L’Acampada per l’Habitatge de València continua creixent després de més d’una setmana instal·lada a la plaça de l’Ajuntament. Beatriz Sánchez, una de les portaveus del moviment, assegura que fa dos dies ja li havien comunicat que hi havia més de 600 tendes de campanya i que durant l’última nit l’ocupació de la plaça havia continuat avançant pràcticament fins a la font.
“Ha augmentat moltíssim aquesta nit, m’ha sorprés un muntó”, explica Sánchez en una entrevista a Lliure Directe, de Ràdio Klara, amb la participació de Diari La Veu del País Valencià. La portaveu assegura que continuen arribant persones disposades a incorporar-se a la protesta: “La gent està il·lusionada, continua volent unir-se a l’acampada”.
La mobilització va començar després de la manifestació per l’habitatge del 3 d’octubre i s’ha mantingut malgrat les pluges i els episodis de tensió viscuts durant els primers dies. Sánchez, originària d’Albacete i amb experiència prèvia amb el Sindicat de Llogateres de Madrid, reconeix el cansament acumulat, però destaca que aquest no ha apagat les ganes de continuar: “És bonic que d’eixe cansament et continue venint eixa il·lusió i eixa motivació d’entendre per què estàs esgotada i per què continues ahí”.
De la precarietat individual a una protesta col·lectiva
Sánchez va entrar en contacte amb el moviment per l’habitatge arran de la seua pròpia experiència com a llogatera a Madrid. Relata haver viscut en un habitatge rellogat, amb problemes greus d’humitats i una situació contractual que va acabar obligant-la a buscar assessorament.
Per a la portaveu, el problema ja travessa les fronteres tradicionals de la precarietat. A l’acampada conviuen persones amb situacions laborals i formatives molt diferents. Sánchez destaca la presència de metges, infermeres, psicòlogues, advocats i cartògrafs, entre altres professionals. “El que em sorprén és que tenim de tot”, assenyala.
La mateixa experiència l’ha portat a qüestionar el discurs que vincula l’accés a l’habitatge exclusivament amb l’esforç individual. Segons relata, fins i tot persones amb formació superior i ocupacions qualificades tenen dificultats per assumir un lloguer sense compartir pis.
L’acampada no posa data al final
Malgrat haver superat ja els primers dies de mobilització, l’acampada continua sense fixar una data per desmuntar-se. Sánchez explica que les últimes assemblees no han establit cap horitzó temporal perquè el moviment manté la participació i les raons que van provocar la protesta continuen vigents.
Ara, una part dels esforços està centrada en dotar els participants de ferramentes sindicals i polítiques i preparar les pròximes mobilitzacions. “Mentre continuem tenint raons per protestar […] i la gent continue amb il·lusió de voler vindre i donar suport, continuarem”, explica.
Un dels debats que ha entrat amb força en l’acampada és precisament el de la vaga. Sánchez considera insuficient pensar que una única jornada de paralització puga resoldre un conflicte de l’abast de l’actual crisi de l’habitatge.
La portaveu defensa que l’objectiu hauria de ser “desbordar eixa vaga d’un dia” i aprofitar-la per impulsar una mobilització de major abast: “Volem agafar això i portar-ho molt més enllà, i aconseguir arribar a una vaga indefinida”.
Sánchez insisteix que la protesta vol construir capacitat d’organització més enllà de la plaça. “Ens hem d’armar, però no de pals o d’insults”, assenyala, sinó “de conéixer els nostres drets, de tindre ferramentes polítiques, de juntar-nos entre totes, de formar-nos i organitzar-nos”.
Topar els lloguers i frenar l’especulació
Entre les reivindicacions que Sánchez enumera apareixen la recuperació d’habitatge públic, la limitació dels preus dels lloguers i el fre a l’especulació i a l’expansió dels habitatges turístics. La portaveu considera que les diferents organitzacions pel dret a l’habitatge estan convergint en unes demandes comunes.
També apareix sobre la taula la possibilitat d’estendre la vaga de lloguers, una ferramenta que Sánchez explica que ha tingut especial desenvolupament a Madrid en edificis gestionats per grans propietaris o fons d’inversió. Al País Valencià, afirma, aquesta estratègia s’està introduint progressivament a través dels sindicats d’habitatge.
“Estem molt més prop d’ells del que ens volen fer creure”
L’acampada també ha incorporat persones sense sostre, una convivència que, segons Sánchez, ha permés posar rostre a l’extrem més greu de la crisi residencial.
La portaveu explica que l’ha emocionada escoltar algunes d’aquestes persones en les assemblees i adverteix de la fragilitat de la frontera entre disposar d’un habitatge i quedar-ne exclòs. Perdre una faena i deixar de poder assumir el lloguer pot ser suficient, recorda, perquè una persona passe en poc de temps d’una vida normalitzada a trobar-se al carrer. “Estem molt més prop d’ells del que ens volen fer creure”, afirma.
Sánchez contraposa, a més, les incomoditats de dormir temporalment en una tenda amb la realitat de les persones que viuen permanentment al carrer. L’acampada disposa de tendals, recursos i persones que col·laboren per protegir-la de la pluja, mentre que hi ha persones, lamenta, que “no tenen ni una tenda de campanya”.
El valencià, amb normalitat a l’acampada
L’entrevista aborda finalment la convivència lingüística en una mobilització que reuneix persones procedents de diferents territoris. Sánchez, nascuda a Albacete, explica que la presència del valencià a les assemblees no li ha suposat cap problema.
Al contrari, assegura que està aprenent la llengua amb els seus companys i que també s’interessa per la seua història. Quan no comprén alguna intervenció, simplement demana que li l’expliquen més lentament en castellà.
“Estic aprenent un muntó amb els meus companys […] i estic aprenent superràpid”, explica. I conclou sobre la convivència entre les dues llengües: “Jo mai he tingut cap problema de cap tipus. Al contrari”.
