Una advocació per als desemparats
Si alguna característica singularitza l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats, la festa de la qual se celebra el segon diumenge de maig, és la seua clara connotació social, que identifica els “desemparats” amb els membres de les classes populars més desafavorides, amb aquells que ben bé podríem anomenar els exclosos de la societat valenciana al llarg dels temps. Amb tot, també és cert que l’advocació relativa als desemparats té una connotació més transversal o universal, ja que fa referència a totes aquelles persones què, amb independència del seu estatus social i condició històrica, puguen sentir-se desemparades en algun moment de la seua vida.
En este article ens centrarem en l’accepció de caràcter més social. La trajectòria històrica del mite i l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats mostra una progressiva ampliació dels col·lectius a protegir. Com és ben sabut, el culte a la Mare de Déu dels Desemparats es remunta al començament del segle XIV. El 24 de febrer de 1409 el pare Gilabert Jofré, comanador de l’Ordre de la Mercé, va pronunciar un sermó en la catedral de València en què advocava per la defensa i protecció dels bojos, convidant a fundar una Casa Hospital per als dements, que evitara els maltractaments al fet que estaven exposats i els desordres que pogueren ocasionar. En 1410 Benedicte XIII (el papa Lluna), reconegut pels reis de la Corona d’Aragó, va concedir la Butla per la qual es va assignar a la nova fundació de l’Hospital dels Ignoscents, el títol i patronatge dels Sants Innocents i Màrtirs, amb el suport del rei Martí l’Humà. La fundació es va denominar Hospital dels Ignoscents, Folls i Orats. Com els fundadors i simpatitzants volien que la Verge fora la titular del nou hospital, van començar a denominar-ho de “Nostra Dóna Sancta Maria dels Ignoscents”. És així com l’advocació naix abans que la imatge representativa. En 1414 es constituïx la Confraria de la Verge Maria dels Ignoscents, i suposadament en 1416 s’esculpix, amb autorització del rei Alfons El Magnànim, la imatge original de la Mare de Déu dels Innocents i Màrtirs. Posteriorment, especialment a partir dels segles XVII i XVIII, la devoció cap a la Verge s’estendria per ciutats com Elx, Castelló de la Plana, Xàtiva, Tarragona, Barcelona, Pontevedra, Mallorca, Cadis, Saragossa, Sevilla, Madrid, Melilla, Lima, Manila, Caracas, Buenos Aires, Montevideo, a més de territoris com Florida i Centreamèrica.
Als malalts mentals, que certament eren tota una referència del que significava ser socialment pària durant l’Edat Mitjana, prompte se sumaren altres col·lectius, també situats en les capes més inferiors i marginades de la societat feudal valenciana. Així, en 1430 la Confraria ja havia ampliat la seua acció caritativa a les prostitutes, especialment si estaven malaltes o moribundes. En 1448 es van afegir els cadàvers dels nàufrags i dels “desemparats”, és a dir, els no identificats de la ciutat i els seus ravals. Posteriorment van entrar sota l’acció protectora de la Confraria les prostitutes de fora de la “pobla de les fembres” (1462), els presos de la presó de la ciutat (1497) i les dones òrfenes o donzelles (anomenades verges de Maria, 1536). El 3 de juny de 1493 el rei Ferran el Catòlic va decretar que la principal comesa de la Confraria era cuidar i administrar els sufragis necessaris als desemparats i condemnats a mort.
Com s’observa, màrtirs, innocents, malalts mentals, prostitutes, dones òrfenes o donzelles, presos, condemnats a mort, junt amb cadàvers de nàufrags i de pobres de tota mena, entraven dins l’òrbita protectora d’una advocació (“desemparats”), què aixoplugava alguns dels grups més necessitats i en no pocs casos més obertament estigmatitzats, és a dir, col·lectius socials exclosos que abundaven en una societat baix-medieval caracteritzada per una gran desigualtat i una escassa justícia social, derivada de les seues pròpies regles de funcionament.
D’alguna manera, es podria utilitzar el plantejament que el sociòleg Pierre Bourdieu va aplicar a la societat capitalista neoliberal quan afirmava que l’Estat que la gestiona té una “mà esquerra”, que s’ocupa dels afers relacionats amb les qüestions més socials i redistributives, alhora que una “mà dreta”, encarnada per les institucions que s’ocupen de preservar l’economia vigent i l’ordre públic. Extrapolant esta reflexió a la societat medieval on naix l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats, l’Església, que a tots els efectes funcionava com un Estat (de fet posseïa i posseïx un estat terrenal dirigit pels papes), disposava per una banda d’una “mà dreta”, representada pel poder absolut papal, l’evangelització forçosa, la Inquisició, la preservació ortodoxa dels dogmes i la vigilància repressiva de les possibles heterodòxies i temptatives cismàtiques. D’altra banda disposava d’una “mà esquerra”, centrada en la pràctica de la caritat, la compassió, la cura dels pobres, la misericòrdia i la beneficència social. A més a més, en un context medieval marcat per l’amenaça sempre existent de les heretgies, a l’Església li convenia en un sentit universal aplicar sovint la “mà esquerra”, a fi d’evitar problemes interns en el territori de la seua influència, que també es podien convertir en focus d’inestabilitat política i social per als diferents estats cristians. En este sentit la fixació, conreu i difusió del culte a la Mare de Déu dels Desemparats es podria interpretar com una acció política de l’Església catòlica local en el sentit de donar resposta institucionalitzada i sacralitzada a unes necessitats socials peremptòries en la societat valenciana de la Baixa Edat Mitjana.
