L’acampada pel dret a l’habitatge instal·lada a la plaça de la Muntanyeta d’Alacant continua creixent mentre els sindicats alerten d’un augment dels desnonaments i del sensellarisme a la ciutat. Les dades facilitades a Diari La Veu del País Valencià per Elena, membre del Sindicat d’Habitatge de Carolines, i Oli, militant del Sindicat d’Habitatge de la Zona Nord, dibuixen una mobilització que va més enllà de l’ocupació de la plaça i que aspira a reforçar l’organització davant l’emergència habitacional.
Entre gener i juny del 2026, el Sindicat d’Habitatge de Carolines va afrontar 31 desnonaments judicials. D’aquests, 16 corresponien a propietaris particulars i 15 a persones jurídiques o grans propietaris. A més, 13 d’aquests últims procedien de només dos entramats que Elena identifica com Sabadell-Cerberus i CaixaBank-Lone Star.
El sindicat va aconseguir aturar 11 dels 31 desnonaments, dos de manera definitiva després d’assolir acords per establir nous contractes. I les xifres, adverteix Elena, només recullen els procediments judicials. Queden fora altres expulsions residencials, com ara persones que abandonen habitacions a conseqüència de l’assetjament o les que són expulsades per empreses de desocupació.
La situació als jutjats té el seu reflex a la Muntanyeta. Oli calcula que l’acampada compta amb unes 80 tendes, després d’haver reorganitzat l’espai i creat carrers entre aquestes. La participació és molt superior quan hi ha assemblees i activitats: “Ja som 300-400 quan fem aquí activitats, sobretot en les jornades”, explica.
Elena situa el recompte de tendes en més de 60 i destaca la capacitat organitzativa adquirida durant els primers dies de protesta. Les diferències entre les dues estimacions reflecteixen un campament en moviment, amb una ocupació que varia i es reorganitza.
Un desnonament suspés pel nou decret
La mobilització coincideix amb l’entrada en vigor del nou decret de protecció davant els desnonaments, que ja ha tingut un primer efecte sobre un dels casos que portava el Sindicat d’Habitatge de Carolines.
El llançament estava previst per a aquest dijous i afectava una família vulnerable amb tres menors. La vulnerabilitat havia estat acreditada pels serveis socials i l’habitatge havia sigut adquirit per una empresa dedicada a la compravenda d’immobles, considerada gran tenidora i persona jurídica.
“S’ha aturat el de demà, el que teníem programat per a demà, per l’aplicació del decret que entra en vigor demà”, explica Elena. Segons assenyala, el jutjat va considerar que la família reunia els requisits establits i va suspendre el desnonament.
Però els sindicats insisteixen que cap decret resol el problema. Oli considera que l’acampada tampoc no pot convertir-se en una finalitat en si mateixa. “L’acampada ha de tindre un sentit que transcendisca a si mateixa, perquè no és un fi en si mateix, tampoc ho és la vaga”, afirma.
L’objectiu, continua, és “anar fent passos en el sentit de l’avanç” i no quedar-se en “la reproducció de la protesta”.
Elena apunta en la mateixa direcció i situa la mobilització en un procés més ampli: “Ja està clar que anem cap a la vaga general”. Explica que l’acampada també està servint per créixer internament, establir contactes, divulgar el treball dels sindicats, formar militants i reforçar l’organització. De moment, assegura, no hi ha una data de tancament.
De 300 persones sense llar a més de 500
Un altre dels indicadors que preocupen els sindicats és l’evolució del sensellarisme a Alacant. Elena remet als estudis elaborats per organitzacions especialitzades i assenyala que el 2023 hi havia unes 300 persones registrades vivint al carrer, mentre que actualment la xifra ja se situa per damunt de les 500.
No només ha augmentat el nombre. Segons explica, també s’ha diversificat el perfil de les persones afectades, amb més famílies, xiquets i dones vivint sense sostre.
Els sindicats d’habitatge treballen principalment per evitar que les persones perden la casa, però les conseqüències dels desnonaments els permeten observar el procés posterior. Elena relata casos de persones que, una vegada expulsades de l’habitatge, passen successivament per pensions, habitacions sense contracte, cases d’amics o familiars i períodes al carrer.
