A hores d’ara no deu haver cap persona humana, apocalíptica o integrada, que no s’haja assabentat de les reclamacions del gremi docent davant de l’administració educativa, la Conselleria d’Educació. I en aquest escenari, com en les comèdies del Segle d’Or castellà, impera la dualitat, de personatges i de valors. Intentaré ser didàctic perquè ja estem acabant el curs. I promet no usar sigles sectàries: PGA, CCP, FPB, RRI, NESE, REMA…
En primer lloc, els personatges. Inicialment hi ha els protagonistes: el professorat, els governants i els sindicats. Completen la llista les parts implicades: alumnes, famílies, inspecció i equips directius. També cal afegir, com a ens abstracte però amb una significació molt important, la premsa i l’opinió pública. L’escenari: el malestar acumulat del professorat per una situació de precarietat als centres educatius i una desatenció de l’administració que fa vessar el cànter. El conflicte: una empresa que administra les lleis i els diners de l’educació pública valenciana però té focalitzats els seus interessos en altres objectius, no tan públics i més privats (primer recurs retòric: l’eufemisme); com a conseqüència no satisfà les necessitats dels administrats, dedicats a un ofici que demana l’aplicació d’uns valors i processos que no acaben de quallar amb la ideologia de l’empresa. Molt senzill, és com si a un carnisser el posen a administrar l’alimentació vegana (segon recurs: l’exemple).
La trama. Des de l’arribada al poder del duet PP-Vox a la Generalitat Valenciana, la percepció que la destrucció massiva dels elements culturals més identitaris era una urgència per al nou govern, fou ben notòria. El més destacable en aquest punt de mira és la llengua. Objectiu: desvertebrar el país i ressuscitar el monstre pancatalanista. “Vamos a morir todos ofegats en pa amb tumaca”. Un teatre tragicòmic amb fonts d’inspiració clàssica, que ocasionalment introdueix personatges inspirats en la Comèdia de l’Art, recordem ara el Pulcinella vestit de vicepresident torero. Però la bandera de la causa antivalencianista la portaria, un 17 de juliol de 2023, Carlos Mazón Guixot (àlies “Mazón Dimissió”), responsable màxim d’una de les majors tragèdies mortals de la història del poble valencià, per la seua inoperància i negligència en la dana. La indignació de la gent, sumat el dolor i la pressió col·lectives, que no la voluntat de l’infaust personatge, va acabar amb el seu càrrec de president, però com dirien les pel·lícules americanes als crèdits finals: “en l’actualitat viu plàcidament a la platja d’Alacant, amb xofer, piset i lloc de treball pagats pels contribuents, i encara en la política com a diputat a Les Corts”. Sent president posà al timó de l’Educació l’ínclit José Antonio Rovira Jover, autor final de la ignominiosa (lèxic valoratiu) Llei 1/2024, de 27 de juny, que es presentava amb el pervers enunciat que regulava la “llibertat educativa”. Justament allà va acabar la llibertat dels centres educatius amb la necessitat de millorar l’ús del valencià per a corregir les deficiències de competència en la llengua cooficial minoritzada. Tot i això, intentaven fer creure a les famílies que d’aquesta manera guanyaven drets. Per sort, les famílies no es xuplen el dit i la maniobra no els va resultar com pensaven. Si per alguna cosa serà recordat J. A. Rovira és per la seua naturalitat en la pràctica política mesquina i el desconeixement palés de molts temps sobre els quals governava.
Avança el fil argumental i arriba a la presidència Juanfran Pérez Llorca, el 27 de novembre de 2025. C.V: “estudis de dret” (titulació desconeguda) ocupat fins aleshores en el negoci immobiliari i el control del departament d’urbanisme de l’ajuntament de la seua ciutat. El seu nomenament no es decideix al PP de València, sinó per manament del Segismundo de Génova. Pensa Feijóo que La vida es sueño i que algun dia s’alliberarà de l’encadenament a què el sotmet el Basilio de Ferraz, aleshores les il·lusions oníriques el porten a somiar en tots els pactes autonòmics d’Espanya per a escalar fins als llimbs de la Moncloa, això sí, per una escala molt més glamurosa que la de Fernando en l’obra de Buero Vallejo. Una vegada la fitxa de Llorca sobre el tauler de joc, i Don Abascal de las calzes verdes satisfet, continuaran controlant el poder i així acabaran de clavar la punyalada al sistema públic valencià, fidels al “pacte del tovalló”, signat el juny de 2023. Juanfran (així li agrada que l’anomenen als cartells electorals) va fer veure que depurava algunes conselleries, però la realitat és que la substitució de Rovira per la Senyora María del Carmen Ortí Ferre ha posat en evidència que la rèmora que llasta la salut de l’Educació no solament és continuista en la política sinó també en les formes supèrbies i altives.
Els símbols. El verd: nova “marea verda” o “nova primavera educativa valenciana”. La lluita per defensar l’educació pública, amb el color de l’esperança i evocadora de batalles anteriors, es fa veure al carrer i convoca una vaga indefinida perquè l’esgotament arriba a punts on cal dir “ja n’hi ha prou”. El blau: tendeix al color cian (un espectre cromàtic entre el blau PP i el verd Vox) i parasita l’espai autonòmic des d’uns partits que no creuen en la identitat i la diversitat dels pobles, tan sols en el centralisme espanyolista, per la qual cosa no deixa de ser una paradoxa voler governar allò en què no creus, un fet repercuteix molt negativament en la vida de la ciutadania valenciana (causa-conseqüència).
