Tindre la clau (que obri tots els panys) i negar-se a utilitzar-la és un mecanisme de defensa davant la por d’eixir del rogle de seguretat, davant la por de fer-se adult.
La complexitat de les nostres societats i l’agressivitat dels poders esclavitzadors dificulten decidir (pensar, parlar, actuar) amb llibertat. Veiem, amb poc que siguem observadors, persones votant contra els seus interessos i enfadades contra els que intenten trencar les seues cadenes: Qui t’ha dit a tu que jo vull ser lliure!
Unes altres persones, que sí que veuen la gàbia, peguen crits i s’unflen el pit amb un acte de dignitat teatral que només aprofita per a netejar-se la mala consciència. No dubtarem de la seua voluntat solidària, però els crits alerten els carcellers!
Ara tornem a estar «a les portes» d’una oportunitat de triar entre negacionistes negats i persones decents. Els primers ens imposaran sacrificis, mentre se n’aprofiten dels beneficis de privatitzar fins a l’aire que respirem. Els segons, cal dir-ho, han de ser més atrevits i contundents en les seues decisions.
Tota persona major d’edat, i amb les facultats intel·lectuals «suficients», pot votar els seus representants en els governs locals, nacionals i estatals. Establir quina és l’edat adequada no és una qüestió senzilla, ja que cadascú «madura» a una edat i hi ha qui no ho fa mai. Restringir el dret a vot per manca de capacitat és, també, un assumpte complex, ja que amb un quocient intel·lectual inferior a 85, diuen, les persones són fàcilment manipulables.
Però… estem segurs que els «adults normals» no decidim, cada dia, contra nosaltres? Què significa estar en contra de regular el preu del lloguer de l’habitatge habitual si estàs pagant més de 40% del teu salari? Què significa estar en contra de millorar l’educació (oferta pública, ràtios, condicions laborals) quan un curs universitari privat està per dalt del 40% del teu salari anual? Què significa estar en contra d’invertir en prevenció (de qualsevol classe de risc) i a favor de gastar en guerres?
Només són tres exemples que il·lustren algunes contradiccions entre el correcte i saludable per a la immensa majoria d’una societat i la tria del vot «liberal».
Cal reconèixer que la paraula lliure és ben bonica, però tal volta amague el contrari del que vol dir. Ja s’ha dit que el que és lliure en el «món liberal» és el mercat, i no les persones. Ara només cal recordar que el contrari de ser lliure és ser esclau, i que l’obligació moral d’un esclau és…
Que fàcil és parlar des del privilegi!
La llibertat, de pensament i de vida, no es pot imposar, no es pot ordenar. Una persona és lliure si vol i pot ser-ho. A banda, és més fàcil alliberar el pensament que l’acció, però dins del capitalisme «modern» és difícil mantindre durant molt de temps eixes dos llibertats.
Què pensen eixes adolescents que s’arreglen com si anaren de boda per anar a insultar els acampats contra l’especulació immobiliària? Què pensen eixos adolescents que, amb la camisa nova i ben planxà, alcen el braç ben ert com un piu armat? Com seran en fer-se grans amb eixa gran demostració de pensament crític?
Però deixem l’espectacle mediàtic i centrem-nos a fer les coses sense massa soroll, i amb determinació. Tenim l’oportunitat de raonar i valorar les millors propostes dels cabets més lúcids. Tenim l’oportunitat d’escoltar moltes veus diferents i de reconèixer les més encertades. Tenim l’oportunitat de triar en llibertat: el nostre vot és clau!