Bona prova de la devoció en expansió cap a la Mare de Déu dels Desemparats fou la profusió de processons de rogacions a la Verge, amb motiu de sequeres, pluges, guerres, epidèmies i altres desgràcies similars, perllongades quasi fins als nostres temps, el que evidencia la fixació de l’advocació amb la protecció preferent del poble pla “desemparat”, alhora que l’Església es garantia un control religiós front al possible descontent social dels més desafavorits.
L’apropiació institucional
Com a testimoni del control esmentat, orientat a l’apropiació institucional d’una religiositat popular que reinterpretava la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats com la “Geperudeta”, sempre sospitosa d’heterodòxia per la seua gran proximitat al poble més indefens, en 1667 els jurats de la Ciutat, l’Arquebisbat, el Capítol catedralici i els principals ciutadans la proclamaren Patrona de la Ciutat, encara que fins aleshores ja ho era de fet. L’any 1684 els jurats de València, en comprovar l’arrelament de la devoció a la Verge dels Desemparats, van decidir que fora la mateixa ciutat la que patrocinara la processó del segon diumenge de maig. En 1725 es van aprovar per a l’Església de València uns precs especials per a la Mare de Déu dels Desemparats, concedits per Roma a petició del Capítol catedralici. En 1807, el papa Pius VII, degut a una sol·licitud del clergat, va elevar la festivitat de la Verge dels Desemparats a la categoria de primera classe amb huitena.
La consolidació del culte i devoció a la Verge dels Desemparats va fer que fora nomenada Generalíssima dels Exèrcits espanyols en 1810. En 1885 el papa Lleó XIII va realitzar la proclamació canònica de la Verge “Patrona principal i poble de València”. Durant el segle XX continuarien les iniciatives que garantien que la festa dedicada a l’advocació mariana tinguera un abast popular però sota estricte control de l’Ajuntament i l’Església, com demostra, per exemple, la invenció en 1911 del Trasllat matutí de la imatge de la Verge el dia de la seua festa, com a resposta política de la dreta catòlica local, mobilitzada contra el fort republicanisme anticlerical aleshores imperant a València.
En eixe context de contraofensiva conservadora i monàrquica, a partir de 1916 es van instaurar de les Festes de Maig o de Primavera, per no parlar dels festejos extraordinaris de la Coronació Pontifícia de la Verge dels Desemparats (1923), en plena Dictadura de Primo de Ribera, després de ser atorgada en 1921 pel papa Benedicte XV. I la mateixa intenció tingueren tots els nombrosos actes institucionals de desgreuge, commemoració i ressacralització de la imatge i festa de la Mare de Déu dels Desemparats impulsats per les autoritats civils i eclesiàstiques durant el franquisme, especialment als anys quaranta, com a resposta als actes violents anticlericals esdevinguts amb l’esclat de la Guerra Civil i la revolució popular contra el colp d’Estat feixista. En este context d’activació nacionalcatòlica va tindre lloc en 1945 la invenció nacionalcatòlica de l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats en el marc de les Falles, preludiada per la Festa de la Clavariesa, des de 1941.
Estes relectures i reinterpretacions reaccionàries del singular mite marià local, impulsades pel poder institucional i pels poders fàctics, tingueren continuïtat durant els temps de la transició i la difícil consolidació de la democràcia constitucional, en el tumultuós context de l’ofensiva política de les forces tardofranquistes en aliança amb el blaverisme anticatalanista, tot assegurant un entramat simbòlic i ritual al voltant de l’advocació que la situava dins d’uns paràmetres d’ordre, conservadorisme, exclusió i ortodòxia.
La memòria popular
Amb tot, per davall de la línia de la festa i la pietat oficial, la mateixa idiosincràsia inclusiva de l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats feu que la memòria i reivindicació de l’existència dels exclosos socials es mantinguera en el temps, forçant d’alguna forma una negociació continua amb els poders per tal de mantindre eixe reconeixement, tot i que fora baix la cobertura caritativa, de fervor identitari o de compassió cristiana, una negociació sempre problemàtica, que per altra banda ha estat històricament present en les relacions entre cultura oficial i cultura popular, especialment dins l’àmbit de la cultura festiva.
