En pocs dies, el moviment pel dret a l’habitatge ha sacsejat la realitat social i política de l’Estat espanyol. D’una situació en què el marc de la migració amb connotacions racistes i xenòfobes constituïa el centre d’una ofensiva de la dreta postfranquista, amenaçant d’arrasar drets socials i democràtics, hem passat que el dret a l’habitatge i la situació social en general es constituïsquen en el centre del debat.
La mobilització començada per una nova generació de joves amb acampades a les ciutats més importants ha tingut conseqüències polítiques que feia molts anys que no es donaven: des de la gran quantitat de desnonaments que han sigut paralitzats temporalment, fins als dos decrets que, tot i ser insuficients, han permés almenys que al final es legisle a favor d’una moratòria temporal dels desallotjaments, la convocatòria d’una vaga general (més bé d’un paró general de moment d’un dia perquè una vaga general per definició és indefinida), fins a la convocatòria d’eleccions generals anticipades. Són èxits del moviment popular.
No ha donat temps a suportar el dolor de l’assassinat de Maricarmen Abascal, que ens fa prendre consciència de la quantitat de persones assassinades per les mateixes raons, del deteriorament orgànic i psicològic que està patint una part de la població en tenir vulnerat un dret humà tan elemental com el d’un sostre on refugiar-se i el que és haver d’abandonar l’espai que determina, des de les seues relacions humanes i d’identitat, fins als seus serveis més elementals.
El gran aprenentatge és que és la mobilització i l’organització popular el motor de la transformació social. En definitiva, els canvis en els governs, en els parlaments i en l’estructura jurídica no són més que una foto fixa dels canvis i situacions que es donen en la societat; per tant, no són les estratègies electorals les que han de determinar els passos dels moviments socials, sinó al revés: la batalla que es done en el camp institucional ha d’estar condicionada pel camí que marca l’organització i la lluita de la població.
L’aturada general s’ha de convertir no només en laboral sinó en social. La precarietat laboral, l’economia no formalitzada, el sector serveis, amb el turisme al capdavant, dificulten una vaga general a l’estil de les societats industrialitzades. Hui parar la gran fàbrica és parar la ciutat i les seues comunicacions. Els comités de vaga han d’aparéixer no només en els centres de treball, sinó en barris, en centres escolars, en llocs d’oci.
La reivindicació de l’habitatge se centraria a exigir l’expropiació dels fons voltor i pisos turístics, en les rebaixes per llei de lloguers, i en la prohibició indefinida de desnonament no només de l’anomenada població vulnerable, perquè amb els salaris actuals tots els sectors populars són vulnerables. Juntament amb el suport a l’autoconstrucció, incloses les cooperatives de veïnat.
A estes reivindicacions caldria afegir l’augment dels salaris, la baixada de subministraments bàsics i la millora de serveis públics, sanitat, educació, etc.
Al País Valencià caldria afegir: acabar amb la prioritat nacional imposada en els pressupostos de la Generalitat, parar la reconstrucció basada en l’agressió al territori, amb una moratòria dels macroprojectes i PAI, així com la defensa de la nostra llengua i l’exigència de sobirania i finançament just.
Esta seria l’articulació del desig social que la convocatòria de vaga ens permet dibuixar.
Després de la vaga venen les eleccions. En la situació actual, qualsevol hipòtesi de resultats continua fent necessària la continuïtat de la lluita i la mobilització. Si guanya la dreta postfranquista, és obvi; si es dona una majoria pareguda a l’actual basada en el suport de la dreta nacionalista, és imprescindible; i encara que es donara un escenari de major representació en l’anomenat bloc progressista, les formacions a l’esquerra del PSOE pivotarien al voltant d’este partit i ja coneixem els seus vincles amb el capital financer i especulatiu. Només s’ha mogut amb la convulsió social, per a maquillar-se un poc, que no excessivament, prou per a parar la mobilització. Ho vam vore en el moviment de solidaritat amb Palestina o en l’actualitat, sense esgotar les vies parlamentàries per a millorar la legislació en defensa del dret a l’habitatge i convocant eleccions perquè entén que és el seu millor moment.
En tot cas, la mobilització i organització popular es fa imprescindible després de les eleccions. La millor manera seria en eixe moment reconvertir les acampades en Assemblees pel dret a l’habitatge i més. Les acampades s’han constituït en un espai de confluència social on es troben les organitzacions existents anteriorment pel dret a l’habitatge, amb altres organitzacions socials i, sobretot, amb eixe cabal de persones que hi han participat. Cal tindre en compte que este moviment no només el formen les persones acampades, sinó també aquelles que el sostenen amb el seu suport material i polític, que assisteixen a les assemblees. La població s’ha organitzat d’una forma autònoma; cal intentar unir moviment i organització, un espai social que permeta donar-li la projecció en el temps que exigeix la conquesta d’almenys alguns dels objectius que es plantegen.
De moment, la permanència de les acampades es fa imprescindible, a pesar de l’esforç que això significa, però canviar la situació política en un món on l’extrema dreta camina amb el vent a favor i la guerra està en l’horitzó ho exigeix.
