El futur de les pensions ha tornat al centre del debat polític. L’envelliment de la població, l’augment de l’esperança de vida, els salaris, les cotitzacions i la capacitat de l’Estat per sostindre la despesa durant les pròximes dècades formen part d’una discussió que sovint queda atrapada entre els discursos catastrofistes i les promeses electorals.
Jordi Vizcaino ha dedicat la seua última intervenció a La Veu a analitzar aquesta qüestió i ha defensat la necessitat d’obrir un debat “seriós” sobre la sostenibilitat futura del sistema, però sense assumir el discurs que presenta les pensions públiques com una “estafa piramidal” ni plantejar-ne la desaparició.
El punt de partida és explicar com funciona el model. El sistema espanyol és fonamentalment de repartiment: les cotitzacions actuals contribueixen a pagar les pensions actuals. No funciona, per tant, com un compte individual en què cada treballador acumula els diners que recuperarà quan es jubile.
Per a Vizcaino, darrere d’aquest sistema hi ha també una qüestió de solidaritat entre generacions i de reconeixement a les persones que han treballat durant dècades. “Si tu vius en un país i no protegim els més dèbils, que són els infants i les persones majors, ja ho hem perdut tot”, afirma.
Una piràmide demogràfica que ha canviat
El problema que planteja és que les condicions demogràfiques sobre les quals es va desenvolupar el sistema han canviat substancialment. Durant dècades hi havia una base molt àmplia de població treballadora en comparació amb el nombre de jubilats. A això se sumaven una incorporació molt més primerenca al mercat laboral i una esperança de vida inferior.
Vizcaino recorre a la generació dels seus avis per il·lustrar la transformació. Moltes persones començaven a treballar sent pràcticament xiquets i arribaven als 65 anys després de cinc dècades d’activitat laboral. Ara, una part important dels joves que cursen estudis superiors no s’incorporen plenament al mercat laboral fins als 23, 24 o 25 anys i, paral·lelament, l’esperança de vida ha augmentat.
Aquesta transformació obliga, segons defensa, a pensar el sistema a llarg termini. “No és que demà vagen a suspendre les pensions”, adverteix. El que considera necessari és començar ara una reforma per evitar que el problema siga molt més difícil d’abordar d’ací a 20 o 25 anys.
Un nou Pacte de Toledo
La resposta, insisteix Vizcaino, no hauria de dependre del govern de torn. Proposa recuperar l’esperit del Pacte de Toledo i buscar un acord entre les principals forces polítiques que done estabilitat al sistema durant dècades.
“És un problema d’estat i no d’un govern en concret”, sosté. La qüestió afectarà els actuals pensionistes, però sobretot els treballadors que es jubilaran durant les pròximes dècades, independentment de quin partit governe en cada moment.
Aquesta perspectiva contrasta amb la utilització electoral de les pensions. Al final de la intervenció, Vizcaino recorda el pes electoral de més de deu milions de pensionistes i considera que precisament aquesta circumstància dificulta que els partits afronten determinades reformes. La seua conclusió és que cal “una reforma seriosa”, apartar el debat partidista i “pensar a 20 anys” per garantir el sistema als pensionistes actuals i futurs.
Privatitzar no és la solució
Una de les alternatives que rebutja és substituir sobtadament el sistema públic de repartiment per un model privat de capitalització. Vizcaino posa com a exemple Xile, on la transformació del sistema de pensions es va impulsar durant la dictadura d’Augusto Pinochet. En la seua intervenció recorda també La doctrina del xoc, de Naomi Klein, per contextualitzar les condicions polítiques en què es va produir aquella reforma.
També adverteix que un fons privat no elimina el risc. Els diners s’inverteixen als mercats i el resultat depén de la gestió i de l’evolució dels actius. Per això rebutja presentar la capitalització individual com una garantia automàtica davant els problemes del sistema públic.
En canvi, planteja estudiar fórmules mixtes i cita models en què l’Estat participa en mecanismes de capitalització col·lectiva. La idea, segons explica, seria abordar una eventual transició sense deixar desprotegides les generacions que ja han cotitzat durant bona part de la seua vida.
El problema dels salaris
Però qualsevol debat sobre plans complementaris de pensions topa, segons Vizcaino, amb un altre problema: els salaris i el cost de la vida. “Si el problema és que no arribem a final de mes, si el problema és que no puc pagar el lloguer”, planteja, resulta difícil exigir als treballadors que, a més de pagar l’habitatge i les despeses quotidianes, acumulen prou estalvis per complementar la futura jubilació.
Un treballador que aporta una quantitat reduïda cada mes a un pla privat tampoc pot esperar que aquest mecanisme li proporcione automàticament una segona pensió equivalent a la pública. El resultat dependrà del capital aportat durant els anys i de la rendibilitat aconseguida.
Per això, la discussió sobre les pensions acaba connectant amb altres problemes estructurals: els salaris, l’habitatge, el preu dels aliments, l’energia i la capacitat d’estalvi de les famílies.
Reformar ara per garantir el futur
Vizcaino resumeix el dilema amb una màxima: “El millor moment per plantar un arbre era fa 10 o 20 anys i el segon millor moment és ara”. La qüestió, per tant, no seria decidir simplement entre mantindre intacte el sistema actual o privatitzar-lo, sinó estudiar com adaptar-lo a una societat molt diferent de la que existia quan es va construir l’estat del benestar.
Una reforma que, defensa, hauria d’abordar conjuntament demografia, cotitzacions, salaris, fiscalitat, edat efectiva d’incorporació al treball i possibles mecanismes complementaris d’estalvi, però mantenint la protecció de les persones majors com una responsabilitat col·lectiva.
Per a Vizcaino, el pitjor escenari seria continuar ajornant la discussió per por al cost electoral. El debat de les pensions, conclou, no s’hauria de plantejar pensant en les pròximes eleccions, sinó en les pròximes dècades.
