Arreu del món s’hi acumulen pactes, cartes i convenis de drets humans; de vegades se superposen. Hem de donar-los la benvinguda malgrat la limitada eficàcia que tenen i els menyspreus que reben. A més, solen separar autèntics drets (usualment civils/polítics), invocables directament en els tribunals; i principis rectors (econòmics/socials/culturals), condicionants a les circumstàncies i, sovint, a la voluntat de qui prenen les decisions. He descrit la dualitat de Pactes pels Drets Humans de l’ONU; el Consell d’Europa, dividint el catàleg en dos documents, el Conveni Europeu de Drets Humans i la Carta Social Europea; i la cosmètica que remulla la Constitució espanyola, aparentant que atorga drets que no atorga. Els drets econòmics, socials i culturals continuen sent no-autèntics drets.
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea
La Unió Europea també ha aprovat la seua pròpia Carta de Drets Fonamentals. És innovadora classificant els drets en sis temàtiques: dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania i justícia. No estableix jerarquia ni diferenciació segons nivell de garanties. Proclama, però que en la Carta hi ha drets i principis (article 52), sense especificar quins articles entren en cada categoria.
A més, la Carta de la UE pretén ser un catàleg de mínims, establint un estàndard comú pels països membres. Un exemple: l’article 34 (Seguretat social i ajuda social), del títol IV (Solidaritat), ens mostra com està de minimitzat el dret a l’habitatge en la Carta de la UE. Realment no proclama el dret a l’habitatge, sinó el «dret a una ajuda d’habitatge» en un context de combat a l’exclusió social i la pobresa. Naturalment, aquest ha de ser un mínim ineludible, però el problema actual de l’habitatge excedeix amplament aquest escenari.
El problema rau en una contradicció de partida
En les cartes de drets humans, i en les constitucions, s’hi dona una certa incompatibilitat quan proclamen drets socials i, simultàniament, sacralitzen l’economia de mercat. Ajupida rere d’aquest concepte, sense citar-la, també està beneïda la que en diuen llei de l’oferta-demanda. Un principi que ja vaig qualificar, sumant-me a l’opinió del pensador John Ruskin (vegeu «Habitatge. Injustícia legal»), com l’expressió d’una part instintiva de l’ésser humà, d’una faceta antipàtica i corrosiva que fa emergir la lògica fort/feble com a mètode per a resoldre els conflictes.
Un exemple recent el tenim en el comportament d’algunes línies aèries quan s’interrompé el trànsit ferroviari pel recent accident de trens d’Urda. Immediatament, i sentint-se en una posició de força per l’increment de la demanda, dispararen el preu dels vols entre Madrid i Andalusia sense haver-hi cap causa derivada d’un increment de costos. En febrer d’enguany, els vots combinats de PP, Vox i Junts no deixà que s’aprovés una llei impulsada pel ministeri de Drets Socials i Consum que vedava els increments de preus de béns i serveis en situacions d’emergència. Una llei que el ministre Pablo Bustinduy havia promogut, precisament, quan s’evidencià un comportament similar després de l’anterior accident ferroviari d’Adamuz, en gener. Els qui privaren la societat d’aquesta llei, que contravé la de l’oferta-demanda, al·ludiren, naturalment, a l’argument de la consagració de l’economia de mercat en la constitució (article 38). I potser haurien posat recurs davant del Tribunal Constitucional—com ha fet el PP en altres ocasions atenint-se a aquest article— en cas que la llei hagués tirat avant.
El problema no és exactament l’economia de mercat, és la seua dimensió especulativa
En lloc de veure l’habitatge com un bé de necessitat per a qualsevol ésser humà, s’ha normalitzat, tractant d’instal·lar-la en el sentit comú, la idea que l’habitatge és una inversió, un actiu financer amb el qual obtindre retorns de dos dígits, l’anhel dels inversors lligat al comportament especulatiu. I aquesta aspiració es concreta en la compravenda i el lloguer. Quan s’ha basat en l’expansió del crèdit, la compravenda d’habitatge ha conduït a històriques bombolles financeres que tant de sofriment han dut quan han esclatat. Un altre mecanisme, actualment en expansió, és el sistema de subhasta per internet que estimula la lògica fort/feble i col·labora a escalar els preus (vegeu «El dret a l’habitatge i la llei de l’oferta i la demanda»). En el lloguer, l’increment fins als dos dígits en la rendibilitat de la inversió s’aconsegueix exigint més diners als llogaters. Una escalada impulsada pels grans tenidors d’habitatge a la qual sembla apuntar-se el conjunt d’ells.
Ambdues escalades, de compra i de lloguer, tenen greus conseqüències sobre la vida de moltes persones. Aprofundeixen la desigualtat material. Suposen un mos manifestament excessiu en els ingressos de llogaters i hipotecats. Fan emergir situacions d’habitatge en el límit de la dignitat humana. Poden afectar a la contractació de treballadors expulsats a les perifèries, i amb dificultats de transport, per accedir a un lloc de treball en la gran ciutat cada vegada més llunyana. També als estudiants de famílies llunyanes a la Universitat que no poden accedir a un habitatge més a prop, etc.
Descoratjador. No solament es tracta de l’habitatge. Els béns de necessitat, els serveis públics, tot allò que fa comunitat, que esperona la vida solidària en societat, en via de convertir-se (encara més) en negoci especulatiu, en objecte d’una competició que ret guanyadors i perdedors, beneficiats i penats.





