L’11 de maig quedarà gravat en la memòria col·lectiva del poble valencià. Les treballadores i els treballadors de l’ensenyament, el moviment assembleari i sindical, la comunitat educativa sencera, faran història per la dignitat, la determinació i la força demostrada durant setmanes de mobilització i organització. La vaga indefinida ja és una victòria moral i política davant d’un govern arrogant, autoritari i completament allunyat de la realitat dels centres educatius.
La consellera d’Educació, Mari Carmen Ortí, ha passat de ser la responsable política de l’educació pública valenciana a convertir-se en el símbol de la imposició, la repressió i el menyspreu cap al professorat. La seua gestió només ha aportat caos, retallades encobertes, sobrecàrrega laboral, persecució sindical i una incapacitat absoluta per escoltar la comunitat educativa. Ha preferit governar des dels despatxos, envoltada de propaganda i submissió als interessos privats, abans que anar els centres i escoltar el clam de qui sosté cada dia l’educació pública.
I al capdamunt d’aquesta ofensiva contra els drets socials i laborals hi ha el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca. El seu govern representa la pitjor cara de la política: autoritarisme, propaganda buida i confrontació amb els serveis públics. Han volgut doblegar el professorat amb por, amenaces i serveis mínims abusius i injustificables, convertint un dret fonamental com la vaga en una cursa d’obstacles antidemocràtica. Els serveis mínims imposats no busquen garantir cap dret de la ciutadania; busquen rebentar la vaga i intimidar les treballadores i treballadors. És una pràctica indigna d’un govern que es diga democràtic.
Però han fracassat. I fracassaran. Perquè aquesta vaga no és només una resposta sindical. És un moviment col·lectiu, assembleari, profundament democràtic i nascut des de baix. És la resposta de milers de docents cansades de la precarització, del menyspreu institucional i de la destrucció progressiva de l’educació pública valenciana. És també la resposta de famílies, estudiants i personal dels centres educatius que saben que defensar l’escola pública és defensar el futur del nostre poble.
I si aquesta vaga està fent història és, sobretot, per una raó fonamental: la unitat sindical. La unitat construïda des de la base, des dels centres, des de les assemblees i des de la voluntat compartida de plantar cara. Una unitat imprescindible que ha deixat enrere sigles i protagonismes per posar al centre els drets de les treballadores i treballadors i la defensa dels serveis públics. Aquesta és la gran força del moviment: la unitat sindical i popular.
Cal reivindicar amb força aquesta unitat perquè és la clau de qualsevol victòria futura. Quan el sindicalisme es coordina, quan les assemblees prenen la paraula, quan la comunitat educativa avança unida, els governs tremolen. I això és exactament el que està passant. El govern de la Generalitat està nerviós perquè sap que aquesta vaga pot obrir un nou cicle de lluita social al País Valencià.
També és important destacar que aquesta lluita ha traspassat fronteres. La solidaritat arribada des de sindicats i organitzacions de l’Estat espanyol i d’arreu del món demostra que el que passa al País Valencià forma part d’un conflicte global entre els interessos de les elits i els drets de la majoria social. El suport de la Confederación de Educadores Americanos, de FESIDUAS, del Fòrum per l’Educació a Iberoamèrica, de la Internacional de l’Educació, del sindicat francés Solidaires i de la Xarxa Internacional de Solidaritat i Lluites és una demostració que la lluita de les treballadores i treballadors valencians és també la lluita de milions de persones arreu del món contra la precarietat i l’autoritarisme.
Demà no acaba res. Demà comença una nova etapa. Aquesta vaga ha de servir per estendre el conflicte i la mobilització a altres sectors de les administracions públiques i del món del treball. La situació que viu l’ensenyament és la mateixa que pateixen la sanitat, els serveis socials, el transport públic i tants altres sectors colpejats per les retallades, la privatització i la pèrdua de drets. Cal construir una resposta global del conjunt de la classe treballadora.
Per això, el missatge és clar i contundent: guanyarem. Guanyarem perquè tenim la força de la raó i la força de la unitat. Guanyarem perquè cap govern pot derrotar un poble organitzat. Guanyarem perquè les treballadores i treballadors de l’ensenyament han decidit alçar-se i no tornar a agenollar-se mai més.
