Des del PP es comença a veure amb preocupació la força i l’abast de la vaga docent. I no és per a menys. No és només el seguiment que està tenint, també la massiva mobilització que l’acompanya i la solidaritat que està rebent de bona part de la societat valenciana que ha posat el tema en el centre de totes les converses al País Valencià -malgrat que els mitjans de Madrid, autoanomenats “nacionals”, tardaren una setmana a descobrir-la.
Entre els argumentaris interns que distribueix el partit asseguren que s’ha d’evitar la confrontació amb els docents -un col·lectiu de 80.000 famílies- i culpar de la situació el Govern espanyol i la situació d’infrafinançament. Una consigna que no apareix haver arribat als trolls partidistes habituals, que en xarxes i pseudomitjans han engegat una virulenta campanya acusant els docents de “catalanistes” i fer una vaga “amb objectius polítics”.
I aquest darrer terme és el que trobem interessant, perquè és exactament a l’inrevés. No serà Diari La Veu qui negarà la importància de l’infrafinançament i la necessitat de resoldre una qüestió que ve llastrant l’economia i l’autogovern valencià des de fa 40 anys i que ni PP-Vox ni PSOE han tingut mai interés en resoldre, per molt que ho puguen gastar com a arma quan els interessa. Els partits estatals del sistema i règim del 78 no parlen mai de l’espoliació econòmica estructural que pateix el poble valencià, a la qual es refereix Toni Infante en el seu article: “El problema ve de molt més lluny. Com a mínim des de l’any 1900, la inversió de l’Estat al País Valencià ha estat aproximadament un 19% inferior a la mitjana estatal. I des del mateix inici del sistema autonòmic, la Generalitat Valenciana ha estat estructuralment infrafinançada.”
Ara bé, precisament, aquest conflicte entre els docents i la Generalitat està coincidint amb la proposta de la reforma de finançament llençada des de la Moncloa. Una proposta completament insuficient i que no va a l’arrel del problema, però que suposaria un ingrés extra de més de 3.000 milions per a la Generalitat i que el president Juan Francisco Pérez Llorca s’està negant a negociar simplement per seguir les consignes partidistes dictades des de Madrid per Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, encara que objectivament perjudiquen la qualitat de vida de tots els valencians, voten a qui voten.
Així, com en un acte reflex psicològic, des del PP s’acusa els docents de fer exactament allò que estan fent ells: posar l’ambició de Feijóo -o d’Ayuso, que a aquestes alçades costa de saber qui ho aconseguirà- d’arribar a la Moncloa a base de vetar qualsevol iniciativa del Govern espanyol encara que siga a costa de segrestar milions de ciutadans valencians, que queden condemnats a pitjor finançament, el que, com s’està veient ara millor que mai, implica pitjors serveis públics i menys inversions, sobretot en el sistema educatiu públic, la sanitat pública, la dependència, els transports públics i l’administració de justícia, per enumerar els més destacats que afecten el dia a dia de la gent de peu.
Hi ha un refrany que diu que “qui no vol fer una cosa, busca excusa, qui la vol fer, troba solucions”. Ara mateix, el PP de Llorca i Carmen Ortí no fan més que buscar excuses per tirar pilotes fora i culpar a qualsevol -al Govern espanyol, als sindicats, a 80.000 docents- d’un problema del qual, només ells són els responsables de trobar la solució.
PD: I només un apunt a l’acusació de “catalanistes” als docents. Fa gràcia el catalanisme d’Schrödinger de la dreta valenciana, per a la qual és residual i totalment rebutjat pel poble valencià i al mateix temps és capaç d’aconseguir que milers de docents renuncien a centenars d’euros del seu sou per pura convicció “catalanista”. Potser haurien de donar-li una volta a aquest “argument”. Un clàssic: quan ja no saben què dir, trauen a passejar el “catalanisme”.
