La vaga general de l’11 de novembre es pot dir que ha sigut un èxit. No només perquè s’hagen aturat sectors importants de la producció (indústria, serveis i transports, port, estibadors, educació inclòs el món universitari), sinó per haver tingut un gran impacte en la societat. Ha sigut un clam en l’exigència del dret a l’habitatge, a preus assequibles de l’alimentació i l’energia, a l’augment de salaris, a la defensa de les pensions i a la millora de serveis públics bàsics com l’educació i la sanitat.

La repressió patida ha sigut dura: centenars de ferits i identificats i fins i tot tres persones empresonades. Encara com que la vaga no era contra ningú; si ho haguera sigut, ens enviarien l’exèrcit. Tot això demostra que les exigències no formen part dels plans dels gestors ni dels amos de l’Estat, perquè significarien canvis estructurals en el model de societat. La voracitat i la necessitat d’acumulació impedixen drets tan elementals com els reivindicats i exigixen gestors amb un autoritarisme a la vista i a la llum del dia, i amb una ideologia reaccionària que els fonamente.

Esta repressió ha acompanyat el moviment popular (incloses les vagues d’educació o del metall) des dels seus inicis. Tot va començar amb la resposta davant el desnonament de Mari Carmen Abascal, que ompli les places de nombroses ciutats amb una nova generació que s’incorpora a la lluita. A eixa generació s’hi sumen organitzacions que feia anys que lluitaven per unes condicions dignes d’existència. Juntes han forçat una vaga general i eleccions anticipades, amb la posada en marxa de més de quaranta comités de vaga arreu de l’Estat. I la principal victòria de la convocatòria és precisament eixa: l’aparició de comités de vaga als barris, als centres escolars i als llocs d’oci, que construïxen un moviment popular des de la base.

En estos espais es retroben persones de diverses generacions: ecologistes, feministes, sindicalistes i joves que no havien participat en mobilitzacions fins ara. Tota esta força no es pot desmobilitzar ni diluir, siga quin siga el resultat de la vaga general i de les eleccions. La mobilització i l’organització popular continuen sent imprescindibles després de la vaga i de les eleccions.

Cal dibuixar una perspectiva per a després de la vaga. Cal reconvertir els comités de vaga en «Assemblees pel dret a l’habitatge i més». Així es podria donar també recorregut a les acampades. La població s’ha organitzat de manera conjunta. Cal intentar unir moviment i organització. Cal un espai social que permeta projectar eixe espai en el temps, així com exigir la conquesta d’almenys alguns dels objectius plantejats. Esta vaga general és només un pas més en esta lluita, però és imprescindible. El veritable èxit seria la creació d’estos espais de confluència i mobilització.

Els objectius de les “Assemblees pel dret a l’habitatge i més” podrien ser:

  • Exigir l’expropiació dels fons voltor i dels pisos turístics.
  • La rebaixa dels lloguers per llei.
  • La prohibició indefinida dels desnonaments. No només per a l’anomenada població vulnerable: amb els salaris actuals, tots els sectors populars són vulnerables. També cal donar suport a l’autoconstrucció, incloses les cooperatives de veïnat.

A estes reivindicacions s’hi afigen:

  • L’augment dels salaris.
  • La baixada dels subministraments bàsics.
  • La millora dels serveis públics: sanitat, educació, etcètera.

Al País Valencià cal afegir-hi acabar amb la prioritat nacional imposada en els pressupostos de la Generalitat. Cal parar la reconstrucció basada en l’agressió al territori, amb una moratòria dels macroprojectes i els PAI. També cal defendre la nostra llengua i exigir sobirania i finançament.

Després de la vaga venen les eleccions. En la situació actual, qualsevol hipòtesi de resultats continua fent necessària la continuïtat de la lluita i la mobilització.

Si guanya la dreta postfranquista (decidida com està a trencar el pacte del 77 i reformar la Constitució si pot), ho farà envalentida per l’arribada i les expectatives de gestió de l’Estat de la ultradreta en els països de la Unió Europea. És la millor fórmula que ha acordat la seua classe dirigent per anar preparant una economia de guerra.

Aprofitant una gestió de huit anys del Partit Socialista (on l’anomenada corrupció es fa visible) i problemes com l’habitatge, els baixos salaris, la carestia de la vida i el deteriorament, per la seua privatització cada vegada més encoberta, de serveis públics com la sanitat i l’educació, es fa possible la precarietat social en general.

Ja coneixem els seus vincles amb el capital financer i especulatiu. Només s’ha mogut amb la convulsió social per a maquillar-se un poc, però no excessivament, reprimint la mobilització. Ho vam vore en el moviment de solidaritat amb Palestina o en l’actualitat: sense esgotar les vies parlamentàries per a millorar la legislació en defensa del dret a l’habitatge, convoca eleccions perquè entén que és el seu millor moment.

Si es dona una majoria pareguda a l’actual, basada en una esquerra complementària i el suport de la dreta nacionalista, és imprescindible la lluita i l’organització popular. I encara que es donara un escenari de més representació en l’anomenat bloc progressista, les formacions a l’esquerra del PSOE pivotarien al voltant d’este partit i es faria imprescindible la pressió social.

El gran aprenentatge és que la mobilització i l’organització popular són el motor de la transformació social. En definitiva, els canvis en els governs, en els parlaments i en l’estructura jurídica no són més que una foto fixa dels canvis i les situacions que es donen en la societat. Per tant, no són les estratègies electorals les que han de determinar els passos dels moviments socials, sinó al revés: la batalla que es done en el camp institucional ha d’estar condicionada pel camí que marca l’organització i la lluita de la població.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: Troben més ajuda de la dana sense repartir presumptament per la Generalitat
Comparteix
Nave Albal denuncia "el caos" de la gestió del repartiment d'ajuda humanitària, especialment en casos destinats a malalts de càncer
Notícia: Docents de la UV creen una assemblea per l’educació pública
Comparteix
Ahir va presentar-se el nou col·lectiu com a resposta a la "immobilitat" de la universitat durant la vaga educativa del maig

Comparteix

Icona de pantalla completa