L’emergència residencial també té conseqüències sobre la salut mental. Oli explica que l’acampada vol abordar aquesta qüestió i relaciona les condicions de vida i els desnonaments amb situacions psicològiques extremes. Recorda, en aquest sentit, el cas d’una dona d’Alacant que va intentar llevar-se la vida coincidint amb el seu desnonament i va haver de ser traslladada a urgències.
Una plaça convertida en espai comunitari
L’acampada ha anat adquirint una estructura pròpia. Oli explica que una de les necessitats principals és ara la logística, especialment l’accés a energia i l’ampliació de l’espai destinat a preparar dinars i sopars.
Els acampats utilitzen els lavabos del pàrquing públic situat sota la Muntanyeta. Hi ha torns de neteja tres vegades al dia: dues persones s’encarreguen de netejar i fregar els serveis i reposar el paper higiènic. També disposen de les claus dels contenidors per a gestionar els residus de la plaça.
Elena destaca, per la seua banda, la distribució del treball entre els participants. Hi ha persones encarregades de cuinar, netejar, gestionar les xarxes, acompanyar famílies afectades o preparar campanyes. “Com millor repartit està el treball, més lluny arribem”, assenyala.
La Muntanyeta també funciona com un espai polític, formatiu i cultural. Oli enumera assemblees polítiques, activitats de l’Orgull Crític, concerts, micro obert, agitació política, esport i classes de boxa i jotes.
Elena mostra igualment una plaça on conviuen les tendes amb les assessories jurídiques i les formacions. Durant l’entrevista amb La Veu, explica que s’hi havia celebrat una xarrada de professorat relacionada amb la vaga educativa, una activitat de l’Orgull Crític i una classe de jotes valencianes.
Vigilància davant les provocacions de l’extrema dreta
La permanència a la plaça també ha obligat a establir mecanismes de seguretat. Oli explica que disposen de diversos equips després que alguns grups reduïts s’hagen acostat a provocar.
“Sí que és veritat que apareixen xavals a provocar de tant en tant, algun grupet menut”, assenyala. L’objectiu dels equips de seguretat és evitar que interrompen les activitats, facen malbé el material o generen situacions d’intimidació entre les persones que participen en l’acampada.
Segons Oli, la relació amb la policia i l’Ajuntament és pràcticament inexistent. “Nosaltres sabem qui són i ells saben qui som nosaltres”, resumeix, i assenyala que, fins ara, no hi ha hagut actuacions per desallotjar-los ni sancionar-los.
El model d’habitatge protegit, en el punt de mira
Per als sindicats, el conflicte supera l’actual acampada i fins i tot les polítiques del govern espanyol. Elena assenyala que una de les principals campanyes que preparen aquest curs estarà dirigida contra la gestió autonòmica de l’habitatge públic.
En aquest context situa el cas de les adjudicacions dels habitatges protegits de Les Naus d’Alacant. Més enllà de les possibles irregularitats, considera que el cas posa de manifest un problema estructural: l’ús de sòl públic per a construir promocions privades d’habitatge protegit amb serveis com piscina i pista de pàdel que es poden vendre per uns 200.000 euros.
Segons Elena, el 90% de l’habitatge protegit construït al País Valencià durant les últimes dècades acaba perdent aquesta protecció.
Precisament, el desnonament suspés aquests dies afectava un immoble que havia sigut habitatge protegit construït als anys setanta i que, dècades després, segons relata Elena, havia acabat en mans d’un fons d’inversió estranger.
Per això, reclama replantejar completament la política d’habitatge: intervindre els preus, recuperar els immobles que continuen en mans de bancs i fons d’inversió i apostar per habitatge nou públic o protegit a perpetuïtat.
Oli també situa l’acampada en un marc polític més ampli que el de l’habitatge. Explica que la protesta es coordina amb altres moviments perquè entenen que la crisi residencial forma part d’un “qüestionament general al sistema capitalista”.
Tot i compartir l’onada de mobilitzacions que s’ha estés per altres ciutats, l’acampada alacantina encara no manté una coordinació directa amb la de València ni existeix, segons Oli, una estructura estatal conjunta. Els contactes, però, comencen a establir-se.
A la Muntanyeta, per tant, les tendes són només la part més visible d’una mobilització que pretén anar més lluny. Elena posa l’accent en reforçar els sindicats i ampliar la militància; Oli, en evitar que l’acampada es limite a reproduir la protesta.
