Ara mateix, quan escric, els docents valencians ―mestres i professors― estem de vaga. Sí, he dit «estem», perquè jo mateix forme part del col·lectiu professional dels ensenyants, tradicionalment maltractat pel gestors de l’administració «colonial» espanyola, siguen políticament tiris o siguen troians. L’ensenyament ―ja sabeu― ensenya a parlar i a pensar (jo, personalment, ensenye a parlar i a pensar en català), però, per a desgràcia nostra, del poble valencià, ―parafrasege l’Ovidi Montllor― «hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense». I, precisament, per això, perquè vull continuar ensenyant a parlar, a escriure i a pensar en llibertat, i perquè concep el meu ofici com un pilar fonamental de la societat, que el contrari és la barbàrie, estic de vaga.
Educació o barbàrie, vet ací el dilema. Si l’educació és infravalorada, vilipendiada i desatesa, i els responsables d’educar són tractats poc menys que d’extorsionadors, com feu a les Corts el Mitjacalba post-Mazón que ara presideix el Consell i gargamelleja a tort i a dret la pava post-Rovira que ara dirigeix la Conselleria d’Educació, el camí cap a la barbàrie és inexorable. Hi ha una asinocràcia política, fomentada pel nepotisme més desvergonyit (per exemple, el cas de la nòvia del Mitjacalba, la Vanessa, premiada amb un puestazo ―52.000 eurassos a l’any― a la Diputació de València), convençuda que la insipiència col·lectiva és la garantia del manteniment de les seues prebendes, sinecures i martingales a costa de la cosa pública. No esperem d’aquesta gent ―mala gent!― que facen res per l’ensenyament de qualitat. Literalment, els importa un rave l’educació dels seus conciutadans; ells militen en la burrera més supina, en el cretinisme més sapastre, i es vanten d’això, com demostren cada dia en l’odi visceral que dediquen a la llengua pròpia del País Valencià. La Llei ventorrera 1/2024, de 27 de juny, que vomiten de «llibertat educativa», és bona prova d’això.
Hi ha, doncs, vaga de docents, efectivament, i hi ha ―ai llas!― «serveis mínims» a complir, o, dit a la manera de la pava consellera d’Educació, com fer la guitza als vaguistes, conculcar el dret de vaga (dret fonamental reconegut per l’article 28.2 de la Constitució Espanyola) i obligar mestres i professors a passar per l’adreçador. I vet ací, doncs, l’aparició dels serveis mínims «abusius», que, òbviament, perquè són abusius, entren en col·lisió amb el dret dels treballadors a fer l’aturada i que, conflictivitzada la vaga perquè així ho decreta la consellera empavonada, finalment són uns jutges ―uns paios jutges!― els qui decideixen qui fa la vaga i com la fa. Ai, la «justícia»! Si fora imparcial…! Perquè aquesta, la del TSJCV, és de traca. No ho dic debades. Recordeu allò de «controlar la Sala Segunda del Tribunal Supremo por la puerta de detrás»? La frase (any 2018), ben coneguda, és d’un senador del Partido Popular, Ignacio Cosidó, adreçada per WhatsApp als altres senadors del mateix partit. Martingales madrilenyes, politiqueria de la Villa y Corte, hi ha qui creu i ho practica que la «justícia» serveix a qui la controla i aquests tripijocs són exportables a provincias. El País Valencià, la «imbecil·líssima» ―vaja!― Comunitat és importadora privilegiada de tals brivallades. Ben bé és coneguda l’amistat que unia Francisco Camps, el dels trajes, amb Fernando de la Rosa, qui va ser membre del Consejo General del Poder Judicial i també president de l’Audiència de València. Vegeu que tanta malifeta feta (que si Gürtel, que si Bigotes, que si amiguito del alma, que si visita del papa, que si fórmula u, que si trajes…), resulta que el Camps ―mecatxis!― n’ha eixit impol·lut. Altrament, a l’M (punt) Rajoy i a la Cospe ―vaja dos!― no els han tocat un pèl al judici de la Kitchen. Ah! I al Mazón el TSJCV no l’encausa, segons diuen, perquè, tot i ser el president de la Generalitat, aquest paio, en aquell fatídic 29 d’octubre de 2024 en què l’Horta Sud fou engolida per l’aigua, «no ostentava un deure o obligació jurídica específica de gestió directa que exigeix el codi penal per a imputar un delicte d’homicidi per imprudència en la seua modalitat d’omissió». Ostres, tu, seran mamarratxos! Aquest mateix TSJ, que eximeix el barrut del Ventorro de tota responsabilitat, és el que ha avalat que els professors de 2n de Batxillerat estiguen obligats per «serveis mínims» a treballar malgrat la convocatòria de vaga.
