal, de menjar o no, segons les seues possibilitats. Generalment fan balls per la nit, durant els quals elles o ells fan proposicions a la parella que més els agrade. Consisteix a prémer suaument el palmell de la mà tres vegades i, si la parella respon i fa el mateix, aquella nit es reuniran a la cambra de les flors. Unes altres vegades ells simplement llançaran unes pedretes a la finestra de la cambra i ella traurà el cap per veure qui és. L’amor és molt important, com a tot arreu, però no és qüestió de vida o mort. Coler li demana a una matriarca:
—¿No hay hombres que se vayan con otra?
—Es difícil que una mujer Mosuo sienta que el mundo se termina si su enamorado la deja. No le es indiferente, pero tampoco es lo único en su vida. El enamorado es alguien a quien no le dedicaron la razón de su existencia.
Coler va preguntar a una jove de vint-i-dos anys i estudiant de periodisme a Beijing en què se sentia diferent de les seues companyes de facultat i li va respondre que totes volien casar-se però ella no. I després va dir:
—Amor y pareja son situaciones incompatibles. Para mí, el amor es el único lazo que puede unirme a un hombre. Mi cultura lo permite, sin verme obligada a tener en cuenta otras cosas. No entiendo cómo mis amigas sacrifican eso pensando como piensan. Se casan para tener una familia. Yo creo, por el contrario, que la mejor manera de tener una familia es, justamente, no casarse.
Al parer de Coler el matriarcat és incompatible amb el matrimoni. La sexualitat, que és al mateix temps font de plaer i també d’inestabilitat, és molt voluble i, si s’acaba, cosa que ja sol passar, al patriarcat ambdós membres ho perden tot, l’amor i la família.
D’altra banda, i tornant als mosuo, si algú és infidel, i la parella se n’assabenta, la relació s’acaba de manera fulminant, tot i que sense retrets ni males cares. Per regla general, els homes són més infidels que les dones. I, com passa a tot arreu, no saben ben bé de quina naturalesa està fet l’amor. Coler va demanar a Lu Gu Pintsa:
—Y ¿qué es lo que lo enamora de una mujer?
—Si supiera qué es lo que me enamora, entonces no estaría enamorado.
A les sis de la matinada és l’hora que els homes deixen l’habitació de l’enamorada i tornen a casa pel carrer, el que provoca una situació que per allà és ben normal però que per ací ens faria somriure una mica. Continuem amb Coler:
Es posible entonces ver a los señores, como en una extendida comedia de enredos, saludar, ponerse el sombrero y salir presurosos para evitar llegar tarde.
I escriu més endavant:
Por una conjunción de factores, el sexo es sexo sin que tiemblen las montañas, sin que entre el lago en ebullición y sin que nadie resulte ofendido.
