La idea instal·lada en el sentit comú, interessadament modelat, és que hi ha dues classes de drets. Els drets econòmics, socials i culturals (ESC) serien aspiracions que cal satisfer en la mesura que siga possible i depenent de les circumstàncies. Aquestes aspiracions, tossudament hostilitzades, que mai han estat autèntics drets, corren el risc de ser ofegades. Els drets civils i polítics (CP) són considerats els propis de la democràcia i tampoc estan garantits. Un risc de la democràcia —especialment en aquests temps de grans tecnològiques d’abast planetari i d’automatització accelerada per la intel·ligència artificial— és ser convertida en un embolcall formal, una disfressa per aparentar que la societat té capacitat per a decidir present i futur.
La Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) de 1948 havia de seguir-se d’un Pacte Internacional de Drets de l’Home, un tractat vinculant pels països adherits. A l’anterior peça veiérem saltar pels aires aquell projecte unitari quan les potències occidentals liderades pels Estats Units imposaren la separació del Pacte en dos, un de drets civil i polítics (PIDCP) i un de drets econòmics, socials i culturals (PIDESC). El liberalisme polític abanderà els drets CP, però els drets ESC són agredits o negats pels abusos del liberalisme econòmic en contra dels quals es conqueriren.
La protecció dels dos tipus de drets esdevingué diversa
En 1966, simultàniament a l’aprovació del PIDCP, també s’aprovà un Protocol establint els mecanismes i les condicions pels quals un individu d’un estat adherit al Pacte podia denunciar una violació dels seus drets CP. En qualsevol cas, era una protecció molt feble, res que comprometés l’Estat Part més del que volgués comprometre’s. Els drets ESC del PIDESC tenien una protecció encara menor. Solament s’establí un sistema d’informes que els Estats adherits haurien d’entregar al secretari general relatant la seua situació i progressos en relació amb els drets del Pacte. Serien informes de part, el retard o la no entrega dels quals no tenien repercussions.
La batalla per la indivisibilitat de drets humans continuà viva
Dues fites importants foren la Proclamació de Teheran de 1968 i la Declaració i Programa d’Acció de Viena de 1993. Ambdós, documents que sortiren de sengles Conferències Mundials de Drets Humans. La primera tingué lloc solament dos anys després de ser aprovat la duplicitat dels Pactes, i el paràgraf 13 de la Proclamació diu: «Com els drets humans i les llibertats fonamentals són indivisibles, la realització dels drets civils i polítics sense el gaudi dels drets econòmics, socials i culturals resulta impossible».
En 2013, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans (ACNUDH), amb seu en Ginebra, divulgà una publicació de la Declaració i Programa d’Acció de Viena commemorant els vint anys d’aquella Conferència Mundial. En la introducció, l’Alta Comissionada del moment (la sud-africana Navi Pillay) recorda les perspectives amb què acudí a la cita: «A moltes de nosaltres ens preocupava moltíssim el risc que la Conferència fracassés en ser tants països que afavorien la primacia o exclusivitat dels drets civils i polítics enfront de la dels drets econòmics, socials i culturals». El paràgraf 5 de la declaració reiterava la doctrina de la indivisibilitat «Tots els drets humans són universals, indivisibles i interdependents, i estan relacionats entre si. La comunitat internacional ha de tractar els drets humans en forma global i de manera justa i equitativa, en peus d’igualtat i donant-los a tots el mateix pes».
La Conferència de Viena de 1993 demanà a l’Assemblea General de l’ONU la creació de l’ACNUDH com a organisme de protecció de tots els drets humans. Un Protocol del PIDESC s’afegiria al del PIDCP igualant tots els drets humans quant a la possibilitat de ser comunicades i denunciades les seues violacions. L’oficina de l’ACNUDH actua com a secretaria del Consell de Drets Humans format per 47 estats escollits entre els de l’ONU, i renovats periòdicament. Un mecanisme del Consell és l’Examen Periòdic dels Estats Part dels Pactes en matèria de drets humans. Un altre és el denominat Procediments Especials amb la intervenció d’experts independents anomenats relators.
Un progrés molt minso
Les accions del Consell de Drets Humans es limiten a informar i reclamar informació, visitar, cridar l’atenció, posar en evidència, supervisar… Depén del lliure albir dels estats corregir les situacions denunciades. Per sobre el treball curós, detallat i pacient dels relators, de les Resolucions del Consell de Drets Humans i de l’Assemblea General de l’ONU, operen forces potentíssimes. Conserven les regnes per imposar la seua voluntat, el seu programa: la persistència de la desigualtat material, o el sotmetiment de les minories nacionals, en formen part. Els mecanismes són variats: la injustícia legal, els paranys, els enganys, la propaganda, l’amenaça (encoberta o directa), o el terror; i en l’àmbit del Consell de Seguretat de l’ONU, el dret de veto dels membres permanents.
Un progrés molt minso. Què pot fer el Consell de Drets Humans pel dret a l’habitatge digne i adient, les violacions del qual em dugueren a compondre aquestes darreres peces? Què pot fer pel dret a la vida quan comencen a bramar les bombes? Directe i colpidor aquest article de Bonaventura Casanova descrivint com d’impunement salvatge arriba a ser la violació del dret a la vida.