Als mariachis de Mazón ―el Consell continua sent el del tio Ventorro on el Mitjacalba tocava el guitarró― els angoixava, per efecte de la vaga, l’avaluació del 2n de Batxillerat i, en conseqüència, primer pretenien obligar els professors d’aquest nivell a no fer l’aturada i després s’acontentaren ―quina deferència!― a obligar-los només a posar les notes. Ep, que estic de vaga! És igual, a fer punyetes!, les notes són sagrades, que si no les «famílies» protesten, es munta un sidral i als pandorgos de votar-los passen a botar-los. Per a aquesta gentola, petimetres de la fatxenderia, l’ensenyament definitivament es redueix a fer el paperina en una avaluació i ―no te n’oblides!― posar la nota. I ―és clar!― els PePeros sempre tenen ―doctrina whatsappera del Cosidó― la Sala x del Tribunal x que t’apanya la trapelleria per la porta del darrere. Què voleu que us diga? Ras i curt, així és la justícia espanyola. Els sindicats, és clar, protestaren els serveis mínims, però el Consell ventorro-mariachero tenia l’as a la màniga: el TSJCV.
Els jutges del TSJCV, que, com els del Tribunal Suprem, no dissimulen la toga pandorga, li havien d’apanyar la papereta a la colla de mariacheros arrecerats al Palau de la Generalitat. Per a Ventorro ―què punyetes?― el TSJCV. Així que, en resposta a la sol·licitud de mesures cautelars, presentada pels sindicats CCOO i CSIF contra els «serveis mínims» imposats per la Conselleria, la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJCV decidí rebutjar la suspensió dels serveis mínims fixats per la Generalitat. Segons la justificació dels magistrats de la Sala, que ―ep!― no entren en el fons de l’afer però sí que etziben eixelebradament l’article 27 de la Constitució Espanyola (el dret a l’educació) contra els vaguistes, cal preservar especialment els drets i interessos dels alumnes de 2n de Batxillerat, que properament han de realitzar la prova de l’ABAU (Avaluació de Batxillerat per a l’Accés a la Universitat), que és ―diuen― «un hito muy destacado de sus vidas académicas y también de sus respectivos futuros profesionales». Aquest «dret», com si posar una nota o estampar una signatura en una acta fora qüestió de vida o mort, prima sobre el «dret» a l’ensenyament de qualitat en condicions justes i dignes, i sobre el dret dels ensenyants a forçar l’Administració, a través d’una vaga (article 28.2 ―torne a reiterar-lo― de la Constitució Espanyola), a negociar les mesures i els mitjans necessaris perquè les millores reclamades, salarials i educatives, puguen ser reconegudes i implementades. Així, sota l’excusa de defensar els drets dels alumnes, apuntalen l’actitud desaforada i lesiva, contra docents, alumnes i famílies, d’una Administració incompetent, que d’això ve la vaga, i censuren la possibilitat de pressionar-la amb efectivitat. Ras i curt, un despropòsit descomunal, fruit d’una «justícia» vodevilesca, desvergonyidament servil al poder polític escorat cap a la dreta més rància, d’arrels autoritàries i obcecadament enemiga de tot avanç en la restauració de la identitat i l’autogovern del poble valencià.
Aquesta vaga, decididament, no és una broma. Les males arts emprades per la Conselleria per a desautoritzar-la són bona prova, i l’actitud del TSJCV ―en podíem esperar una altra?― certifiquen la llunyania del poder judicial ―i colonial― espanyol del poble que oprimeix des de 1707 ençà. Una més i en van… de decisions judicials indecents contra persones i col·lectius que anhelen el redreçament d’un país dissortat, encara hui condemnat ―ai, el mal d’Almansa, que a tots alcança!― a patir les misèries del mal govern. L’infrafinançament valencià és endèmic, fruit del saqueig continu que exerceix Espanya contra les perifèries peninsulars nacionalment diferents i sotmeses a la hisenda carpetovetònica dirigida des de la riba del Manzanares. No debades els docents valencians som els més mal pagats de l’Estat i no debades els poders de l’Estat perseveren a mantenir-nos en tan degradant consideració, com a col·lectiu professional i com a poble. El conflicte entre els docents i l’Administració, si la porta del darrere del TSJCV hagués estat tancada a pany i forrellat, us ho ben assegure, ja estaria camí de solucionar-se. I, a més a més, fins i tot el Mitjacalba s’ho pensaria millor abans de rebutjar, per imbecil·litat política, el 3.669 milions d’euros anuals més que l’Estat (nou model de finançament) s’havia compromès a aportar al País Valencià.
