Llig, a Diari La Veu, l’entrada justícia de la sèrie «Una paraula, dues mirades» que ens regalen cada dia Tobies Grimaltos i Salvador Vendrell. Tobies comença «Que em perdonen, però la justícia no es pot definir com allò que administren els jutges». Cristal·lí i punyent. Potser per això es disculpa, per encaixar un poc de suavitat en l’enunciat.
Recentment hem viscut el cas del desnonament d’una dona ben major, paradigma de molts altres que s’hi produeixen amb menys ressò mediàtic. Podem estirar l’episodi estenent-lo a la injusta legalitat que afavoreix diversos mecanismes d’especulació en l’habitatge, expulsant llogaters i propietaris hipotecats, i impossibilitant o entrebancant l’accés a un sostre digne. Ja vaig rumiar sobre el tema en «El dret a l’habitatge i la llei de l’oferta i la demanda».
Hui confrontaré els termes legal i just. Deixe al marge de la discussió els mots legítim (conforme a la llei) i lícit (permés per la llei). Ambdós han desenvolupat connotacions que mesclen legal i just, els conceptes que vull diferenciar. Sorprenentment, el magnífic diccionari castellà María Moliner és el que conté més confusió recollint en segona accepció de justo «conforme al derecho o la ley», que correspon a la definició de legal.
Els jutges actuen d’intèrprets oficials i autoritzats de la legalitat1. Poden estar interessats en la justícia; segurament, els influeix en interpretar o matissar determinades lleis quan escriuen sentències. Però en els possibles conflictes que se’ls presente entre legalitat i justícia, la legalitat és prioritària. Tanmateix s’hi diu que han fan justícia. La confusió que traspua el Maria Moliner predomina. Per exemple, titulem Ministeri de Justícia o Palau de Justícia pels més rigorosos i correctes Ministeri de Legalitat o Palau de Legalitat. El control del llenguatge és un del mètodes de modelar el sentit comú.
El mite d’Antígona
No és el mateix legalitat que justícia. I així ho destaca l’Antígona de Sòfocles quan decideix soterrar el seu germà Polinices, caigut en el camp de batalla, i honorar-lo amb els ritus funeraris tan importants pels grecs. Antígona desafia la prohibició que ha dictat Creont, rei de Tebas, un edicte perquè es deixe el cadàver a l’abast de corbs i gossos. A més d’irrespectuosa i contrària als usos i costums grecs, la legalitat que imposa Creont és discrecional, ja que afecta solament Polinices i no Etèocles, l’altre germà, mort també en la batalla, a qui soterra i ret els honors fúnebres. El mite d’Antígona inaugura així les reflexions sobre la diferència entre justícia i legalitat, que els filòsofs grecs ja exploraren.
Llei comuna i llei particular
Aristòtil distingeix2 entre el que qualifica de llei comuna, «hi ha quelcom que tots endevinen que, comunament, per naturalesa, és just o injust, malgrat que no hi haja cap consentiment mutu ni acord entre uns i altres» i el que anomena llei particular, «la que és determinada per cada poble per a si mateix». A continuació cita Sòfocles «… així apareix dient-ho Antígona, que és just, malgrat que estiga prohibit, donar sepultura a Polinices». A més de posar-nos al davant el conflicte entre legalitat i justícia, el mite d’Antígona també es pot considerar un antiquíssim precedent de les teories de la desobediència civil, ja que fa pacíficament el que considera just per sobre de la llei que ho prohibeix, i accepta les conseqüències en forma de la condemna a mort que li imposa Creont.
La Carta Internacional de Drets Humans
Aquesta distinció d’Aristòtil, traslladada a la modernitat, sembla apel·lar a la universalitat dels drets recollits en la Carta Internacional de Drets Humans, un inventari que podria representar la llei comuna. Han calgut, però segles de sofriment i sang per arribar al mutu consentiment, per disposar d’un llistat com el que hi ha a la Carta, amb més de 170 estats havent signat els Pactes que conté. I continuant amb el dret a l’habitatge, en dos documents de la Carta està clarament recollit: article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), i article 11 del Pacte Internacional de Drets econòmics, Socials i Culturals (1966), signat per Espanya en 1976. L’ordenament legal dels estats, la llei particular, hauria d’estar sotmés a la llei comuna representada per la Carta. Arreu del món, però, les lleis de molts estats evidencien força discrepàncies amb la Carta. El dret a l’habitatge és un exemple.
El concepte legal és nítid, inequívoc: conjunt de normes decidides pel legislador, que en democràcia són els representants escollits pel poble, o pel mateix poble en referèndum. Just és més esmunyedís. Arrela en la consideració de valors ètics com l’equitat, la dignitat, o el tractament similar en circumstàncies similars; també en la contraposició a allò que valorem com a injust: l’abús, l’engany, el sotmetiment, la discriminació… Consideracions que podem resumir en dos: els valors humans i la universalitat. I així, modernament, just també ha aconseguit revestir-se de claredat. Els drets redactats en la Carta Internacional de Drets Humans són el seu referent.
Fora de la llei
És d’esperar que el que és legal s’adeqüe al que és just, que just sigui font de legal, i que les disharmonies siguen esmenades. La confusió del Maria Moliner quan defineix just «conforme al derecho o la ley» és que li dona la volta a l’enunciat anterior i proposa que just s’acomode a legal.
Potser han oït aquest aforisme: «Fora de la llei hi ha el totalitarisme». Un altre enunciat confús, ja que els dictadors també elaboren lleis. Cal interpretar-lo com: «Fora de les lleis democràtiques hi ha les lleis dictades pel totalitarisme». Però ambdues poden ser injustes, i la màxima original ho amaga. Fora de la llei també hi ha la desobediència civil, la d’Antígona, la de Mahatma Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King o el català Lluís Espinal; o la de l’obstrucció no violenta als desnonaments injustos.
Fora de la llei hi ha el que és just i encara no forma part de la llei.
———————
(1) Parle dels jutges estàndard. L’enunciat no és aplicable als jutges que fan política amb els seus procediments i sentències.
(2) Retòrica. Llibre primer, Capítol 13