Les armes. La vaga, les concentracions, les consignes, per un costat; l’abús de poder, la manipulació de les famílies, l’artilleria mediàtica, per l’altre. La vaga indefinida és resultat de l’ofuscament polític i del menyspreu a un diàleg amb trellat, respectuós. El professorat ha passat per moltes vagues, però la indefinida que es viu ara és especial, massiva, amb pocs precedents. La pressió actual, sempre pels procediments legals, és una aposta a tot o a res, perquè si no s’aconsegueix un canvi de tendència que acabe amb les precarietats a les aules, quatre menudències concedides com a almoina no pagaran la pena dels esforços invertits. El famós decàleg de Conselleria oferit als sindicats el 26 de març era una burla sobre allò que significa negociar. L’empatia (ni que siga aparent) que ha transmés fins ara la consellera Ortí és decebedora, es va comprovar en la visita recent a Castelló de la Plana i fa pocs dies en la pèrfida carta adreçada a les famílies, amb un procediment partidista i de legalitat sospitosa, si més no. Per cert, publicar xifres de milions d’euros en inversió, o de milers de professors, sense que els destinataris puguen contrastar els detalls de la despesa i les quantitats que marca la necessitat, és una estratègia hipòcrita i prevaricadora.
El conflicte. Al fons de la qüestió plana la idea que quan el poder (en aquest cas públic) no pren la direcció que la societat requereix, és el poble qui omple els carrers per mostrar el camí. I ara mateix és aquest el rumb dels esdeveniments, amb una mesura de pressió que avalen els sistemes democràtics: la vaga. A més, amb l’adjectiu que l’acompanya, “indefinida”, s’està llançant el missatge que la cosa “va de bo” (fraseologia), arriscant l’economia familiar per una causa conjunta. Els motius són abundants i poderosos. Les aules no poden funcionar amb ràtios elevades, perquè les aules dels centres públics són molt (i recalque “molt”) diverses en capacitats, en hàbits, en dificultats d’aprenentatge, en idiomes, en cultures i en contextos familiars. Es fa complicat atendre l’alumnat i adaptar-se a les condicions de cada aprenent. Sense recursos humans i materials podem propiciar discriminacions. La sobrecàrrega de tasques repercuteix directament en un dèficit de temps, i és que els educadors i les educadores passen hores i hores ocupant-se de documentació que s’acumula en l’horari lectiu, fet que limita la part didàctica. El personal especialitzat, psicopedagogues, terapeutes, han d’atendre una quantitat ingent d’alumnes amb dictàmens i necessitats educatives específiques que resulta excessiva a les seues possibilitats. Són una peça innegociable que no es pot mercadejar, perquè són clau per a la inclusió i la igualtat d’oportunitats. D’altra banda, les condicions de treball l’alumnat més que a ningú: criatures de la Primària o joves en plena efervescència adolescent a Secundària no poden mantenir-se hores asseguts a una cadira quan les temperatures freguen els 30 graus, als mesos de calor. I per no allargar-me, quant a infraestructures, no podem utilitzar aules especialitzades si estan col·lapsades, si no tenen el material actualitzat o senzillament no n’hi ha suficients.
Pel que respecta al tema lingüístic, personalment soc del parer que mereixia un capítol exclusiu. L’ensenyament de les llengües comença per fer aprendre la del territori, amb la integració de l’alumnat nouvingut, i implementar els objectius del plurilingüisme. La constatació que el valencià és la llengua que menys arriba al jovent en tots els àmbits socials és tan evident que voler imposar fórmules maquiavèl·liques en la limitació d’ús del seu ús, per més que s’etiquete de “llibertat” en lletres daurades, és una traïció a la cultura que ens defineix i un menyspreu a la professionalitat de qui gestiona cada dia l’aprenentatge. La qüestió lingüística és molt clara: o es té la convicció que el valencià ha d’aprendre’l i poder parlar-lo tota la població, des de les escoles, o es fan normes cabalístiques i fórmules laberíntiques per amagar que no interessa, que no es vol que siga una llengua tan present com ell castellà. Que el legislador entre als centres, que parle amb l’alumnat i s’adonarà que la realitat només és una, que ara mateix no s’aconsegueixen els objectius que marca la llei en competència igual al castellà.
I finalment, per no entrar en altres insuficiències cojunturals, hi ha un aspecte que no es quantificable en cap inventari ni pressupost: la confiança en un gremi professional i la dignificació dels treballadors i treballadores del sector docent. La funció de mestres, professores i professors, no és en absolut comparable a cap altra professió: formar persones en el coneixement i els valors, però fer-ho amb una conducta impecable en el tracte de les emocions, els sentiments, la diversitat i els problemes personals. Tan delicat com difícil i compromés. Si s’entén aquest context vocacional també s’ha d’entendre que el tracte des de l’administració és molt millorable, començant per les condicions laborals i el reconeixement econòmic. Ara mateix el sou base del professorat valencià es troba a la cua entre totes les autonomies.
A manera de conclusió. Qui subscriu aquest text pertany a una de les parts del conflicte, i parla des de l’escenari, per la qual cosa no té cap intenció de ser neutral en el tema, perquè ser neutral significa no actuar, acceptar que el govern valencià pot dedicar-se a invertir en sectors privats i pot negar-se a fer els esforços necessaris per a una educació pública, de qualitat, no segregadora i en valencià.