Però ―ep!― tenim una justícia de traca, fruit d’aquells ―com cantava Al Tall― «Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig, / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu». La fatídica data del 25 d’abril de 1707 ―els lladres entrant per Almansa― marcà per sempre el destí del país dels valencians. A partir d’aquell moment, els lacais del francès Felip d’Anjou ―el Felip V dels castellans (espanyols)― ordiren la terrible repressió contra el País Valencià, que tingué el seu punt culminant amb el decret d’abolició dels Furs, les lleis sobiranes del Regne de València, el 29 de juny de 1707. L’exèrcit de militars donà pas a un altre de funcionaris castellans, absolutistes i valencianòfobs, que, anys i panys després, encara hui patim. El seu cap era el president de la nounada i colonialista Chancillería de València, el madrileny Pedro Colón de Larreátegui, un funcionari dòcil, submís i vil. Les comparacions, sí, son odioses, però és que els valencians de hui ―val a dir-ho― venim d’aquell desastre, en patim encara les conseqüències, i tenim la «justícia» que tenim, precisament, perquè la nostra, la foral, la pròpia, fou eliminada en 1707 i individus com el Colón de Larreátegui ara estan reencarnats en els magistrats del TSJCV. Colón de Larreátegui odiava els valencians, el país que habitaven i la llengua que parlaven, que des d’aleshores restà foragitada per sempre de l’administració de justícia. Deia Colón de Larreátegui del país dels valencians i dels seus habitants: «los horrores que de suyo concebirán [els funcionaris castellans que vinguen al País Valencià] por la calidad de la tierra y sus naturales, que no es dado a todos saber hacer sacrificio de la vida y descomodidad». El paio ―ja ho veieu― no tenia gaire simpatia pel país i per la gent sobre la qual havia d’impartir «justícia». Els d’ara, els del TSJCV i tribunals subalterns, doncs tampoc.
Aquella primera Chancillería es convertí en Audiència en 1716, a imitació de la creada per al Principat de Catalunya i regida per un capità general. Tenia la seu al Palau de la Generalitat. Justícia, siga com siga, igual de forastera, però que almenys no estava supeditada a cap Tribunal Suprem, que sorgí en 1835, quan la formació de l’Estat liberal espanyol, el que ara encara impera. Un any abans s’havia instaurat l’Audiència Territorial de València. L’Estat centralista i alienador cobrava forma. En 1883 s’instauraren les Audiències del Criminal d’Alacant i de Castelló, convertides a partir de 1893 en Audiències Provincials, encara que supeditades a l’Audiència Territorial de la capital del Túria, que en 1922 canvià d’emplaçament a la Casa de la Duana, seu en l’actualitat del Tribunal Superior de Justícia de la ―ai, quin nomenet!― Comunitat Valenciana, creat en 1989.
En fi, de la Chancillería al TSJCV, la història «judicial» valenciana revela la inadequació de l’estructura judicial imperant a les característiques històriques i diferencials, del territori i el poble que l’habita, d’allò que un dia fou el Regne de València. Els docents som ara per ara els dipositaris i transmissors d’aqueix llegat històric i cultural que honra els valencians, imprescindible per a mantenir la consciència de «ser poble», perquè, com deia el poeta de Burjassot, «allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble». Potser per això hi ha qui no vol els mestres, qui els menysté i, amb mala bava, els ignora a dretcient; òbviament, el Mitjacalba i la colla ventorrera que ell capitaneja poca estima els demostren, si no gens. Els docents són, en definitiva, la consciència adormida d’un poble que, potser, encara tinga algun dia l’oportunitat de reeixir. Per això hi ha els qui temen els mestres. Mentrestant, sempre estarà ―a la vista està― el TSJCV amatent, fidel successor del cabronàs de Colón de Larreátegui i dels que ―torne a citar Al Tall― «Governeu de lladrocini / i rapinyeu governant; / sou fartons de vida llarga/ que mai voleu acabar», per a fer la guitza per la porta del darrere a les esperances de llibertat ―sense blau!― del poble valencià.
