Contrast entre drets
El recent cas de la Maricarmen, un entre tants, és paradigmàtic de com la Constitució espanyola (CE) garanteix que no poden registrar-te la casa, però facilita que puguen treure’t d’ella. L’habitatge exemplifica el contrast entre drets. La CE garanteix el dret a què no siga violat (article 18.2) però no garanteix que pugues habitar-lo (article 47). No es pot fer cap entrada ni registre en l’habitatge sense consentiment del titular o resolució judicial, però tindre habitatge sí que es pot negar o entrebancar. L’article 18.2 parla del domicili (lloc de residència), el 47 de l’habitatge (l’espai arquitectònic per a viure). El primer és un concepte legal i el segon és físic. Pels meus propòsits, però, són assimilables.
La divisió en capítols dels drets i deures fonamentals del Títol I de la CE respon al propòsit de fer-ne diversos grups discriminables segons la seua protecció, concretada en l’article 53. La violació del domicili pot ser denunciada en un jutjat, directament, sense més condicions. El dret a l’habitatge solament pot ser al·legat davant la jurisdicció ordinària (article 53.3) «d’acord amb allò que disposen les lleis que els desenvolupen». I com les lleis poden ser bastant diferents en funció de les majories parlamentàries que s’hi formen, el dret a l’habitatge es desdibuixa, i per més que la CE ho proclame, realment no li atorga naturalesa d’autèntic dret.
Una lectura de l’article 47
L’article 47 proclama: «Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació».
Filtrat pel garbell de l’article 53 (de les garanties) i el 38 (economia de mercat), l’article 47 vertaderament diu que el dret al gaudi d’un habitatge digne i adient depén de l’ordenament legal, sotmés a l’estira-i-amolla polític, i del comportament dels mercats del treball i habitatge. Durant dècades, les actuacions/omissions dels poders públics han aprofundit en les propietats de l’habitatge com a actiu d’inversió i especulació. I en lloc de fer efectiu aquest dret, com declara l’article 47, han ofegat la possibilitat que es generalitze i arribe a tothom. El terme promouran esdevé un element retòric, un ingredient més de la cosmètica que acumula la CE per tal d’aparentar un respecte, que no té, per molts enunciats de la Carta Internacional de Drets Humans que vaig defensar com a referent de justícia en «Apunts sobre la justícia».
Respecte de l’especulació, els redactors de la CE admeteren a l’article 47 que sovint és contrària a l’interés general, però tingueren cura en referir-la solament al sòl, no a l’habitatge que està construït sobre el sòl. Malgrat l’article 47, en el sòl, l’especulació hi és; en l’habitatge campa a l’ample.
Dues perspectives
Trobem una font d’interpretació de la CE en els comentaris, actualitzats de tant en tant, que diversos lletrats de les Corts fan de cada article.
En 2018 em publicaren en el diari Levante un article titulat «Constitució. La cosmètica». Allí reproduí un passatge del comentari de l’article 53 contingut, en aquell moment, en el web del Congrés: «La protección reforzada que la Constitución contempla para la Sección 1ª del Capítulo II queda rebajada en cuanto a la Sección 2ª del mismo Capítulo y aún mucho más difuminada por lo que se refiere al Capítulo III» (on està el dret a l’habitatge). Aquest passatge ja no hi és. He consultat la CE i he vist que la darrera actualització de comentaris és d’enguany mateix. La lletrada que signa l’actualització ha preferit parlar de la gradació de les garanties dels drets en aquests termes: «…la protección constitucional de los derechos en nuestra Constitución es escalonada, pues resulta reforzada para los derechos fundamentales y libertades públicas de la Sección 1.ª del Capítulo segundo del Título I».
M’ha cridat l’atenció el canvi de perspectiva. En el comentari que trobí en 2018, la protecció és presentada en sentit descendent; la seqüència protegida-rebaixada-difuminada revela una disminució. En la darrera actualització, la perspectiva és ascendent i, enganyosament, transmet positivitat. Partint de la neutralitat d’un terme com esglaonada, implícitament atribueix protecció a tots els drets, i destaca la protecció reforçada dels de la Secció 1a del Capítol II.
La perspectiva del Defensor del Pueblo
En el web del Defensor del Pueblo he trobat aquesta pàgina titulada «Els drets fonamentals» on la institució expressa el seu punt de vista, la seua justificació a l’esglaonament en la protecció dels drets. En els paràgrafs inicials sembla apuntar una sinonímia entre drets fonamentals, humans i bàsics, «No hi pot haver una vida digna sense drets bàsics, els que els ciutadans considerem inherents a la condició comuna d’éssers humans», afirma. Tanmateix, tot seguit descobreix el truc amb què defensa la discriminació entre drets. Consisteix a assignar dos significats al terme «fonamental». Un sentit ample, lax i jurídicament feble, que predica per la totalitat dels drets llistats en el Títol I. I un altre sentit estricte, fort i jurídicament rigorós, que es reserva pels drets de la secció 1a del capítol II. El Defensor del Pueblo s’alinea així amb els redactors de la CE. Justifica la classificació de drets i la seua discriminació amb diferents nivells de protecció.
Aquestes i altres perspectives travessen les actuals disputes en relació amb el caràcter fonamental dels drets continguts en el capítol III de la CE, com l’habitatge (art. 47) o les pensions (art. 50). Una controvèrsia que decauria si la legislació fos respectuosa amb la justícia continguda en la Carta Internacional de Drets Humans.
