Maquillatge al servei de la injustícia legal
Diferenciava a la peça anterior justícia i legalitat. Arreu del món ocorren injustícies impunement comeses pels mateixos poders establerts. Algunes rauen en les discrepàncies entre alguns drets de la Carta Internacional dels Drets Humans i les legislacions domèstiques, que no els recullen o no ho fan clarament. En una de les modalitats d’injustícia legal, la legislació estatal aparenta que acata i respecta la Carta, que reconeix com a essencials els drets del catàleg, quan realment es tracta d’un reconeixement cosmètic.
Ja vaig retreure aquest maquillatge constitucional en «Considera la Constitució que l’habitatge és un dret fonamental?». La Constitució espanyola (CE) considera fonamentals els drets que tenen la tutela dels tribunals ordinaris i el recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, unes garanties que gaudeixen els drets del grup 11-29 (cap. II secció 1a). El dret de l’habitatge (article 47) pertany al sector d’articles 39-52 (cap. III) que no tenen aquest nivell de protecció. Tanmateix, ambdós capítols pengen del Títol I de la Constitució «Dels drets i deures fonamentals».
La CE aparenta atorgar al dret a l’habitatge l’estatus de fonamental d’acord amb el Títol I, però no li dona la protecció corresponent. Això és usual en les constitucions, i en parlarem. S’arrossega així un cert embolic que sovint es manifesta en els debats entre polítics o tertulians. També en el xoc entre les demandes socials perquè siga atés aquest dret i les accions/omissions dels poders públics. Quan algú apel·la al dret a l’habitatge digne i adequat com un dret fonamental expressat en l’article 47 de la CE, un altre li retreu que no ho és, que sols és un principi rector (el subtítol del capítol III) que ha de guiar l’actuació dels poders públics.
Principi rector, però és un altre terme que funciona com a element de maquillatge. Un principi és quelcom essencial, fonamental. Malgrat que la CE proclama el dret a l’habitatge com a principi rector, solament cal veure els resultats que han retut en dècades les actuacions/omissions dels poders públics, per adonar-se que és un principi que no regeix. L’abast dels entrebancs a l’accés i gaudi d’un habitatge digne i adequat per a tothom està esdevenint tan esfereïdor que el dret a l’habitatge proclamat com un principi és vulnerat impunement.
I això ocorre, precisament, perquè no té consideració de dret fonamental. Té la d’un dret eventual, sotmés a què decideixen els poders legislatiu i executiu. En una tertúlia televisiva he oït la solució electoral per a dirimir l’abast d’aquest dret: que els partits detallen en els seus programes electorals el que pensen fer amb el dret a l’habitatge i que els electors decideixen! Pot semblar un argument convincent, incontestable, però no ho és. El que fa és mostrar, un cop més, la feblesa del dret a l’habitatge en la CE (i amb ell, tots els drets del capítol III). No essencial, convertit en possibilitat o promesa, arbitrari, circumstancial, sotmés a l’estira-i-amolla.
L’hegemonia de l’economia de mercat
Una de les causes d’aquesta feblesa és la sacralització de l’economia de mercat en l’article 38 de la CE. Encara que no explícita, l’anomenada llei de l’oferta i la demanda està ajupida rere del terme economia de mercat. I aquesta llei econòmica del sistema imperant és al·ludida una vegada i una altra pels detractors de la introducció de regulacions i topalls de preus en el mercat de l’habitatge.
El pensador anglés John Ruskin, al segle XIX, ja caracteritzà la celebrada llei de l’oferta i la demanda com una manifestació de la part instintiva de l’ésser humà que acompanya la pulsió animal de barallar-se pels recursos, en lloc de compartir-los. I així és com, entre uns i altres articles de la CE, l’habitatge perd qualitat de dret i esdevé un negoci, injustament legal, on els fons d’inversió, distants, impersonals, cerquen retorns de dos dígits; i als quals se sumen molts propietaris personals, grans o petits, que volen la seua part en la festa de l’escalada de preus. Voltors uns i voltors els altres, esprement les possibilitats de reproducció del diner que aquest mercat ofereix.
La responsabilitat del sistema monetari hegemònic
I del mercat al diner. El sistema monetari que funciona en una societat és determinant en la seua orientació. En «Diner. Una classificació» vaig llistar i resumir set tipus de diner. Els trets fonamentals del diner hegemònic actual són que es creen com a deute i que tenen un preu. Els interessos són el preu del diner; també són el mecanisme de la seua reproducció.
El diner, de qualsevol classe, mentre es mantinga com a mitjà per a facilitar els intercanvis superant les limitacions del bescanvi directe de béns i productes, és un invent extraordinari. Irrompen problemes quan es pretén la seua reproducció, una característica que no està en la seua naturalesa. Així ho apunta Salvador Vendrell «El problema comença quan deixen de ser un mitjà», en l’entrada diners de la sèrie «Una paraula, dues mirades». O Tobies Grimaltos quan posa l’èmfasi en els especuladors, els qui cerquen la reproducció dels diners mitjançant la màquina de l’interés a què vaig dedicar tantes peces fa uns anys. Els enllace una de les darreres, que pot considerar-se una síntesi, «La màquina de l’interés. Conseqüències».
Aritmèticament possible, la reproducció del diner-deute no és físicament possible sense conseqüències; du a infringir el primer principi de la termodinàmica (que nega la viabilitat del mòbil perpetu), i condueix a un corol·lari dramàtic: el creixement continu impossible en un planeta finit. A més, i pel que ens ocupa hui, esperona la gana dels voltors, que està col·lisionant intensament amb el dret a l’habitatge.
