Jo no sé si és la globalitat, el tecnofeixisme o l’abúlia que ens inunda a totes i a tots. Però la cosa està malament. Pel model d’educació, per la precarietat en sanitat, per la dignitat dels docents, per la pèrdua de consciència, per una cosa que es diu ignorància i que cada dia, va amerant més el cap, però també el cor, de les persones.
I ho dic per açò: que À Punt reestructura els seus informatius per a retransmetre curses de braus des de Madrid. Ho heu llegit bé. Per tal de celebrar un sant, els madrilenys maten toros. I nosaltres –la cadena pública- ens mengem l’àpat dels déus. Però no se’n vagen, que encara n’hi ha més: l’Ajuntament de València ha col·locat uns cartells per tota la ciutat per a festejar el sant desocupat. Tot ho fan per un senyor molt bo que es deia Isidre. Sant Isidre. El bisbe Olaechea va fer un barri a la ciutat i el va batejar amb aquest nom. Conten que era un llaurador. Però també conten que el camp li l’arreglaven uns àngels. De manera que el malfaener tenia temps de fer miracles a tort i dret. Ves per on, per allí ja s’havien inventat els encarregats, els senyorets i els llauradors a distància…
Un sant desconegut per a nosaltres. A més de ser l’antítesi del referent del que se suposa que és un llaurador. Un sant que va iniciar el seu viatge als territoris de la Corona d’Aragó quan el patriarca Ribera va començar a substituir d’una manera conscient i metòdica tot un relat religiós que havíem construït durant més de quatre-cents anys. No només la substitució lingüística anava fent camí. També la substitució de referents en el camp de la religió anava fent estralls. Perquè nosaltres, des de feia un grapat d’anys, teníem dos elements que ja ens protegien de les males collites, de la pedra i dels mals del camp. Com que tot allò era molt important, havien de ser-ne dos: dos savis, dos saberuts vinguts d’orient… com els Reis. Es deien Abdó i Senén. O el “Benissants”, o Abdus i Sennes, o Sennis, o Nin i Non, o No i Ne…
Fa pocs dies, vaig fer un viatge a Barcelona. El vaig fer amb tren. Ja sabeu: això que triga unes quatre hores a arribar i a mitjan trajecte poden atacar-te els indis… El comboi va entrar a l’estació, a una estació que es deia de Sants. Quins “sants”? Els sants de la pedra, Abdó i Senén. Els nostres sants que protegien des del segle XI al principal sector econòmic d’aquell moment: l’agricultura. I aquesta és la seua història.
Perquè són uns sants que han compartit amb nosaltres 1.000 anys. I sí, ja sé. No cal creure en res, però recordeu el que deia Alfons Llorenç: “No crec en Déu, però sí en Sant Jordi”. I es quedava tan ample. Segurament, eren una reinterpretació d’alguna divinitat precristiana. En això, els cristians eren molt intel·ligents: agafaven un déu o una deessa i voilà! Els convertien en “santets”.
Abdó i Senén: patrons d’Inca, d’Aielo de Malferit, d’Alcàsser, d’Alcosser de Planes, de Benimaclet, de Sagunt, de Cocentaina, de Simat, de Sueca, de Cullera, de Torrent, de la Vilavella, de Teulada…
Segons la Llegenda Àuria de Voràgine, se’ls representava com uns prínceps vinguts de Llevant que s’encarregaven de soterrar els cossos dels seus companys cristians martiritzats. Ells mateixos van patir martiri. Ja sabeu com són aquestes històries: d’una crueltat extrema, amb un punt de sadisme malaltís… Ho veiem en un dels retaules gòtics més bonics pintat per Jaume Huguet, que ara podem admirar a l’església de Sant Pere de Terrassa. Huguet els representa guapos, vestits a la moda més glamurosa d’aquell 1460… Són bessons, iguals, duals, de doble capa, de doble efecte…
A finals del segle X, van arribar part de les seues despulles a la zona del Vallespir. Per això, l’abadia de Santa Maria d’Arles es va transformar en un centre de pelegrinatge molt important. Tothom volia tocar les restes d’aquells sants que eren capaços de conjurar els cataclismes climàtics i protegir els camps de tot mal. Segons que contaven, cada 30 de juliol, el sarcòfag de pedra que en contenia les relíquies, rajava aigua. Heus ací el miracle.
A la Muntanyeta dels Sants a Sueca es veneren aquestes dues figures. I si bé ho mireu, és un dels llocs més bonics que hi ha al nostre país per a controlar els nostres camps i alhora, passar tota una eternitat. Un dels nostres llocs màgics.
Em passava mitja vida allí. Devia tenir uns tretze o catorze anys. Parlem de principis dels anys 70. Quan era a València, i quan acabava l’escola, el meu món era la parròquia de Patraix, un poble que la gran ciutat va absorbir a principis de segle. De fet, aquesta església tenia l’advocació de Santa Maria. Quan la gran urbs va deglutir el petit poble, van haver de canviar l’advocació: li posaren el Sagrat Cor de Jesús.
Quan entrava al temple, em fixava en l’altar major. Un cor de Jesús presidia aquell mur. I al costat a la part superior, hi veia uns estranys personatges vestits d’una manera molt especial. “Són els sants de la Pedra, Abdó i Senén”, em digué un dia ma mare. Els sants de la Pedra…
Aquestes representacions havien quedat dels orígens de l’església, que es construí amb la planta actual cap al segle XVII, seguint els cànons arquitectònics dels temples postridentins del Patriarca Ribera…
Per això, estimats companys, no necessitem per a res un senyor que l’únic que feia era quedar-se quietet mentre uns àngels li treballaven el bancal. I era normal que es passés la vida fent miracles: tenia tot el temps del món. Perquè la lliçó, la moralitat, és que no fotia un brot.
A nosaltres ja ens va bé l’anterior advocació. Perquè Abdó i Senén molen més. Perquè a més, són en “estèreo”. El relat devia ser el record idealitzat de dos metges, de dos científics, de dos savis…
Però això no ho sabrem mai. Un altre dia, si voleu i us va bé, parlarem de Sant Roc, un animalista que es va especialitzar a combatre la pesta… Observeu aquesta fotografia de principis dels anys 70. És l’arc de sant Roc d’Alcoi. Com heu observat, hem recorregut tot el país en un article. Des de la Muntanyeta dels Sants de Sueca, en directe per a Diari La Veu.