Així ocorre, per exemple, amb una de les majors mostres de devoció popular a la Verge dels Desemparats, com és el cas dels gojos, que se situen en eixa cruïlla tan interessant entre religió oficial i religiositat popular. Alguns autors sostenen que ja es cantaven cap a 1489. El poeta Teodor Llorente Olivares va compondre l’obra Gojos a la Santíssima Verge Maria Mare dels Desemparats, amb música de Salvador Giner, estrenada en la Real Capella en 1889. Cal recordar que en l’antic Regne de València era pràctica cantar al final de cada festa religiosa les lloes a Jesucrist, la Verge o els Sants, raó per la qual els diversos pobles i parròquies posseïxen els seus propis gojos. Estos es canten tots els anys en l’acte de la Salve del dissabte, vespra del segon diumenge de maig. En estos gojos sol destacar la referència als més humils, que abracen ja pràcticament tots aquells que socialment es puguen sentir desplaçats, ignorats o explotats. També existixen altres peces musicals i poètiques dedicades a la Mare de Déu dels Desemparats com cobles, oracions, miracles, gojos, himnes, versos, salves, cançons de xiquets, de bressol, aurores i jaculatòries. A estes obres cal afegir nombroses narracions musicades de fets miraculosos obrats per la Verge dels Desemparats, romanços, cançoner popular infantil, cants i cobles diverses per a albades i guitarrades. A més, cal esmentar la música de cor, com Precs a la Mare de Déu dels Desemparats, d’Agustín Alamán, la Missa de Juan Bautista Guzmán i peces d’autors com Eduardo López-Chavarri o José Climent, entre d’altres. També cal ressenyar la coneguda cançó La Maredeueta, obra de José Santonja i Manuel Penella, que va popularitzar la cantant Concha Piquer. Pràcticament totes estes peces que exalten la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats posen la mirada en la necessària atenció i protecció dels més desafavorits, conformant un producte cultural on es combina complexament la mirada condescendent i compassiva exercida pels poderosos amb el recordatori reivindicatiu i popular dels més oprimits.
A partir de tot el que s’ha exposat, es pot afirmar que, més enllà de la construcció doctrinal i institucional del culte, perviu amb força una memòria popular i una religiositat viscuda que no es reduïx als marcs estrictes de l’ortodòxia canònica. En esta esfera, la Mare de Déu dels Desemparats és interpretada com un símbol potent de restitució de la dignitat dels pobres, dels exclosos i dels marginats, com una figura que no sols consola sinó que també visibilitza i posa en el centre aquells que històricament han estat relegats a la perifèria social. Així, l’advocació esdevé, en el seu substrat més profund, una forma de fixar la memòria col·lectiva sobre els qui patixen les conseqüències de la desigualtat i de l’abandonament. Esta dimensió rememorativa conté un potencial inequívocament incòmode, en la mesura que interpel·la l’ordre establit i recorda, de manera persistent, l’existència d’un deute social amb els més desafavorits. No és casual, per tant, que les institucions —i en primer lloc l’Església— hagen tendit històricament a canalitzar i reconduir este potencial cap a discursos centrats en la caritat, la compassió i una mirada vertical i jeràrquica cap als exclosos. Tanmateix, al costat d’esta lectura institucionalitzada, sempre ha coexistit una altra interpretació, més horitzontal i solidària, fins i tot reivindicativa, que emergix des de les classes populars i que no encaixa plenament amb els relats oficials.
És precisament en esta tensió —mai resolta— entre apropiació institucional i resignificació popular, on radica una de les claus interpretatives fonamentals de l’advocació. Una tensió que continua vigent i que impedix reduir la Mare de Déu dels Desemparats a una única lectura, siga devocional, identitària o política. Com ocorre amb altres manifestacions de la religiositat popular, però amb una intensitat especialment marcada en este cas, la pluralitat de significats es fa més visible i més eloqüent, convertint l’advocació en un espai simbòlic obert, disputat i dinàmic.
En suma, el mite de la Mare de Déu dels Desemparats conserva una doble dimensió: d’una banda, una dimensió governable, recognoscible i integrada dins dels marcs oficials; de l’altra, una dimensió latent, incòmoda i desimboltament popular, que remet a la defensa dels desemparats en el relat mític col·lectiu. És en esta ambivalència, en esta capacitat de ser alhora símbol d’ordre i de qüestionament, on rau la vigència i la força del particular mite marià valencià. I eixa és també la raó per la qual la Verge dels exclosos continua sent una advocació tan profundament emotiva en un sistema social tan cruel com l’actual, que a tanta gent pretén deixar desemparada.
