Diumenge vinent són unes “eleccions definitives” -com quasi totes des de mitjans del 1990, almenys que jo recorde- i la campanya electoral va a cara de gos. I no és per a menys, ja que es tracta d’aturar el feixisme pel que està justificat mobilitzar fins al darrer abstencionista -que en cas contrari votaria l’esquerra, s’entén-, ja que en darrera instància aquests seran els responsables que ens governe, o no, la coalició PP i Vox.

No és l’objectiu d’aquest humil espai incentivar o desincentivar el vot. que cadascú prenga la decisió que crega convenient que jo ja tinc prou amb lo meu. Però els fets de la darrera setmana m’han fet pensar en una contradicció insalvable, però no dels potencials abstencionistes radicals, sinó de l’esquerra progressista al govern.

L’11 de novembre vam viure una vaga general que, en realitat, van ser dues accions paral·leles que fins i tot diria que no van arribar a tocar-se, sinó que més aviat podríem dir que van coincidir en l’espai temps. Per una banda hi va haver una mobilització de masses, organitzada des de la base i convocada pels sindicats d’habitatge i la -diguem-ne així per resumir- l’esquerra sindical laboral. De l’altra, hi havia un moviment tacticista electoralista impulsat per CCOO i UGT per moure el debat electoral cap a la qüestió de l’habitatge i millorar les minses esperances socialistes de repetir la jugada del 2023.

Si vau ser al carrer aquell dia ja sabreu com va anar. Als piquets i mobilitzacions -amb honroses excepcions i deixant de banda les manifestacions de vesprada- només hi havia els membres del primer bloc. Aquests, és clar, i la policia.

Con en qualsevol vaga general, els cossos policials es van esforçar de valent en fer-la fracassar, encapsulant i reprimint els piquets, carregant i detenint. Menció especial pels fets del Carrefour de Castelló de la Plana, del pont de Serrans de València i l’empresonament d’un vaguista. En una vaga general, recordem, que tenia un component de mobilització en suport a l’actual govern espanyol.

Algunes veus, repetiran allò de que “la policia és fatxa i va a la seua” i exculparan, de nou, al govern progressista de les coses que fa l’administració que governa. Bé, per no allargar-nos massa només diré que en els darrers huit anys no hi ha hagut cap mesura visible destinada a posar els cossos policials sota control democràtic. Per no fer, ni tan sols s’ha derogat la Llei Mordassa i açò que es va prometre que seria “el primer que farien”.

I ací arriben els llibres

I bé, com aquesta columna va -o pretén anar- d’allò que podem aprendre llegint llibres, ací van els llibres. Dos totxos, avise. El primer, El eco de los pasos, la monumental autobiografia de Joan Garcia Oliver, el dirigent de la FAI que després seria ministre de Justícia durant la Guerra Cilil. El segon, Durruti en la revolución española, la biografia del militant anarcosindicalista escrita per Abel Paz.

En els dos llibres s’explica la trampa on va quedar atrapada la CNT durant la República i que m’ha recordat als fets de la setmana passada. Durant la República, com ara, les forces progressistes s’enfrontaven a cara de gos amb una reacció feixistitzant. En un escenari altament polaritzat -per dir-ho suaument, molt més que l’actual- i amb forces molt igualades, el vot dels obrers afiliats a la CNT era clau per a les forces republicanes. En canvi, quan aquestes estaven al govern hi va haver la massacre de Casas Viejas, a Andalusia, i la detenció i deportació de tota la direcció anarcosindicalista a Àfrica. És fàcil imaginar que els cenetistes no tingueren gaires ganes de votar el 1933 i molts historiadors coincideixen que la seua abstenció va ser clau per a la victòria de la dreta en aquelles eleccions. Després vindrien els fets d’Octubre del 1934 a Catalunya, quan Lluís Companys, llavors president de la Generalitat, va ordenar el tancament de totes les seus sindicals i l’endemà va anar a la CNT a demanar-li que convocara una vaga general en suport al moviment insurreccional. “Quan va guanyar la dreta -recorda Garcia Oliver, i cite de memòria- estàvem tan debilitats pels governs d’esquerres que no teníem cap força per oposar-nos al nou govern”. En certa forma, la feina bruta que va permetre governar Lerroux i la CEDA sense l’oposició social esperada ja s’havia fet abans.

El problema per a la CNT va ser que el seu lema de “governe qui governe sempre és igual” doncs tampoc era cert del tot. Després de dos anys i mig de govern de dretes la situació era realment pitjor. Molt pitjor. Al febrer del 1936 hi havia 30.000 presos polítics i, en aquesta situació, Garcia oliver reconeix que van “decidir no fer campanya abstencionista”. A canvi, el Front Popular tan sols els havia promés l’amnistia.

La situació, però, tampoc va anar massa a millor amb la nova victòria electoral de les esquerres (bé, però l’amnistia sí que la van aplicar). Amb els rumors del colp feixista imminent, el govern demanava als sindicats que s’hi oposaren al temps que es negava a donar-los armes. La situació era tan esperpèntica, que Abel Paz conta com la mateixa nit del 18 de juliol, amb les tropes pràcticament ja eixint de les casernes, la Guàrdia d’Assalt intentava decomissar a la CNT un miler de fusells que els anarquistes havien aconseguit assaltant uns vaixells del port. La resta, com aquell qui diu, “és història”.

Així doncs, hui com al 1933, els moviments socials més radicals es troben atrapats en una trampa similar. Si voten el pròxim 29N saben que ho faran per un Govern que -molt haurien de canviar les coses- continuarà permetent que els apallissen així que isquen al carrer. I si no ho fan, doncs allò de “tots són iguals”, ja sabem que no és exactament cert.

I ara, que cadascú faça el que considere.

Més notícies
Notícia: Vaga general d’aprenentatges, repressió i perspectives
Comparteix
"Si es dona una majoria pareguda a l'actual, basada en una esquerra complementària i el suport de la dreta nacionalista, és imprescindible la lluita i l'organització popular."
Notícia: El CIS pronostica que el PSPV guanyaria les pròximes eleccions al País Valencià
Comparteix
El Centre d’Investigacions Sociològiques atorga 10-13 diputats als socialistes, 7-11 al PP, 6-8 a Vox i  4-7 a Compromís-Front Valencià
Notícia: Lluita per l’habitatge: què fem després de la vaga i les eleccions?
Comparteix
"Cal intentar unir moviment i organització, un espai social que permeta donar-li la projecció en el temps que exigeix la conquesta d'alguns dels objectius que es plantegen."
Notícia: Denuncien una “onada repressiva” a Castelló de la Plana després de la vaga
Comparteix
En llibertat sense fiança els cinc detinguts dilluns 16 mentre el vaguista detingut l'11-N ja fa una setmana que es troba empresonat

Comparteix

Icona de pantalla completa