Amb l’escassa puntualitat pròpia dels alacantins, la gent va arribant passades les sis de la vesprada a les escales de l’institut degà de la ciutat, punt de partida de tantes manifestacions. És dissabte, d’un setembre d’aire vacacional que encara no es resigna a donar pas a la normalitat que inaugura un nou curs acadèmic. Per això molts pensen que tal volta fer una manifestació en defensa de l’escola pública ha estat un poc precipitat. Però no. A poc a poc s’ompli l’avinguda del Doctor Gadea i ja des de la plaça dels Estels, la serp verda que reivindica l’ensenyament públic és un continu de gent que ompli de gom a gom les avingudes d’Alfons el Savi i la Rambla, fins arribar al cadafal de l’Esplanada on acabarà la manifestació. Se sent parlar valencià, i fa goig vore tanta gent jove!
Molts manifestants i molts espectadors en un dia assolellat. Des de les vorere: mirades, pocs aplaudiments però cap insult o increpació. La quantitat importa, i impressiona. Això només ja és un triomf. Pel seu aspecte inconfusible entre els observadors hi ha prou grups o parelles d’estrangers, altrament dits guiris. Murmuren entre ells al pas de la serp verda i, segur, com molts altres espectadors d’ací, consideraran que a Pedro Sánchez li pertoca la culpa. Què sabran ells d’això de les competències autonòmiques, ni de Juanfran ni de Mari Carmen…? El ben cert és que els curs ha començat com es va acabar l’anterior: sense millores substancials, la promesa -és gratis- de menys burocràcia, i un augment salarial inapreciable pactat amb els sindicats minoritaris. Ah, i amb aire condicionat a les aules -ja vorem com de condicionat serà- que, creuen les autoritats autonòmiques, als pares i mares -potencials votants- els importa més que la resta de peticions.
La manifestació, com les anteriors, ha tornat a ser un èxit. Ha demostrat la insatisfacció docent i ha declarat la voluntat del professorat valencià de seguir lluitant. Quan i com, ja es vorà. Mentre això passa per les grans avingudes de la ciutat, als carrers laterals la vida continua. És dissabte, i de tornada a casa, el carrer Castaños està en plena ebullició. Sí, allò del “tardeo” que ara en Alacant sembla una religió que combreguen locals i estrangers. Davant de mi, tres homes d’una cinquantena d’anys ixen d’un apartament turístic disposats a menjar-se la vesprada: els tres amb camisa de lli blanca, els tres amb pantaló color crema, els tres ben repentinats i perfumats. Una jove abellida i maquillada fins a l’extrem, amb pits neumàtics ben vistosos, els convida a entrar a un local de copes, però ells es veu que s’estimen més començar per les famoses tapes i demanen una taula -impossible!- en una de les terrasses que em fan fer bigues i bancs per avançar.
De sobte em barra el pas una legió de xiques rosses -amb bandes creuades on es llig “bride”- que escorten una amiga, la núvia: ho sabem per la coroneta que du mig torta al cap-, que, com elles, està totalment èbria. Els clients de les terrasses les miren i riuen en vore-les. A un cantó un pidolaire negre es posa a ballar i un xicot d’aspecte viking, l’acompanya fent ganyotes. Els amics es pixen damunt i esclaten en un aplaudiment quan els dos es fonen en una abraçada final.
En la divisió social del treball a nosaltres ens ha tocat satisfer el turisme més barroer. Res en contra d’un turisme civilitzat i mesurat, però ara per ara som el receptacle on venen a desfogar-se turistes destroyers. Som territori vençut, territori venut, com Palma, València, Barcelona, Benidorm, Magaluf… Alguns empresaris estaran contents: diners ràpids, empleats mal pagats, ajuntaments complaents. Però és així com volem la ciutat? És així com volem deixar-la als nostres menuts?
I encara algun vianant mira amb cara de fàstic les frases reivindicatives dels adhesius que porte a la samarreta i podria argumentar, quan es demana millor educació pública, que els funcionaris docents són uns privilegiats, amb tres mesos de vacances i bla, bla, bla. Però la realitat és que tot esforç educatiu per poder fugir com de la pesta d’aquest destí de servitud i de dependència, és poc. Milers de serpents verdes ens caldrien! I visitants respectuosos, també.
