“Els vostres fills i filles són la raó de tot el que fem”. Així comença la carta que la consellera d’Educació María del Carmen Ortí Ferre va fer arribar a totes les famílies valencianes de l’educació pública el passat dijous. Les primeres reaccions en xarxes socials no es van fer esperar. De fet, alguns pares i mares, van aprofitar l’avinentesa per respondre-li. Si l’heu llegida, el lector podrà observar que hi ha algunes paraules i oracions subratllades en negreta, com posant èmfasi en les coses ben realitzades, com sentint orgull. És curiós, però, que hi haja dos paraules importants que ho estan ressaltades: diàleg i negociar. Per què serà?
Un dels components centrals d’esta carta, però, no són tots els èxits que suposadament vol demostrar que ha fet el govern conservador valencià, sinó la tècnica de la pedagogia de la mentida, dissenyada i practicada per Carlos Mazón durant la dana d’octubre del 2024 i ara per una consellera que dona més facilitats a l’educació segregadora que a la inclusiva. Com s’esmenta en el llibre de La (des)educación de Noam Chomsky, este tipus d’estratègia política pretén impedir una comprensió crítica de la realitat, tot creant il·lusions necessàries i simplificacions a gran escala i de gran poder emotiu, perquè la ciutadania desconcertada no es veja pertorbada pels problemes reals i que, a més, no sàpiga com solucionar-los.
En una era en què el totalitarisme tecnològic, ha anat anestesiant la societat (i en concret l’alumnat) del segle XXI, resulta encara més necessari i urgent el desenvolupament d’un enfocament crític, no sols contra els governs que volen retallar en el pressupost d’educació, sinó també com s’ha organitzat el sistema educatiu públic i totes les mancances que hi ha en l’àmbit del País Valencià. És hora, per tant, que el col·lectiu docent s’arromangue les mànigues i comence a fer-se de respectar. La vaga indefinida que es durà a terme a partir del dilluns dia 11 de maig ha de servir, entre altres moltíssimes coses, per llançar un clar missatge a la ciutadania: deixeu de dir que som uns ganduls, que tenim un bon sou i que tenim moltes vacances. Ja n’hi ha prou. Açò també va de defensar la classe treballadora que porta als seus fills cada dia a l’ensenyament públic. Açò va pel professorat acomodat, que es mostra indiferent davant aspectes que l’afecten directament. Açò va de desmitificar els mantres que gran part de la ciutadania ha interioritzat durant dècades. Els mites i els tòpics han sigut convincents perquè no se’ls ha criticat amb prou força; són irreals perquè disfressen la veritat de tots els problemes.
La professió de docent està en crisi, ací i al món sencer. Com esmenta el professor català Josep Sala, el sistema educatiu, en el nostre cas el valencià, necessita una bona sacsada. La comunitat educativa necessita unes reformes reals que permeten treballar amb unes condicions dignes, és a dir, la raó de tot el que fem és perquè es revisen les ràtios, la burocràcia, la contractació de més especialistes, la censura d’autors catalans, la construcció de més centres educatius, la introducció d’assignatures de pensament crític, etc. Necessitem un equilibri, un sistema educatiu que prepare persones amb coneixements i no en la creació de clients per a un capitalisme funeral.
Per al govern del Partit Popular la nostra faena només val setanta-cinc euros més del que cobrem. És l’únic que ens pot oferir. Ens dona molles. Però sap que amb la carta de la consellera ha enfadat encara més el professorat. Saben que, si aturem el sistema educatiu, es posaran més nerviosos, perquè hi haurà moltíssimes famílies que donaran suport al professorat revoltat. Les enseignants révoltés, que haguera dit Albert Camus.
