Salvador Vendrell
La justícia és una paraula que sempre m’ha fet respecte. A casa es parlava dels jutges amb una certa por. No sabíem massa bé què feien, però sabíem que, si un jutge apareixia en la vida d’algú, no solia ser per bé. El refranyer ho confirma: “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, “de foc te’n guardaràs; de la justícia no podràs”, “el pitjor d’un plet és que d’un en naixen cent”. No és precisament una declaració d’amor a la justícia.
Després vaig arribar a València per estudiar i encara recorde que passàvem per davant de la Facultat de Dret i no hi entràvem. Nosaltres, els de lletres, anàvem per totes les facultats de Blasco Ibáñez, menys a aquella. Tenia fama d’estar plena de feixistes i ens feia por que ens apallissaren. Potser exageràvem. Segurament, els violents eren una minoria. Però la por també forma part de la memòria.
La majoria dels meus amics veníem de famílies modestes. Estudiàvem mentre treballàvem al camp o en la restauració. Féiem jornals per poder estudiar i fugir, si podíem, de la terra. Amb els anys, molts acabàrem de professors, infermers, metges o funcionaris. Però entre els meus amics no hi ha notaris, registradors, fiscals, jutges o advocats de l’Estat. No sé si és una casualitat o una d’aquelles casualitats que es repeteixen massa.
Per això sempre he mirat la justícia des de la nostra banda de la barrera. Els rics i els poderosos tenen una relació diferent amb els jutjats. Formen part dels seus negocis, de la seua vida, de la seua rutina. Nosaltres hi arribem quan ja tenim un problema. I des d’aquesta banda, de vegades, la justícia ens sembla venjança i, d’altres, indulgència. Inexorable amb uns, sorprenentment benigna amb altres.
Joan Fuster, que era llicenciat en Dret, deia que la llei cada dia retalla una llibertat, rarament la dels amos i sovint la dels subalterns. Potser per això jo continue pensant que una justícia de veres hauria de començar per una cosa molt senzilla: que ningú tinguera avantatge abans d’arribar davant del jutge.
Tobies Grimaltos
Que em perdonen, però la justícia no es pot definir com allò que administren els jutges. No hi ha una relació d’igualtat o constitutiva entre una cosa i l’altra. De fet, sempre m’ha semblat pretensiós que els jutges es diguen administradors de justícia. Almenys per dues raons. Una és que, el que fan vertaderament és aplicar la llei i això és una cosa distinta. Les lleis són preceptes que dicten les autoritats, democràtiques o no —perquè també hi ha jutges en les dictadures—. Tots sabem que no totes les lleis són justes i que hi ha injustícies de les quals no ens protegeix la llei. Els jutges administren el dret, no necessàriament la justícia.
D’altra banda, i aquesta és la segona raó a què em referia, l’administració del dret que fan no és neutra ni cega; no amb tots els té el mateix rigor ni la mateixa condescendència. Sense entrar en altres qüestions que sospitem i que requereixen una anàlisi profunda i seriosa, sabem que els pobres ho tenen pitjor que els rics, per exemple. Una cosa és la llei i l’altra la seua aplicació, i els bons advocats la poden estirar o escurçar segons convinga; però els bons advocats són cars. Diuen que qui té padrins es bateja. Caldria dir també que qui té diners té (molta més) defensa.
