Orwell és un exemple de lluita antifeixista, i la seua novel·la 1984 encara avui ens inspira a tots els qui volem enfrontar-nos al totalitarisme. Va lluitar amb el POUM durant la Guerra Civil espanyola i, amb l’anàlisi de l’estalinisme a Rebel·lió de la granja, va desemmascarar un règim criminal. Però sempre hi ha algun però.
Tot i reconèixer el seu compromís i una certa honestedat intel·lectual quan, en dos assajos, fa referència a la importància que van tenir les obres de James Burnham en la construcció i conceptualització de la novel·la, hi resta una part fosca: una foscor que naix de la manca de referències explícites a un autor soviètic, Ievgueni Zamiatin.
De La revolució dels directors de Burnham, Orwell pren la idea d’una societat dividida en tres estaments i d’un món dividit en superestats. Però, encara més important, perquè és el moll de 1984, de l’assaig Els maquiavel·lístics. Defensors de la llibertat pren la idea que una classe governant és conscient que el seu vertader objectiu és mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Al capdavall, la idea central de la novel·la d’Orwell és descriure com s’assoleix l’objectiu fonamental del Partit: l’autoperpetuació.
Però hi ha una altra influència encara més punyent i clara. L’empremta de Nosaltres, la novel·la que Ievgueni Zamiatin va escriure el 1921, és tan clara que alguns autors han arribat a parlar de plagi per part d’Orwell.
Si Orwell coneixia Nosaltres, havia dedicat una ressenya a la novel·la de Zamiatin al 1946, tres anys abans la publicació de 1984, per què no va reconèixer explícitament el possible deute literari en parlar de 1984? I per què les referències a Burnham són molt més visibles en els seus assajos?
N’hi ha prou de fixar-se en tres elements que contribueixen a construir l’univers de 1984: el Benefactor de Nosaltres presenta paral·lelismes més que evidents amb el Gran Germà; els Guardians, amb la Policia del Pensament; i la relació entre Winston i Julia sembla inspirada en la rebel·lia a través de l’amor entre D-503 i I-330. Podem trobar altres paral·lelismes més subtils, com ara la pèrdua absoluta d’intimitat: Zamiatin construeix una ciutat on les parets són de cristall; Orwell fa que la telepantalla tinga una funció semblant. I fins i tot la felicitat com a bé suprem en Nosaltres es pot relacionar amb l’objectiu de la neollengua en Orwell, que busca eliminar qualsevol possibilitat de rebel·lió a través del llenguatge.
Les coincidències van molt més enllà del que es podria atribuir simplement al fet que totes dues són obres distòpiques. Els elements esmentats són centrals en l’obra d’Orwell i presenten semblances significatives amb els de Zamiatin. No es tracta únicament d’una atmosfera opressiva compartida, sinó també de paral·lelismes en la construcció del poder, els mecanismes de control i les relacions entre els personatges.
Certament, aquesta comparació deixa Orwell en una posició incòmoda. Si les coincidències entre les dues novel·les són tan profundes i Orwell no va reconèixer explícitament el possible deute literari en publicar 1984, la pregunta resulta inevitable: fins a quin punt 1984 és deutora de Nosaltres? On acaba la influència literària i comença el plagi? Per què Orwell no va voler reconèixer explícitament la influència de Zamiatin?
Aquest possible plagi no lleva ni un gram del pes de 1984 per a interpretar el present; però sí que ens ha deixat, durant molts anys, la possibilitat d’interpretar el món a la llum de la distopia de Zamiatin, que sempre ha estat una obra minoritària, gens coneguda pel gran públic, quan una revisió de l’obra ens permet entendre millor el present que la mateixa obra d’Orwell.
