El dret a l’habitatge digne i adient forma part dels denominats drets econòmics, socials i culturals, recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) i en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Moltes Constitucions arreu del món —unes més explícitament, com l’espanyola, altres menys explícitament, com l’alemanya— reconeixen aquests drets. Unes terceres, com l’estatunidenca, els ignoren completament. En qualsevol cas, en peces precedents (la darrera «Com es difumina el dret a l’habitatge») ja he apuntat —exemplificant-ho amb el cas espanyol— la cosmètica que hi ha reconeixent-los si tot seguit es difumina la seua protecció.
A favor i en contra del liberalisme
Aquesta situació reprodueix la vocació dels països d’economia capitalista en separar els drets civils i polítics (CP) dels econòmics, socials i culturals (ESC) i l’acarnissada resistència a obrir la viabilitat dels segons. Els drets CP corren a favor del liberalisme polític que nasqué en oposició al poder de les monarquies absolutes. Però els drets ESC s’han conquerit (i es poden perdre) en contra del liberalisme econòmic. Aquesta diferència ens recorda que les Revolucions liberals, que aprofitaren l’empenta de la pobresa en les revoltes, s’oblidaren d’ella després del triomf per tal que la llei de la persistència de la desigualtat material continués regint. Acabada la IIGM hi hagué moviments pels drets ESC, però l’acarnissada resistència no tardà a comparéixer.
La gestació de la DUDH
En octubre de 1945 entrà en vigor la Carta de l’ONU, amb 51 països fundadors, substituint la fracassada Societat de Nacions creada en 1919 quan acabà la IGM. L’anhel expansioniste i imperialiste havia contribuït a l’esclat de la IIGM, com també ho feu en el de la IGM i en un fum de guerres al llarg de la història. Hui és un anhel ben viu que empeny per fer fracassar l’ONU, o dur-la a la irrellevància, com ja vaig apuntar en «Entrebancant el paper de Nacions Unides: el veto».
En 1946 es constituí La Comissió de Drets Humans i es redactà la DUDH, aprovada per l’Assemblea General en 1948. La DUDH no fa distinció quant a què uns drets siguen essencials i altres accessoris o secundaris. No hi ha cap relació d’ordre ni subsidiarietat. No hi ha classificacions. Tots són igualment tractats, igualment irrenunciables. Humans i fonamentals són sinònims en aquest document. Ara bé, comparant-la amb textos precedents —com la Declaració de drets de l’home i el ciutadà (1789) de la Revolució Francesa o la Declaració de Virgínia (1776) de la Nord-americana— la DUDH de 1948 proclama per primera vegada els drets al treball i a constituir sindicats; al benestar quant a alimentació, vestit, salut o habitatge; seguretat social enfront de l’atur, malaltia, incapacitat, viudetat o vellesa; i a l’educació. Els articles 22 a 28 condensen els drets econòmics, socials i culturals que estaven absents en Declaracions anteriors.
La separació dels drets humans en dues classes
La DUDH es considerà un manifest. El pla inicial era que a la Declaració la seguís un pacte amb força jurídica i un sistema de protecció dels drets declarats. Ben prompte, però aparegueren desavinences. Era l’època de la guerra freda. Contràriament al que es demanava des del bloc socialiste i els països no-alineats com Iugoslàvia, els estats líders del món capitaliste s’hi resistiren a què els drets continguts en els articles 22 a 28 de la Declaració passaren a l’articulat del Pacte Internacional de Drets de l’Home, que en eixe moment es preparava. Un text que hauria de ser vinculant pels qui s’hi adheriren.
Les discrepàncies es poden seguir, per exemple, en l’esmena soviètica al Projecte de Pacte (1/12/1950), en el debat en l’Assemblea General (4/12/1950) sobre el Projecte, i en la Resolució 421 (V) posterior al debat. En l’esmena i el debat, la delegació de l’URSS —la del dictador Stalin que tanta repressió i agressions als drets civils i polítics havia desfermat— troba a faltar en el Projecte el dret dels pobles a la lliure determinació i també el dret al treball, a la seguretat social, al descans, i a l’educació, i a altres drets d’ordre social, econòmic i cultural.
En la Resolució 421 (V), l’Assemblea General sostingué la dependència recíproca dels drets CP i el dels drets ECS, «estan vinculats entre si i es condicionen mútuament», diu. I continua afirmant que l’home privat dels drets ESC no representa la persona humana que la DUDH considera com l’ideal de l’home lliure. L’Assemblea General feia costat a l’esmena de l’URSS i demanava que el Projecte de Drets de l’Home inclogués els drets ESC. Tanmateix, el bloc capitaliste, liderat pels Estats Units, s’oposà i feu emergir una altra ruta: Dividir el pacte en dos, un Pacte Internacional pels Drets Cívics i Polítics (PIDCP) i el PIDESC citat en el primer paràgraf. L’Assemblea General de l’ONU els aprovà i els obri a l’adhesió en 1966. Entraren en vigor en 1976.
Conseqüències
Dos pactes permetien que els països defensors dels drets ESC els veieren blanc sobre negre en un tractat. Els països que no volien compromisos amb aquests drets pogueren introduir enunciats en el text que, suposen una rebaixa de protecció, un caràcter secundari i contingent que deixa sense efecte la interdependència entre drets CP i ECS proclamada en la Resolució 421 (V). I així, mentre el PIDCP és categòric, d’aplicació immediata, el PIDESC no ho és, i parla de progressivitat, de limitacions, d’aplicació en la mesura del que siga possible, etc.
La separació en dos pactes tingué una funció cosmètica que proporciona a algunes constitucions estatals, com l’espanyola, l’argument per a separar els dos tipus de drets i difuminar la protecció dels drets ESC. També permet al Defensor del Pueblo parlar d’un sentit ample, lax i feble del terme fonamental aplicable als drets ESC i un sentit estricte, fort i rigorós si es tracta dels drets CP (vegeu l’article precedent). Els Estats Units continuen sense ratificar el PIDESC.
