El que els diré és estrany, ho sé, però fa uns dies em vaig sorprendre a mi mateix llegint, sense immutar-me, l’article d’una coneguda periodista que destacava que les decisions de Mamdani com a alcalde de Nova York no eren ideològiques, sinó de pur sentit pràctic, i que per això tenia tant de predicament.
Em va sorprendre la meua reacció assossegada davant d’un menyspreu tan gran a la ideologia. Tal vegada és l’edat, que ens fa més cauts, encara que em sembla que és més una reacció de defensa de la nostra psique. Vista tanta estultícia de tertúlia i la frivolitat amb què molts representants polítics actuen, el nostre organisme deu induir-nos un estat d’adormiment per impedir que fem un curtcircuit emocionalment.
No he pogut, no obstant això, evitar compartir aquestes reflexions, amb l’esperança de no ser l’únic que assisteix, amb preocupació, a l’assetjament i enderrocament del que és ideològic, que equival a dir del pensament crític que ha proporcionat a la humanitat el progrés de què ara gaudim.
A força d’escoltar aquesta mena d’expressions, sembla que tenir ideologia siga una amenaça, una perversa herència que cal extirpar. «Mort a la ideologia, visca el sentit comú!», ressona per tot arreu.
I la veritat és que costa entendre com hem arribat a aquesta situació, sobretot si pensem que la ideologia no és més que un conjunt estructurat de valors, creences i idees compartides que ens ajuda a interpretar la realitat política, a proposar un model de societat i a adoptar mesures per fer-la realitat. Jo diria que això és molt de sentit comú i molt útil.
Però les fal·làcies són com una fina i incessant pluja; com la gota suau que dibuixa gracioses figures al vidre, aparentment inofensiva, però que va calant sense que te n’adones, fins que ja és massa tard.
Pot ser que, per això mateix, actituds extremistes que abans provocaven el nostre rebuig ara es passegen tranquil·lament pel nostre paisatge intel·lectual quotidià. És amb aquesta indolència com acabem normalitzant els extremismes populistes.
En aquest nou escenari, hem interioritzat que els plantejaments polítics més extrems, reaccionaris i excloents s’exhibeixen com a fruit del sentit comú més pur i innocent, lliures de tot vici ideològic, mentre que els altres esdevenen, per pur antagonisme dialèctic, desviacions del sentit comú i origen de tot el mal que ens assetja.
Veieu, si no, el cas dels okupes, un problema que, sense negar l’impacte que puga tindre, és tergiversat fins al grotesc. Mentre les ocupacions afecten uns 15.000 immobles d’un parc de prop de 27 milions d’habitatges, dels 25.000 desnonaments produïts a Espanya, més de dues terceres parts afecten famílies en situació de vulnerabilitat. Elevar a plaga bíblica l’ocupació i al mateix temps ignorar els estralls que provoquen els desnonaments en milers de famílies humils, no és això ideologia?
Amb tot, el perill més gran no són aquestes contradiccions, sinó el fet de desterrar el punt ideològic de la vida pública, que és com renunciar a l’anàlisi i al debat crític. Un dels arguments esgrimits per fer-ho és que, davant dels problemes reals del dia a dia (habitatge, encariment del cost de la vida, inseguretat, etc.), allò que els ciutadans desitgem són solucions reals i no ideologies. Qui s’oposaria a això? Ningú. Però ací on està la trampa i aguaita el perill.
Contraposar solucions reals a ideologia és el fum en què es camufla la ideologia que necessita ser dissimulada. No hem de perdre de vista que, tant individualment com col·lectivament, cada decisió que prenem obeeix a un plantejament ideològic. Aquest és un fet consubstancial a la nostra espècie i ens ha permés eixir de les coves, superar episodis com l’esclavitud i arribar fins al nostre admirat estat del benestar.
El problema, doncs, no és la ideologia. El problema sorgeix en confondre-la amb partidisme. Quan el debat saludable se substitueix per dogmes i determinades xarxes socials (no només les tecnològiques) i mitjans de comunicació actuen com a hooligans, aleshores la política s’allunya del ciutadà i aquest buit és ocupat pel populisme.
I vet ací la paradoxa, perquè davant d’aquesta greu deriva, la ideologia és la nostra millor eina. Qualsevol que intencionadament erosione la seua importància ens estarà furtant els nostres drets i ho farà per interés propi i al servei de la seua pròpia agenda.
Així que, quan intenten seduir-nos amb el sentit comú, no obliden que aquest sentit comú és el que ens deia que el Sol girava al voltant de la Terra i que aquesta era plana com el palmell d’una mà. Rebutjar la ideologia i el pensament crític a canvi de sentit comú és demanar-nos que renunciem al nostre criteri i ens deixem portar per la fe en un líder o en un dogma. I vosté, deixaria el futur dels seus fills a mercé de la fe en aquests líders?
Joan Aguado és biòleg.
