Quan la manifestació ha començat, a les 12 en punt, tot el carrer Xàtiva de València ja estava totalment desbordat fins a la plaça Sant Agustí i el carrer de Sant Vicent fins a la Gran Via. Però llavors només era l’inici. Després d’una hora i mitja de marxa, la capçalera arribava a la plaça de l’Ajuntament, després d’omplir tots els carrers de Colon, la Pau i un altre tram de Sant Vicent, encara quedava gent sense moure’s a Sant Agustí. I açò que alguns sindicats havien optat per “fer drecera” i plantar-se davant de l’Ajuntament abans que arribara la capçalera i tot. De fet, tot el centre de València ha estat un formigueig de samarretes verdes, pancartes i xiulets des de ben matí, quan les columnes dels diferents barris i pobles de l’horta han començat a arribar en columnes.
Si el càlcul del Consell era que els docents no arribarien al cinqué dia de vaga indefinida, resulta evident que han fallat estrepitosament. La mobilització de hui és d’aquelles que fan història i que es fa difícil arribar a copsar la seua magnitud.
Un soterrar simulant la mort de l’educació pública, tabals i dolçaines, bandes de música, banderes i molts, molts i molts xiulets i també pancartes casolanes que competien en originalitat. Qualsevol cosa servia per distreure l’espera mentre s’esperava a començar a caminar, ja que la multitud anava omplint tots els espais, deixant la cua paralitzada al carrer Xàtiva. Si s’ha de definir el matí en una paraula, aquesta és desbordament.
I l’expressió val tant per la quantitat, com també la qualitat. Cinc dies de vaga després es manté la unitat sindical, amb presència massiva, no només dels sindicats de classe -STEPV, CCOO i UGT, però també altres com CGT, CNT, COS o CSO- sinó també les centrals més conservadores com CSIF i ANPE han fet acte de presència amb seguicis molt nombrosos.
També es manté la força de les assemblees de centre, amb centenars de pancartes signades per escoles i instituts de tots els municipis. Només cal llegir el manifest reivindicatiu al qual s’han adherit 1.216 equips directius de tot el País Valencià per entendre quins són els ànims als claustres, amb un suport transversal i massiu a la vaga, més enllà de les xifres finals de seguiment.
I, finalment, si la consellera d’Educació Carmen Ortí, pretenia posar les famílies contra els docents, en la polèmica carta de fa una setmana, també ha tornat a fallar en aquest punt, amb moltíssimes famílies i també estudiants de secundària a la manifestació.
La consellera contra les cordes
Sent justos, cal reconéixer que Carmen Ortí s’està menjant un conflicte que no li pertocava. La sensació de deteriorament de l’ensenyament públic fa anys que s’arrossega i ni el Botànic, malgrat algunes millores sensibles, com els increments de plantilles o el Pla Edificant, va aconseguir revertir plenament. Però ha estat la gestió de José Antonio Rovira aquests tres anys, amb el maltracte als docents, la paralització del Pla Edificant, la Llei Rovira i altres atacs al valencià, la reducció de plantilles i la nefasta gestió de la dana la que ha portat la situació al límit. Una olla a pressió que ha acabat esclatant just amb el canvi de titular a Educació. Rovira no es deu ni creure la que s’ha estalviat.
La perjudicada -políticament parlant- és Ortí. Hi ha pocs casos de consellers que hagen sobreviscut a conflictes tan durs. Sense anar més lluny, el president andalús Juanma Moreno va sacrificar la seua consellera de Salut davant l’onada de protestes pels cribatges dels càncers de mama.
Però una part de culpa sí que té. La seua estratègia de menystenir les protestes docents -no s’ha assegut a negociar fins que no s’ha trobat amb una vaga indefinida-, intentar enfrontar-los a les famílies i buscar l’allargament del conflicte esperant que la gent no poguera aguantar tants dies de vaga, apunten que han tingut com a resultat escalfar l’ambient i fer el conflicte més explosiu.
A més, els arguments de la manca de diners per atendre les reivindicacions docents són poc creïbles en un Conselleria que ha fet bandera de les rebaixes fiscals als més rics, i en concret d’una consellera que, només entrar al càrrec, pujava el sou un 8% als inspectors educatius -el col·lectiu laboral on pertany- o, ja en ple conflicte, signava el pagament de 73 milions d’euros als centres privats més elitistes, alguns dels quals fins i tot mantenen il·legalment la segregació per sexes.
Potser el PP aguanta la pressió dels docents -és un partit que té una gran capacitat d’aguantar la pressió social al carrer-, però el risc és arribar al curs vinent amb les escoles en flames i un col·lectiu de 80.000 persones indignades just a les portes d’unes eleccions.
